Un general retirat comentava informàticament que caldria afusellar 26 milions de persones. Aquesta i altres atrocitats similars transmetien el seu odi cap als qui no comparteixen la seva ideologia. Com tots els usuaris de la comunicació informàtica, el general sabia que els seus missatges podien ser reproduïts massivament, com així ha passat. No obstant això, cap fiscal ni jutge hi ha parat atenció perquè no comportaven cap risc. Afortunadament, només eren simples deliris senils feixistes.
Quan Enric Stern i Jaume Roura van cremar una foto dels Reis a Girona el 2007 van ser detinguts i, a continuació, es van produir incidents d’ordre públic. L’Audiència Nacional els va condemnar argumentant que aquest acte implicava odi i suposava un risc de generar violència, com s’evidenciava pels desordres produïts. L’assumpte va arribar finalment al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que va anul·lar la condemna espanyola. Els incidents que van succeir dies després, diu el TEDH, no van ser conseqüència del gest dels detinguts, sinó “una reacció contra la utilització per part de l’Estat de la repressió penal”. Així doncs, la justícia europea, sense discutir el possible odi antimonàrquic del gest, no hi va trobar proves de risc de violència.
El raper Hasél va ser condemnat per l’Audiència Nacional per enaltiment del terrorisme a dos anys i un dia de presó, i a dues penes de multa per injúries al Rei, la policia i la Guàrdia Civil. El Tribunal Suprem va confirmar la condemna. Ja havia estat condemnat abans per fets similars i per altres delictes, i s’havia suspès el compliment d’aquella primera condemna a condició que no reincidís. Però va reincidir. Per això ara haurà de complir la condemna antiga i la nova. La decisió dels jutges no ha estat unànime. Van votar per l’absolució de Hasél un, millor dit, una dels tres magistrats de la Nacional, i dos, un i una, dels cinc magistrats del Suprem. Són una minoria màxima de discrepància, els arguments de la qual no haurien de ser subestimats.
La sentència condemnatòria afirma que Hasél va amenaçar el Rei amb la presa del seu palau, deduint que, “evidentment, de forma violenta”. Considera les seves lletres i cançons com un simple exabrupte marcat per l’animadversió i l’odi. No obstant això, per a la minoria discrepant que va votar per l’absolució, les lletres i cançons són una representació, una ficció, com les chirigotas de Cadis, en les quals preval la provocació, l’ambigüitat i la crítica àcida, “amb retalls de realitat retorçada amb les seves rimes”. Estimen que és admissible la crítica de Hasél als aspectes de la vida privada del monarca finançats amb fons públics, ja que sobrepassa el terreny estrictament personal. És criteri constant del Tribunal que les persones amb activitats públiques han de suportar un control i crítica més rigorosos que els simples particulars. Respecte de les injúries a la policia i la Guàrdia Civil, els magistrats discrepants assenyalen que Hasél es referia a actuacions policials, algunes a l’inici de la democràcia, que van donar lloc a processos penals, alguns dels quals van concloure amb condemnes. I recorden que al Tarajal van morir ofegats 15 immigrants quan la Guàrdia Civil els va impedir per la força accedir nedant a la platja.
La condemna per enaltiment del terrorisme es basa en el fet que múltiples expressions de Hasél enalteixen condemnats d’ETA i GRAPO, i són “germen remot però real de noves accions” terroristes, la qual cosa suposa una humiliació de les víctimes. Els magistrats discrepants entenen que no hi ha proves que les expressions de Hasél signifiquin un risc directe ni indirecte de noves accions terroristes. Com en el cas de Stern i Roura, els gravíssims desordres públics de febrer del 2021 no poden ser prova del risc de violència dels missatges de Hasél, proclamats cinc anys abans.
Tant el Suprem com el TEDH mantenen, encara que amb evidents discrepàncies, que el simple odi no és punible. Només ho és la seva propagació si comporta un perill “especulatiu”, un risc directe o indirecte de violència. Però no és fàcil determinar quan això passa. Els jutges, de vegades, han de mesurar o comparar drets en litigi, o altres conceptes abstractes, immaterials, de contingut cultural i ideològic, i aquesta estimació és necessàriament personalíssima. Això és el que passa amb la valoració de quan hi ha risc de violència, o de què és un risc indirecte. Aquesta és la principal raó de les discrepàncies judicials, sempre susceptibles de crítica, ja sigui per la severitat desproporcionada del càstig o bé per la condescendència aparent, encara que inexistent, amb les grolleres i vergonyoses proclames del raper, o amb els condemnables incidents de vandalisme i saqueig.
Source link