En els temps del que és políticament correcte adreçar-se als rics és impopular. És igual que es faci des dels partits de l’àmbit de la dreta neoliberal, nacionalista o no, tradicionalment nodrits de votants de la burgesia i tradicionalment, també, preocupats del que és seu ⎯empreses i privatitzacions⎯ i despreocupats dels serveis públics.
Com deia, incloure en el teu discurs aquells que no tenen problemes i despreocupar-se de les rendes baixes, dels que “arriben de fora”, dels que necessiten ajudes… no ven. Potser per això tot l’arc parlamentari malda per fer-nos creure que parlen per a tota la societat, fins i tot per a aquell percentatge de desfavorits necessitats de diferents ajudes i prestacions públiques. Així doncs, des d’alguns partits dissimulen com poden i tots, sense excepció, inclouen en els seus programes electorals algun esment a la qüestió. Recordeu Plácido, de Berlanga? Doncs això “Siente a un pobre en su mesa”… però ni gaire estona ni, per descomptat, deixi que s’hi quedi.
Per això, per més que ho dissimulin, escombren cap a casa, i a Catalunya ⎯amb experiència més que sobrada en governs neoliberals⎯ tenim Junts, un partit polític nodrit de la vella guàrdia convergent i dels seus hereus, que disfressats de nacionalistes republicans i d’esquerres ⎯un oxímoron en tota regla⎯ els ha traït el subconscient i no han pogut dissimular els seus orígens i quan han tingut l’oportunitat s’han adreçat als rics i, després, els han demanat diners.
M’explico.
Aquesta campanya que comença, Junts l’afronta com a grup parlamentari nou (enrere queden els seus llaços amb el PDeCAT). Pel que sembla, tenen dificultats per aconseguir avals bancaris, qui sap si després de la seva fictícia DUI i els seus brindis al sol ja no se’n refien ni els bancs. En qualsevol cas, han seguit l’estratègia de demanar-los als seus votants un “préstec” (als seus candidats ja els han demanat entre 3.000 i 6.000 euros, sembla que a Junts s’exigeix ser econòmicament solvent per representar-los). Les quantitats que demanen als votants varien, des de 1.500 a 3.000 euros, encara que sempre pots ser més generós i per això hi afegeixen una casella per teclejar-hi la xifra desitjada. La intenció, com va dir Dalmases a Twitter és: “No dependre dels bancs”. Com si el món convergent mai hi hagués tingut relacions creditícies. Oblidant que fins a l’any passat encara pagaven liquidacions de deutes bancaris. Bé… potser ara als bancs no, però, afegeixen, quan “guanyin” li demanaran sense parpellejar “a l’opressor Estat espanyol” que els fa viure en “una dictadura” que els doni el que és seu, o sigui, el que els toca en funció dels escons obtinguts.
Una diria que els votants als quals s’adrecen tenen prou solvència per disposar encara d’un “raconet” de diners al banc i potser estan disposats a donar-lo als seus futurs representants. Ho tenen molt clar perquè, ja dies abans, Joan Canadell va aplanar el terreny i va assegurar, en una entrevista, que quan governessin eliminarien els impostos de successió i patrimoni. De nou un discurs per als adinerats. És lògic que si els teus votants disposen d’uns milers d’euros per a la causa, calgui prometre’ls la devolució del favor, encara que, això sí, ara amb diners de tots que deixaran de tenir les arques públiques en no ingressar aquest impost. Per cert, podrien demanar-li a Díaz Ayuso els pdf de les seves lleis fiscals perquè seran calcades.
I altre cop parlant als seus votants Canadell ha aclarit avui al Twitter de Junts que el que espera per a Catalunya és que hi hagi molts emprenedors perquè només així “pot estar al nivell de benestar de Dinamarca, Àustria o Holanda. Per arribar-hi necessita la independència i apostar per l’esperit emprenedor”. Ni sanitat, ni educació, ni ajudes ni, per descomptat, el tema de l’emigració, només emprenedors.
Potser és a aquests mateixos “emprenedors” als quals els demana diners, per fer després una llista ⎯d’aquestes que tant els agraden per poder dividir la societat entre “bons i mals catalans”⎯ i retornar, d’una manera o altra, aquestes “inversions”, com ha fet amb els seus candidats, però en aquesta ocasió a través de molts dels llocs de lliure designació de les diferents administracions. En definitiva, convertir l’administració autonòmica catalana, juntament amb la seva galàxia d’organitzacions “culturals”, el seu aparell mediàtic i la seva política de contractacions, en el seu terreny per repartir els diners de tots en funció de lleialtats.
Cal que sortim tots a votar el 14-F!
Source link