“Van començar a sortir serps de tot arreu, verinoses, era una plaga”. L’egiptòloga es va quedar en silenci, molt seriosa, amb les pupil·les dilatades. Vaig empassar saliva. Dijous vaig anar al Museu Egipci de Barcelona perquè la seva directora, Mariàngela Taulé, una bona amiga, m’expliqués l’extraordinària aventura que van viure aquest any durant la campanya d’excavacions a Kom al-Ahmar / Sharuna, a l’Egipte mitjà, 60 quilòmetres al nord d’Al-Minya. Pensava que el relat m’ajudaria a fer el cor fort per abordar una de les meves proves de foc periòdiques: la neteja del terrari de la serp.
La meva serp i jo procurem importunar-nos el mínim possible, i vivim les nostres vides un d’esquena a l’altre, ella en les seves coses de serp, jo en les meves. Però el terrari on està confinada (gràcies a Déu) exigeix, per no semblar el Gehenna, un mínim manteniment que inclou una neteja a fons, diguem-ne fer dissabte, més o menys cada mig any (si fos per mi seria cada lustre). I llavors cal fer el cor fort perquè no queda més remei que treure la serp, un tema complex, ja que no li agrada gens que la molestin i encara menys que la manipulin, a banda que jo crec que ho veu com una oportunitat magnífica per venjar-se pel seu perllongat tancament. El procés requereix agafar la bestiola i traslladar-la a un recipient a aquest efecte procurant a) que no et mossegui i b) que no fugi, tot i que de vegades es fa impossible conciliar a) i b). En cas de fugida és essencial que no entri al lavabo, que és el pitjor lloc on te la pots trobar, exceptuant el llit. L’ideal seria tenir un altre terrari per traslladar-l’hi mentre dura la neteja, però no em veig capaç de proposar a casa que la serp tingués una segona residència: normalment faig servir una olla de pressió o una carmanyola. En tots dos casos el repte és tancar el recipient amb una mà mentre tens aferrat l’ofidi amb l’altra, és la típica situació de tot o res que pot portar al desastre. En el llaminer capítol “Memorable moments” del seu indispensable llibre sobre les serps (Snakes in fact and fiction, Macmillan, 1964) James A. Oliver, responsable de rèptils de la New York Zoological Society, sosté que un bon mètode per manipular pitons reticulats i tossuts és amb una tovallola enrotllada a la mà. Jo amb la meva colobra faig servir el guant d’esgrima. Uns dies abans del termini que em concedeixo per a l’ordalia estic intranquil. Intento propiciar la serp somrient-li, però això, és clar, a ella li importa un rave. El que vol és que li subministri un ratolí. Cosa que no puc fer, ja que he après que manipular-la durant la llarga digestió pot provocar que regurgiti la presa, una visió que no li desitjo a ningú. Així que no només m’he d’enfrontar a la serp, que no vol que la moguin, sinó que ho he de fer quan té gana i, conseqüentment, no està d’humor.
“Al març, després que bufés el khamsin, va haver-hi moltes pluges i es va inundar tota la zona”, va continuar Mariàngela al seu despatx, on hi ha fotos d’ella amb Zahi Hawass, Christiane Desroches Noblecourt, Jordi Clos i Omar Sharif (de l’ocasió en què el popular actor va provocar un tumult al Museu Egipci del Caire i el van haver d’endur-se’l quan els fans el van acorralar a les sales nubianes: això sí que va ser acció i no La noche de los generales). “A la casa on érem se’ns va mullar tot, les bombetes van esclatar i se’n va anar la llum”. Era divendres 13 i van sortir les serps. Un horror. “Eren per tot arreu, de diferents tipus, algunes de molt grosses. Els egipcis del nostre equip movien el cap preocupats: n’hi havia de molt perilloses. Se’n van matar diverses a bastonades i vam fer fumigar les habitacions. Llavors vam veure que al magatzem hi havia una cobra”.
La cobra egípcia (Naja haje, un elàpid, el pitjor) és terriblement verinosa i gens compatible amb els estudis egiptològics. S’imposava, doncs, prendre mesures dràstiques. “Vam cridar un H’awi, un especialista a treure-les de les cases, una professió que passa de pares a fills. Venia de Beni Suef”. Aquests personatges snake-catchers es troben a mig camí entre un mag, Moisès i un lampista i són lògicament, vista la seva professió, universalment admirats. Tenen un saber ancestral i potser una immunitat adquirida pel seu estret contacte amb els ofidis. Hi ha dinasties famoses, com la del clan Tulba d’Abu Rawash, al nord de Gizeh, o els Refaey, de la mateixa afortunada localitat. Si es busca una mica més professionalitzat hi ha una empresa a Cincinatti, Snake Removal. “Va ser fascinant veure’l treballar. Entrava en una habitació, recitava una salmòdia i llavors comprovava si hi havia una serp o no. Les localitzava i les atrapava, ficant-les en una bossa de plàstic com de Lidl. Va fer sortir la cobra al pati, l’agafava per la cua, la serp es regirava, alçada, amb la caperutxa oberta, intentant mossegar-lo. Ell intentava convence-la perquè entrés a la bossa”. Què li deia?, vaig preguntar a l’egiptòloga disposat que no se m’escapés ni un detall del mètode. “Segons sembla demanava a Déu que el protegís i convocava uns sants. Alhora anava declarant que era molt creient, i que això el protegia”. En vaig prendre bona nota. “No matava les serps, no ho fan mai, aquests especialistes. Se les enduen vives. No sé què en fan després”. Ves a saber. Confiem que no deixin les bosses per allà tirades. Les serps que va capturar, va recalcar Taulé, eren molt verinoses. “La cobra, uns escurçons cornuts (Cerastes), unes altres que els locals anomenen teresha”. La tarifa de l’especialista és força assequible. “No cobra gaire pel que fa, de fet, li vam donar una bona propina”. Les fotos que em va ensenyar la Mariàngels, en una de les quals es veu l’egiptòleg Luis Manuel Gonzálvez sostenint per la cua amb summa prudència una serp molt morta, mostraven també Eryx colubrinus, la boa de sorra egípcia, una constrictora inofensiva que evidentment va pagar els plats trencats per les seves congèneres amb mala bava.
La ràtzia de serps, tot i haver-los fet passar una mala estona, no va impedir que la missió de la fundació arqueològica Clos dugués a terme una fructífera campanya excepcionalment llarga (dos mesos i mig) a causa de la pandèmia de covid. “Vam decidir quedar-nos”, va explicar Taulé, “i aprofitar un temps que a casa hauria estat de confinament”. A Kom al-Ahmar, on investiguen des del 2006, especialment vestigis de l’Imperi antic i l’època copta, van tenir toc de queda, però van poder treballar (i donar feina a la població local, per a la qual són un imprescindible agent econòmic).
Després de mostrar-me a la col·lecció del museu diverses reproduccions faraòniques de serps i ensenyar-me unes mudes de colobra que conserva en una caixa de galetes Birba, la Mariàngels em va acompanyar a la porta. Vaig estar temptat, vista la seva experiència, de demanar-li que m’ajudés amb la meva serp o almenys que em passés el telèfon del mag egipci, però, em vaig dir serrant les dents amb una resolució que estava lluny de sentir, cadascú hem d’afrontar els nostres reptes i obligacions, i engolir el calze amarg de les nostres pròpies aventures.
Source link