A Jordi Puigneró li agrada parlar de la “NASA catalana”. Puigneró és el conseller de Polítiques Digitals i màxim responsable d’un nou pla de la Generalitat per convertir Catalunya en un pol de la indústria dels nanosatèl·lits. Puigneró és un personatge singular del nacionalisme català més arrauxat. Una de les seves aficions són les teories de la conspiració de l’Institut Nova Història; fins i tot va escriure fa vint anys un estudi en què pretenia demostrar que la identitat del mariner basc Juan Sebastián Elcano era la del català Joan Cacirea del Canós, o que el cronista del segle XVI Bartolomé de las Casas era un frare de nom Bartomeu Casaus. La seva nova obsessió és convertir el programa NewsSpace del Govern en la primera pedra d’una NASA catalana. Als experts consultats per Quadern l’ocurrència no els fa gràcia.
La primera vegada que Jorge Núñez va sentir les paraules “NASA catalana”, la idea li va grinyolar. “El conseller és un polític, i un polític ha de ser grandiloqüent. Però només pel que fa a dimensions, ja no ens podem comparar”, diu diplomàticament aquest catedràtic d’Astronomia de la Universitat de Barcelona i director de l’Observatori Fabra. Núñez opina que, malgrat tot, el programa NewSpace de la Generalitat és un projecte seriós i un pas endavant pel que fa a la implicació de l’administració en un àmbit de futur. El programa del Govern català preveu invertir 18 milions d’euros els propers quatre anys. Sobretot es basa a impulsar la inversió privada. Les previsions de la Generalitat són que d’aquí al 2025 aquest sector dels nanosatèl·lits generi 1.200 llocs de treball i una facturació de 280 milions.
“S’han sentit molt disbarats. Molta gent té una imatge errònia de l’espai”, afirma l’astrofísic Jordi Isern, fundador de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC). L’IEEC, un ens format per la Generalitat, el CSIC i les principals universitats catalanes, és el quarter general del sector. El programa NewSpace admet que Catalunya arriba tard a la cursa dels satèl·lits en comparació amb altres regions d’Europa i d’Espanya (aquí, en particular, de Galícia i Madrid) i estableix un termini màxim de tres anys per poder agafar aquest tren.
La Guerra Civil va trencar qualsevol opció de Catalunya i Espanya per formar part de la futura conquesta humana de l’aire i, posteriorment, de l’espai. Va desaparèixer el talent, que va exiliar-se, indica Isern, però també hi va influir la desfeta econòmica: “A Catalunya, abans de la Guerra Civil, hi havia un potencial industrial, s’hi fabricaven motors d’aviació. Si hagués continuat, ara podríem ser com Toulouse”, opina Xavier Luri, director de l’Institut de Ciències del Cosmos (ICC), de la Universitat de Barcelona.
La ciutat francesa, on té la central productiva el gegant aeronàutic Airbus, s’ha consolidat també com un referent industrial i de recerca del sector aeroespacial. De fet, una de les febleses que reconeix el programa espacial català és la competència tan propera de Toulouse i, una mica més lluny, d’Alemanya.
L’any 2018 la UPC ja va posar en òrbita els primers satèl·lits catalans seguint el model Cubesat
L’aposta pels nanosatèl·lits respon a una estratègia d’oportunitat i de pragmatisme pressupostari. El desenvolupament i posada en òrbita d’aquests equips, que pesen fins a 10 quilos, costa entre un i dos milions d’euros, segons Isern. Lluny, per tant, de les grans missions espacials monopolitzades per potències com la NASA, l’Agència Espacial Europea (ESA), la CNSA xinesa, la russa Roscosmos o la japonesa JAXA, i lluny també de corporacions privades com Space X o Virgin Galactic.
L’inventor del Cubesat
Catalunya tampoc comença de zero en aquest àmbit, ja hi ha una experiència en la creació de satèl·lits basats en l’estàndard Cubesat, el més utilitzat al món dels nanosatèl·lits. El Cubesat és un aparell amb unes mides establertes, amb forma de cub i un pes d’1,3 quilograms. Estandarditzar-lo serveix perquè el vehicle que els situa en òrbita en pugui transportar molts, com si fos un camió de repartiment. El gener passat, una nau Falcon 9, de l’empresa Space X, va batre el rècord de transport de satèl·lits, amb 149 unitats. És aquí on entra un dels noms catalans de referència espacial, Jordi Puig-Suari, professor d’enginyeria aeroespacial a la Universitat Estatal Politècnica de Califòrnia i coinventor el 1999 dels Cubesat.
La Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) va crear amb l’estàndard Cubesat els primers satèl·lits catalans: el Cat-1, posat en òrbita el 2018 amb una llançadora índia, i el Cat-2, enlairat el 2016 amb una llançadora xinesa. Aquests aparells transmeten les dades a una de les joies de la corona del IEEC, l’Observatori Astronòmic del Montsec (OAM). Els telescopis de l’OAM són un participant clau en la missió Gaia de l’ESA de cartografiar la galàxia, la Via Làctia, i per elaborar el mapa europeu dels satèl·lits i altres objectes de producció humana que orbiten la Terra.
La creació de serveis amb aquesta informació o la gestió de les dades, siguin dades de monitorització de l’activitat humana o del medi ambient, de resultats d’experiments en òrbita, de telecomunicacions o de recerca de l’espai, són una de les fortaleses que els experts consultats detecten en el teixit universitari i empresarial de Catalunya.
Només en l’àmbit de desenvolupar els satèl·lits i els seus components, el pla NewSpace hi identifica 33 companyies. Una d’elles, Aistech, ja ha posat en òrbita dos Cubesat i n’està preparant dos més. L’empresa Sateliot ha construït un nanosatèl·lit, dedicat a connexions d’internet per a tecnologia 5G, que la Generalitat finança i que serà transportat a l’espai en principi el proper 20 de març des de la base de Baikonur, al Kazakhstan.
NewSpace és un terme utilitzat per la indústria aeroespacial per referir-se a l’accés del sector privat a l’espai i a l’abaratiment dels costos de producció que ha comportat la diversificació dels proveïdors de components i de recerca. “Durant la Guerra Freda, l’espai era captiu dels governs de les grans potències. A mesura que això canvia, el sector es va miniaturitzant”, explica Isern. “Hi havia una visió molt conservadora de la indústria de l’espai, pels diners que costa. Això ha anat canviant, sobretot pel que fa als satèl·lits”. Petites empreses i regions com Catalunya poden beneficiar-se de la liberalització de l’espai. Tot i això, l’informe de la Generalitat adverteix que aquest continua sent un sector estratègic per als Estats i els seus grans conglomerats industrials, i per això detecta “dificultats per compartir recursos i coneixements, i competir amb algunes empreses de la indústria espacial internacional”. I afegeix Isern: “El sector espacial disposa de molta força pel que fa a lobby que pot bloquejar l’entrada de nous actors i mercats”.
Malgrat l’abaratiment del món aeroespacial, hi ha aventures galàctiques que només estan a l’abast de gegants com la NASA o l’ESA. On la Generalitat és més ambiciosa, i és on els acadèmics entrevistats per Quadern són més escèptics, és a convertir l’aeroport d’Alguaire, a Lleida, en una base de llançament de satèl·lits. “Alguaire no serà Cap Canaveral, que la gent no s’esperi llançament espectaculars de transbordadors”, diu Luri, referint-se a la principal base espacial dels Estats Units, a Florida.
No serà Cap Canaveral, explica el director de l’ICC, perquè per elevar nanosatèl·lits no calen grans coets. Tampoc ho serà, afirmen Luri i Núñez, perquè Alguaire es localitza lluny de l’equador de la Terra, la zona més adient per projectar objectes a l’espai estalviant combustible. “Alguaire pot ser òptim per fer proves de llançaments, i que al seu voltant es desenvolupi un teixit empresarial”.
Gerard Gómez, catedràtic de matemàtica Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador de referència en projectes de la NASA i l’ESA, apunta la possibilitat que des d’Alguaire s’enlairin globus o avions que aproximin els satèl·lits a òrbites terrestres baixes, i recorda que Zero 2 Infinity, empresa catalana amb seu a Barberà del Vallès, ja ha fet proves des de Lleida amb els seus globus de gran altura. Núñez també afegeix dubtes pel que fa a la seguretat: a prop d’Alguaire hi ha municipis com Lleida o Balaguer; en canvi, bases com Cap Canaveral, Baikonur o la de l’ESA a la Guaiana (Sud-amèrica) estan allunyades de nuclis habitats.
L’aeroport d’Alguaire, recorda la Generalitat, ja s’havia plantejat com a base de vols suborbitals per a companyies estrangeres. Molta gent va fer feina abans per arribar a referents actuals, com el mateix Puig-Suari o el doctor en astrofísica i investigador de l’IEEC Guillem Anglada-Escudé, que el 2017 va descobrir un dels exoplanetes del sistema solar, TRAPPIST-1, un grup de planetes que la NASA considera prioritari investigar perquè poden hostatjar vida.
Una iniciativa catalana lloada com a puntera en l’àmbit dels intents de trobar vida intel·ligent extraterrestre van ser les transmissions Cosmic Call: l’IEEC i la societat METI van enviar el 2017 i el 2018 missatges a un exoplaneta a 12,4 anys llum de la Terra que es considera adient per acollir vida. Per a Daniel Oberhaus, autor del llibre Extraterrestrial Languages (MIT), Cosmic Call ha estat la iniciativa més ben desenvolupada en aquest camp. Els Cosmic Call incloïen peces musicals seleccionades pel festival Sónar.
De Josep Comas a Joan Oró
El 2019 va morir Jordi Torra, catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de Barcelona i un dels noms que tant Gómez com Luri destaquen com a “imprescindibles” per al desenvolupament de l’ecosistema espacial a Catalunya. Tots dos subratllen el paper que des de la dècada dels vuitanta va exercir Torra incorporant científics catalans en missions de l’ESA.
Però el nom més repetit com a inspirador de vocacions en l’àmbit de l’espai és Joan Oró. Llicenciat en bioquímica a Barcelona el 1947, de seguida va marxar a ampliar els estudis i la carrera als Estats Units, on va ser catedràtic de la Universitat de Houston. Va ser un destacat component dels equips científics del programa Apollo a la Lluna i de les sondes Viking, les primeres naus que van visitar l’òrbita de Mart. Oró va tornar a Catalunya a la dècada dels vuitanta on, amb el seu prestigi, va empènyer per potenciar nous centres de recerca nacionals.
El primer català que va fer-se un nom entre les estrelles, un segle abans que Oró, va ser l’astrònom Josep Comas i Solà (1868-1937). Les aportacions de Comas semblen inesgotables: el 1907 va descobrir l’atmosfera de Tità, el satèl·lit de Saturn, probablement la principal aportació que s’ha fet des de Catalunya per entendre l’espai; va descobrir onze meteorits, el 1890 va dibuixar un mapa de Mart, va fundar la Societat d’Astronomia d’Espanya i va ser el primer director de l’Observatori Fabra, a Barcelona.
A Alguaire
es podrien enlairar globus que apropin els satèl·lits a òrbites baixes
També com a divulgador, recorda Gómez, “les seves conferències amb motiu de la festa del sol omplien el Palau Nacional”. Les festes del sol eren trobades cientificoeducatives que es van organitzar fins a la Guerra Civil coincidint amb el solstici d’estiu. Entre el llegat de Comas també hi ha la seva residència a Barcelona, la torre Vil·la Urània, avui un conegut centre cívic de Sarrià-Sant Gervasi.
Núñez opina que, juntament amb Comas i Solà, l’altre pioner estel·lar dels catalans és l’empresari Rafael Patxot. Va ser Patxot qui va aixecar al terrat de la casa familiar de Sant Feliu de Guíxols un observatori astronòmic capdavanter a Espanya. El 1897 Comas i Solà va establir-se en aquest observatori per treballar-hi, fins que va sumar-se a les instal·lacions del nou Observatori Fabra, inaugurat el 1904.
Pocs noms van sobresortir durant el desert científic que va ser el franquisme. Van ser resistents com l’advocat, físic i enginyer Sebastià Estradé (1923-2016), conegut per la seva tasca divulgadora a través de mitjans de comunicació i conferències. Estradé va cursar la carrera d’enginyeria industrial a distància a la Universitat de Scranton (EUA). La seva condició d’advocat i la seva empenta el van portar a doctorar-se amb Wernher von Braun com a director de tesi. Von Braun va ser el pare dels coets de la NASA que van portar l’home a la lluna, i havia estat un dels enginyers estrella del nazisme durant la Segona Guerra Mundial, el desenvolupador dels míssils balístics V2. Acabada la guerra, el govern dels Estats Units el va reclutar per als seus interessos militars. La tesi d’Estradé va ser un dels primers treballs al món dedicat als principis legals que havien de regir la cursa espacial: El derecho ante la conquista del espacio, publicada el 1964 per Ariel, tres anys abans que l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovés el Tractat per a l’exploració i l’ús de l’espai exterior. O sigui, als catalans l’espai no els queda tan lluny.
La ciència-ficció, motor d’idees i
d’il·lusions de la conquesta de l’espai
La conquesta de l’espai necessita la ciència-ficció com a motor d’idees, però sobretot com a motor d’il·lusions. Així ho subratlla Xavier Luri, doctor en física i director de l’Institut de Ciències del Cosmos (ICC-UB): “Sense la literatura de ciència-ficció, l’espai no seria vist com una cosa atractiva, més aviat seria vist com un llast i una despesa”. La ciència-ficció espacial moderna va fer-se gran a partir de la dècada dels cinquanta, durant la Guerra Freda, amb supervendes com Isaac Asimov o Arthur C. Clarke. En català només hi van militar un grapat d’autors, uns resistents que van posar les bases d’un subgènere que ara aixeca el vol a Catalunya.
Antoni Munné-Jordà és la principal referència de la ciència-ficció a Catalunya. És autor d’antologies cabdals en la matèria, i ha escrit novel·les d’aquest gènere. Munné-Jordà assenyala a un grup d’escriptors que es van aplegar al setmanari Tele/Estel (1966-1970) com els precursors del que és la ciència-ficció contemporània vinculada a l’espai. En aquella revista, dirigida per Sempronio, s’hi van trobar noms que van destacar com a divulgadors i també com a escriptors de novel·les i relats breus: l’advocat i físic Sebastià Estradé, Màrius Lleget, Antoni Ribera i Josep Albanell.
Els precursors en el gènere van ser els sainets del XIX, en consonància amb la moda a la resta d’Europa, diu Munné-Jordà. La primera obra de ciència-ficció espacial catalana va ser la sarsuela De la Terra al sol, del 1879 i escrita per Narcís Campany, una comèdia sobre un viatge des de la Barceloneta a la nostra estrella a partir del llançament d’una persona amb un canó. Munné-Jordà confirma que el gran nom de la ciència-ficció catalana, Manuel de Pedrolo, pràcticament no va aventurar-se a l’espai. La seva obra més coneguda, Mecanoscrit del segon origen (1974), exposa un món postapocalíptic arran d’una invasió extraterrestre. Tot i això, Raül Maigí, gestor cultural i crític literari de ciència-ficció, recorda que els alienígenes ni tan sols surten al Mecanoscrit…: “Tinc la sensació que no hi ha grans noms de la literatura en català que s’hagin interessat especialment en això. Imaginar-se mons diferents, fantasia, sí, però si parlem de contactes extraterrestres o de l’espai, en català hi ha molt poc”. Munné-Jordà opina que la manca de pes de la recerca espacial a Catalunya (i a Espanya) ha estat un factor en contra de fer volar la imaginació en aquest àmbit.
Munné-Jordà remarca que la ciència-ficció va agafar embranzida a casa nostra a partir de la dècada dels vuitanta, i en són l’exponent les col·leccions 2001, de l’editorial Pleniluni, i la de Pagès Editors, que va posar en marxa el mateix Munné-Jordà. Eloi Puig, president de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, assegura que els darrers quinze anys s’ha anat consolidant un interès editorial pel gènere. Els segells que hi aposten més, amb traduccions d’autors internacionals i locals, segons Puig, són Mai Més llibres, Males Herbes, Cronos i Raig Verd.
Source link