“Això no s’ho llegirà ningú!”

“Això no s’ho llegirà ningú!”, em diu un home, rient. Jo també ric perquè, és clar, és broma. O potser no?, penso en penjar el telèfon. I hi rumio. És possible que no li interessi a ningú una exposició sobre la història de les dones a la ràdio a Catalunya? Es titula Dones a les ones. Fa una mica de por pensar que ningú ens llegeix. Un periodista el que vol és que els seus textos es llegeixin, s’escoltin o es vegin. Molt, com més, millor.

Estic temptada de canviar d’idea, de buscar un tema que suggereixi més, que ho peti a les xarxes. Que estigui entre el més vist de EL PAÍS i enviar captures de pantalla del web als amics i familiars, però no a tothom, que no es pensin ara que ets una egocèntrica, una vanitosa. La dona, si és bona periodista, és súper discreta, no fos cas que algú ens prengués per ambicioses. No hi ha res més vulgar, ni més d’harpia.

Al final me’n vaig a l’exposició, amb la sort que m’hi trobo la comissària, Elvira Altés, que és al Museu d’Història de Catalunya des de les 10 del matí, em diu. Està temptada de citar-me per a un altre dia perquè és gairebé la una de la tarda. Però al final li sap greu i m’acompanya. M’explica que ha estat quatre anys investigant per conèixer la història de la dona a la ràdio catalana. “Ho he pogut fer perquè estic jubilada”, explica, quan se li pregunta si continua fent classes a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Menuda, però enèrgica, feminista, Altés també ha practicat la discreció en l’exposició. Només hi ha una foto seva, somrient, joveníssima. A l’esquena té una dilatada trajectòria com a periodista radiofònica, pionera a Ràdio 4, on va dirigir el 1983 Les Dones, un programa amb mirada de gènere als vuitanta. Va ser sòcia fundadora de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, i també la va arribar a dirigir. L’exposició, em diu, és només una de les potes de la seva investigació. Té previst escriure un llibre, i ha creat també un banc de veus impressionant —en col·laboració amb la periodista Sandra Balagué i el tècnic Josep Maria Adell— amb arxius sonors actuals i històrics que si no fossin aquí possiblement es perdrien.

Un dels àudios que em crida l’atenció és la resposta del consultori radiofònic d’Elena Francis, dels seixanta, que locuta Maruja Fernández. Una dona li explica que ha vist el seu marit anant a un bar amb altres homes. Elena Francis respon així:

“Estimada senyora meva, el problema que em planteja és delicat, però no impossible de resoldre. Vostè ha de tenir molt de tacte i delicadesa per saber atreure el seu marit d’una manera amable i sense que ell se n’adoni. Ja té la certesa que va a aquest bar de mala fama ja que l’ha enxampat, però no faci gaire cas dels rumors i comentaris que senti perquè possiblement són exagerats. Vostè ha de comportar-se com si no hagués passat res, sense donar-li importància al fet, amb la finalitat que el seu marit recuperi la confiança perduda […]. Sigui afectuosa amb ell, expliqui-li les seves confidències […]. En el moment que li retragués la seva suposada conducta homosexual, li puc assegurar que el problema agafaria un caràcter més greu i ell continuaria enrocat i potser amb més afició que abans. És qüestió de sacrificar-se una miqueta per salvar el matrimoni de la ruïna”.

Els consultoris radiofònics van emergir durant el franquisme. A través seu es van difondre clares consignes per construir una dona submissa. “Va ser una còmplice perfecta del patriarcat”, explica l’exposició sobre aquell tipus de ràdio. La mostra repassa com la dictadura franquista va arrasar amb els projectes a les ones desenvolupats durant la República, va perseguir la llengua i la cultura catalanes i va silenciar qualsevol dissidència, castigant tota persona que s’hagués significat.

L’exposició avança en el temps, i repassa la ràdio musical, l’entreteniment, els esports, la informació… fins a arribar al dia d’avui. “La història de les dones a la ràdio és una història d’èxit, encara que ha costat moltíssim arribar fins aquí”, assegura Altés. Un dels exemples d’aquest èxit és que Catalunya Ràdio hagi apostat altre cop per una dona, Laura Rosel, per dirigir el seu matinal després de la sortida per desacords amb la direcció de la periodista Mònica Terribas. Segur que molts homes anhelen ocupar aquest lloc.

Al final de la mostra, uns panells informatius recorden les dones que actualment són al capdavant de programes a la ràdio i descriuen la seva trajectòria. Són moltes, conegudes i menys mediàtiques. Algunes absències em criden l’atenció, com la de la periodista Anna Punsí, de la SER, que si no dirigeix un programa és probablement perquè no vol. Aquest any ha estat guardonada amb el premi a la millor professional per la Ràdio Associació de Catalunya. També hi trobo a faltar Lourdes Lancho, de la mateixa cadena, que dirigeix a l’estiu el magazín estrella de la cadena el cap de setmana, A vivir que son dos días.

Surto del museu pensant en la quantitat d’històries que explica l’exposició: la primera tècnica de ràdio, la primera locutora, la primera cap d’un programa informatiu, la primera discjòquei… També destaca el paper essencial que han jugat en la història de la ràdio catalana emissores com Ràdio Barcelona, de la SER, o Ràdio 4, de RNE, ara que tot sembla que es jugui entre Catalunya Ràdio i RAC1.

Ja de tornada al tancament del teletreball, penso en el rol de les dones en la premsa escrita. Dubto que algú pugui definir-ho com una història d’èxit, amb sous i categories inferiors, destinades a engreixar la base i ser simbòliques en la direcció. Potser un dia alguna periodista dedicarà quatre anys de la seva vida a investigar-ho. Segur que quan organitzi una exposició no hi faltarà el comentari benintencionat d’un home sincer: “Això no li interessa a ningú!”. Bé, a moltes dones, sí.