Jaume Plensa (Barcelona, 65 anys) torna a exposar a la seva ciutat natal amb una mostra a Senda, la seva galeria de referència, exhibint algunes de les seves últimes obres: figures com ‘Minna’s Words’, com gairebé sempre, dones adolescents amb els ulls tancats, creades en blocs de pesat acer que deixen veure les vetes de la fusta que els ha donat forma. També rostres com ‘Invisible Ana’, format per fins fils d’acer que conviden a envoltar-los per veure les múltiples cares que tots tenim o, en paraules del seu creador: “Com som per dins, l’orografia i els volums que creem a l’interior del nostre cos”.
Plensa torna a Barcelona, després que el 2018 el Macba li dediqués una gran retrospectiva, “l’exposició més vista dels 25 anys del museu [118.623 persones]”, apunta l’artista. Una mostra que va arribar després de 22 anys de no exposar a cap museu barceloní, cosa que, segons el galerista Carlos Duran, “va generar el desig unànime de veure una veritable exposició de Plensa. Sense complexos”. Una cosa que l’artista comparteix: “Sempre estic d’acord amb els meus galeristes”. I afegeix: “Faci el que faci sempre hi haurà crítics a qui els encanta destruir-me i d’altres a qui els encanta lloar-me. M’hi he acostumat”.
Les enormes peces suspeses de la galeria Senda (Trafalgar, 32) formen part de ‘La llarga nit’ (fins al 6 de febrer), mostra amb què Plensa convida a “reflexionar sobre la intimitat; és un cant al silenci, tot i que és més una invitació al murmuri per lluitar contra el crit perquè les coses es poden dir de moltes maneres i no crec que per fer-nos sentir hàgim de cridar més fort. És un error. Com artista has de generar el silenci necessari perquè puguem escoltar les nostres petites veus, perquè som com David contra Goliat. I aquesta nena, ‘Minna’s Words’, ens representa una mica a tots», explica amb el to calmat i conciliador que sol utilitzar Plensa.
En l’exposició, també es pot veure ‘Laura Àsia’, una allargada figura que canvia segons l’angle des d’on es mira, i una sèrie de dibuixos, uns “fantasmes que abracen l’aire”, explica el sempre místic Plensa.
El títol de la mostra, confessa, l’ha manllevat d’“una frase que m’agrada molt: ‘Per llarga que sigui la nit sempre tindrà un demà’”. Perquè, segons un dels artistes més internacionals del panorama català i espanyol, “malgrat el dolor i el patiment que està provocant en tanta gent, si una cosa positiva ha portat aquesta pandèmia és la sensació de tornar a mirar cap endins”. Plensa, visionari, explica que, malgrat tot, aquestes obres es van fer “quan ni tan sols podia imaginar que viuríem aquesta situació, però crec que d’alguna manera ja preconitzaven aquesta voluntat d’interioritat”.
La pandèmia, de tota manera, no l’ha afectat com artista. “No he deixat de treballar, hem donat sortida als projectes que no han deixat d’arribar. El que més m’ha preocupat ha sigut mantenir el meu equip de 14 persones, que m’ha costat anys d’aconseguir. No estic segur que hagi de fer obres pensant en la pandèmia; l’art ha de transcendir, no pot ser el periodisme de la seva època; Macbeth va ser escrita durant una pandèmia i no en parla», recorda. “L’ésser humà té la virtut d’oblidar o d’adaptar els seus records a la vida, si no, ens tornaríem bojos per l’acumulació de dolor. He de fer obres pensant en la meva obra, que té un contingut humanista molt profund, o ho intenta, i també abraça la pandèmia”.
Pandèmia de polítics
Plensa assegura de la seva ciutat natal, Barcelona, que ja no la sent com a seva: “Vivim una pandèmia de polítics. Aquesta ciutat està passant un moment d’abandonament, com si hagués perdut l’interès en ella mateixa. Tinc la sort de viure a Sant Just i això em salva”. I es queixa: “Aquí he de ser Gaudí i el comte Güell”, amb referència a les obres que ha fet i donat a hospitals com Sant Joan de Déu i al Clínic o la cessió, gratuïta i temporal per vuit anys, de ‘Carmela’, al costat del Palau de la Música.
Fora, a mig món l’esperen projectes en marxa fins al 2023. Els més immediats són, l’abril vinent, un enorme cap de 22 metres per a un moll del riu Hudson, a Nova Jersey, i un homenatge als sanitaris a la plaça dels Sagrados Corazones de Madrid. “Espero poder-les acompanyar per a la seva instal·lació. El que més ha canviat en aquests mesos és que no he pogut acompanyar les meves obres en l’últim procés de creació”.
Source link