La vida al Palau és diferent de la del Camp Nou. A l’estadi hi coincideixen i conviuen sempre que poden aficionats culers al futbol que poden ser rivals al bàsquet, a l’handbol, a l’hoquei patins o al futbol sala quan se citen al Blaugrana. No tots els presidents han sabut estar als dos llocs per més que se sàpiga que una de les característiques del FC Barcelona és un caràcter poliesportiu que abraça també seccions no professionals.
La política blaugrana ha resultat sovint controvertida per les seves relacions amb els altres clubs de Catalunya. A vegades s’acusa el Barça de voler menjar-s’ho tot i no deixar créixer cap rival al país, de la mateixa manera que moltes entitats són conscients que la seva supervivència pot dependre dels tractes que faci per la via de traspassos o cessions de jugadors amb el Barcelona. La competitivitat blaugrana ha augmentat tant que a dia d’avui fins i tot les lligues espanyoles sovint li semblen poca cosa i s’exigeix guanyar especialment la Champions.
El repte demana un full de ruta inequívoc, i s’entén que cada directiva tingui el seu en funció d’un perfil ideològic i professional que ja s’endevina a la campanya electoral, com ha estat en el cas de Joan Laporta. Tots els presidents tenen els seus càrrecs de confiança i l’actual ja va donar senyals de l’aposta per Juan Carlos Navarro, Enric Masip, Gaby Cairo i Xavier Budó. Ara se sap que Budó és el director d’esports i Xavier O’Callaghan serà el mànager esportiu de l’handbol, l’hoquei i el futbol sala, mentre que Cairo es farà càrrec dels esports no professionals i intervindrà en l’hoquei.
Tantes arribades han suposat la sortida, de moment, d’entrenadors com Xavier Pascual i Andreu Plaza, i de diferents directors esportius o responsables de secció: David Barrufet, Toni Miró, Txus Lahoz o Nacho Rodríguez. No tots tenen la mateixa vàlua i difícilment hi hauria consens sobre el criteri que s’ha aplicat per als canvis, sempre respectable en qualsevol cas; només faltaria que la junta no pogués fer d’acord amb el seu programa. El que no hauria de ser negociable, en canvi, és que el seu adeu fos respectuós i agraït, i no de qualsevol manera, com passa sovint al Barça.
A les diferents juntes els ha faltat sensibilitat general d’una banda, i de l’altra, grandesa amb aquelles figures que transcendeixen i es mereixen una gratitud particular per ser persones de club, patrimoni de l’entitat per sobre de qualsevol directiva, professionals experimentats i amb una gran influència als organismes catalans, espanyols i estrangers, actius que capitalitzen al Barça. Hi ha casos i casos, alguns opinables —tinc debilitat per Toni Miró, a l’hoquei— i d’altres d’indiscutibles, com ara el de David Barrufet.
La petjada de Barrufet no l’esborrarà ningú perquè ha donat identitat a l’handbol i volada al club per la seva categoria, lideratge i servei al Barça, qualitats objectivables en una auditoria esportiva —no entenc per què només se’n fan d’econòmiques. Els mateixos motius que es poden argumentar per justificar la seva sortida de la secció serien vàlids per explicar la seva continuïtat a l’entitat. Però quan les coses no s’expliquen es dona peu a mal pensar i creure que les decisions són frívoles, provocades per revenges personals, i no per criteris professionals —o com si es tractés de repartir càrrecs.
Les seccions no només haurien d’interessar quan hi ha eleccions i a final de temporada per comptar i descomptar títols. Acostumades a ser autònomes i a buscar-se la vida per més calés que costin al club, demanen un tracte especial quan els protagonistes no són els jugadors sinó els seus referents o fils conductors des de fa 37 anys, com és el cas del jugador i director Barrufet. Segur que grups com Sang Culé i la Penya Meritxell, aficionats que són el motor del Palau, sabran com donar-li les gràcies que avui li neguen des de l’immens i silenciós Camp Nou.
Source link