Eixamplant l’esquerda

El mes de juliol passat el vicepresident del Parlament, Josep Costa, va publicar un llibre titulat Eixamplant l’esquerda, una altra contribució a l’abundant collita de reflexions sobre el procés independentista català. Se suposa que l’esquerda a què es refereix el títol és la que s’ha obert entre Catalunya i Espanya, però la veritat és que llegint amb detall les consideracions de Costa —un històric d’ERC que ha passat amb armes i bagatges a les files de Puigdemont– és difícil no pensar que també podria referir-se a l’esquerda cada vegada més evident entre Junts per Catalunya i el partit d’Oriol Junqueras.

Més que insistir de nou en les notòries diferències estratègiques entre Junts i ERC, que exhibeixen dia rere dia, pot ser interessant analitzar aquesta esquerda des d’altres angles menys cridaners. Un d’ells és el lingüístic.

En aquest àmbit, podríem dir que Junts és hereva del paradigma herderià que Prat de la Riba va subscriure a La nacionalitat catalana: “La llengua és la manifestació més perfecta de l’esperit nacional i l’instrument més poderós de la nacionalització i, per tant, de la conservació i la vida de la nacionalitat”. Hi ha una clara continuïtat entre aquesta afirmació i el dictum de Jordi Pujol que identificava la llengua (catalana) amb “el nervi de la nació”. Fins i tot un líder tan poc romàntic com Artur Mas va afirmar en un article del 2008 que “el pòsit de la nostra llengua configura la geologia de la nostra ànima”. Pel que fa a l’inhabilitat president Torra, la veritat és que els seus escrits atresoren una tirallonga de postulats herderians. Una de les seves frases més aconseguides és la que diu que no és “gens natural” parlar castellà a Catalunya. En aquest sentit no constitueix cap sorpresa que dues de les últimes conselleres de Cultura de la Generalitat firmessin el manifest Koiné, l’última gran expressió pública del herderianisme a Catalunya, encara que als seus promotors no els agradi admetre-ho. No consta que Àngels Ponsa, la nova consellera de Cultura, firmés el manifest, però les seves primeres declaracions en forma d’entrevista no són gaire encoratjadores. A les pàgines de La Vanguardia va afirmar que el català “és la nostra llengua i conforma la nostra cultura”, que en el context significa que el castellà no és una llengua nostra. En aquesta línia, Ponsa no va dubtar a posar el castellà a la mateixa altura que el suahili.

L’ERC dels últims temps va per altres camins. Com expliquen Montserrat Senda i Xavier Vila en un preclar article titulat L’estatus de les llengües a la República Catalana, del 2016, en el seu afany per penetrar en l’àrea metropolitana de Barcelona —on prop del 60% de la població té el castellà com a llengua habitual— l’ERC del segle XXI va adoptar l’estratègia de construir un independentisme “no nacionalista”, en què la llengua catalana no és central en el discurs de la identitat nacional. Àngel Colom va començar el 1996, quan observava que “algú hauria de reconèixer que el castellà s’està convertint en una llengua territorial de Catalunya”. El va seguir Carod el 2007 quan va declarar que “el castellà s’ha convertit en un element estructural de la societat catalana, és una realitat que tots hem d’assumir”. I a continuació van venir els publicistes en l’òrbita d’ERC, com Eduard Voltas, que el 2012 va advocar des de les pàgines del diari Ara per “assumir el castellà com una cosa pròpia”, en el sentit de “convertir-lo en un actiu, tractar-lo com un element definitori de la Catalunya d’avui i de demà”. No és estrany que aquell mateix any Oriol Junqueras proclamés en un article històric publicat a El Periódico que “el castellà també serà oficial en la República Catalana” i ho reblés amb un “evidentment, per si algú tenia cap dubte”.

Mentre esperem els programes electorals dels partits per a les eleccions autonòmiques del 14 de febrer, en la ponència política i estratègica de Junts per Catalunya aprovada en el seu congrés constituent hi ha una dada que engrandeix l’esquerda. En apartat de cultura i llengua, després del mantra herderià (“la llengua catalana és l’element més clar del reconeixement de Catalunya com a nació”), es parla del català i de l’aranès com a llengües pròpies. El castellà resulta tan aliè que no s’ementa ni tan sols com a llengua “també oficial”; queda ocult en “la gran diversitat de llengües parlades a Catalunya”, juntament amb el suahili, com diria la consellera Ponsa. Element estructural o objecte innominable? Vet aquí una altra disjuntiva que al febrer hauran de resoldre els ciutadans.