Tienes vida privada?”, pregunta Montserrat Roig. “Claro, y no te hablaré de ella, porque es privada”, respon Antoni Gutiérrez Díaz. La biografia que Txema Castiella (Gijón, 1958) ha titulat El Guti. L’optimisme de la voluntat (Edicions 62) no resol tots els enigmes que amaga aquesta escena, però sí que, a més de repassar la història del PSUC des de la trajectòria d’un polític professional (però dels d’abans), aporta una ploma d’anàlisi i sensibilitat exquisida —assajada el 2013 amb Retrat d’un cartell— per perfilar el rostre humà del líder eurocomunista. “L’àmbit de la família, de les amistats més íntimes, de les seves activitats més personals, com la pesca, seran espais inaccessibles, vedats a tothom qui no en formi part”, explica l’autor. “Vol que el coneguin per la seva acció política i no per la seva biografia personal”, diu Castiella.
El llibre, que es presenta el 7 d’octubre a la seu de CCOO, ho aconsegueix. Però gràcies a la complicitat de la família, d’una cinquantena d’entrevistes i de molt treball d’arxiu, algú no és periodista ni historiador, sinó filòleg, acaba entrant allà on no va poder Roig. El 1977, el Guti va dir a Treball: “La meva biografia és impublicable”. Castiella ha trencat el mite.
LA FAMÍLIA. Antoni Gutiérrez Díaz (Premià de Mar, 1929 – Terrassa, 2006) era fill de Juan i Teresa, immigrants de Màlaga que es van casar a Premià el 1916 i es van establir a Barcelona després que el pare, anarcosindicalista, fos detingut per la seva implicació en els Fets d’Octubre de 1934. Per intercessió de la família burgesa Lozoya, per qui Teresa havia fet feines a la casa d’estiueig, el Guti va obtenir beques per formar-se als Escolapis i a la Universitat de Barcelona. El 1947, a la Facultat de Medicina, va conèixer Elena Pérez. Es van casar el 1956. “La relació de l’Elena i l’Antoni durarà tota la vida. Però no serà una relació convencional. Ella serà la doctora Pérez i no pas la dona del doctor Gutiérrez. L’Antoni tindrà, al llarg de la vida, altres relacions i altres amors, però tots dos aconseguiran preservar la seva”. Amb tres fills —Joan Antoni (1957), Elena (1958) i Mònica (1961)—, el mateix desembre de 1962 que el Guti és detingut per primer cop, l’Elena rep una carta advertint-la que ell té una amant. En una visita a la presó de Burgos, que serà “un dels pitjors moments de la vida del Guti”, ella l’hi retreu. Poc després, i alertada per la xarxa de suport als presos que ell voreja la depressió, Elena torna i li diu que ja en parlaran quan surti.
Ho van fer la tardor de 1965, per arribar a un acord basat en el principi de la sinceritat: “Es diran el que passa l’un a l’altra, des de la respectiva independència”. Van ser les bases de “no tan sols una relació amorosa, sinó una complicitat sòlida”. Ho corrobora Elena: “Si hagués de repetir la història, la repetiria igual. Vam tenir sempre bona relació i ens vam estimar sempre”.
Això sí, dels fills se’n va ocupar ella. En la clandestinitat, i mentre el Guti mantenia una relació amb Maria Antònia Pelauzy, dona del pintor Josep Guinovart, que incloïa anar de vacances totes dues famílies, ell deia als seus fills: “Jo, de vosaltres, soc un amic”. I la seva filla Mònica responia: “Tu ets el meu pare i deixa’t d’hòsties!”. Als seus sis nets “no els permetrà que li diguin avi i sempre serà l’Antoni”. I això farà que per a la canalla no fos sinó “la persona que venia a casa a dinar els diumenges i amb qui passaven 15 dies d’estiu a Sant Pol”. Era, com va dibuixar una de les netes, “el nòvio de l’àvia”.
LA MEDICINA. Durant la vaga de tramvies de 1951, el Guti i l’Elena es van amagar dels grisos al dipòsit de cadàvers de la Facultat de Medicina. Però el seu primer problema amb la policia va ser el 1952 per editar una revista que es burlava de la filla de Franco. A la universitat el Guti va trobar l’amor, la ciència i la política, “una trilogia poderosa que el condicionarà”. Serà un dels primers especialistes en neonatologia d’Espanya, amb beca d’estudis el 1961 a Hèlsinki. Puericultor a l’ambulatori de les Corts, tindrà també consulta al seu pis del carrer Balmes i treballarà per a empreses com Coca-cola. Aquesta pluriocupació, habitual i forçada pels baixos salaris de l’època, l’analitzarà en un informe publicat amb pseudònim, el 1961, a Nous Horitzons.
El Guti va exercir de neonatòleg —va veure néixer l’avui polític Manuel Valls— fins a ser detingut i, en sortir de Burgos, fins que l’estat d’excepció de 1969 el va fer passar a la clandestinitat. Però mai deixaria de ser metge: va atendre d’amagat un fill de l’editor Xavier Folch i va socórrer en un avió l’eurodiputat Alonso Puerta. La condició de metge li va estalviar tortures: els temibles germans Creix només es van atrevir a treure-li la corbata. La repressió era classista i, de fet, l’únic cop que el Guti va ser “colpejat fins a perdre el coneixement” fou en la seva quarta i última detenció, el 1974, en una reunió amb obrers de la Seat. Per això no va tornar a dur corbata.
CLANDESTINITAT I PRESÓ. Amb un oncle afusellat i un altre condemnat a 30 anys fruit de la Guerra Civil, el Guti entra al PSUC el 1959. “A consciència, sabent molt bé on em ficava”, dirà. El contacte li va venir pel seu veí José Agustín Goytisolo. La dona del Guti no ho va saber fins a la detenció del 1962, en una caiguda que el farà entrar a la prefectura de Via Laietana amb Pere Ardiaca, fundador i dirigent prosoviètic del PSUC. “¿Conoces a este señor? ¿Ha estado en esta casa?”, va interrogar un policia al seu fill mostrant una foto d’Ardiaca. “No”, va contestar el nen. I després li va xiuxiuejar a la mare: “Però aquell senyor de la fotografia era el que va venir a sopar l’altre dia, oi?”. Un tal Emilio informarà el partit que “la mujer del doctor parece ser que se ha portado muy digna y valientemente”. Tan valenta com els pares del Guti, que van amagar Ardiaca a casa seva tal com abans havien acollit Gregorio López Raimundo.
Sentenciat a vuit anys, el Guti en va complir tres a la “universitat roja” de Burgos, entre mig miler de presos polítics amb qui va establir vincles que perdurarien anys. Segons l’advocat Josep Solé Barberà, no va ser absolt perquè, tot i tenir una bona coartada, no va fer “l’acte d’humiliació que d’ell esperava el tribunal”. Aquesta actitud de no deixar-se intimidar serà una constant, reforçada per haver vist l’enteresa de Julián Grimau abans de ser executat, el 1963; per això va triar Julián com a nom de guerra. Isidre Molas, company a Carabanchel, diu que “no es desprenia mai de la parla reposada, comprensiva i incommovible d’un consiliari”. I Miquel Roca, advocat en la seva última detenció, diu que el Guti era “la discreció treballant a tota màquina”.
Ho van comprovar els 112 companys de l’Assemblea de Catalunya detinguts amb ell el 28 d’octubre de 1973. En plena irrupció policial, el Guti va instar a destruir les entrades dels que aquell vespre anaven al Barça a veure el debut de Cruyff —“Només faltaria que aquests fills de puta anessin amb les nostres entrades al camp”—, mentre els arengava: “Companys, no us preocupeu, que els tenim acorralats!”. Era la síntesi analítica del desgast que significava per a la dictadura la unitat antifranquista.
CATALANISME D’UNITAT. És a Burgos on el Guti va acordar parlar en català amb la seva dona “com a acte de rebel·lia”. I va ser en sortir de Burgos quan —tot i les topades amb el comitè d’intel·lectuals del PSUC— un Guti “embalat” o “emborratxat de política” (l’advocat laboralista August Gil Matamala i Solé Barberà dixit) va sembrar “la llavor amb què s’inicia una nova etapa política a Catalunya”, basada en la lluita unitària per les llibertats, l’amnistia i l’autogovern. La llavor es va plantar en la manifestació de l’11 de setembre de 1967 i va florir entre el milió de manifestants del 1977.
Entremig, el Guti va idear l’Assemblea de Catalunya trucant a la una de la matinada a Pere Portabella. “L’Assemblea és la cosa més important que s’ha fet sota el franquisme; és una obra col·lectiva, però si hi ha una persona que compti, és ell”, diu Folch al llibre. “Tots anàvem darrere del que deia el Guti”, admet Jordi Pujol. En la forja de tot plegat serà clau el que Castiella anomena “mètode Guti”: combinar respecte i diàleg per trobar els punts que facilitin el consens i la unitat sense uniformitat.
Als seus informes, el Guti diu que el 1967 els manifestants van ser un miler i que en aquella Diada “s’hi van sentir més crits en castellà que en català”. Castiella subratlla “la força obrera del PSUC i l’alt grau de comprensió d’aquesta base —d’origen immigrant— pel que fa al problema nacional”. Ho va dir el comissari Creix: “Lo peor del PSUC no es que solo sean comunistas, es que también son catalanistas”. I l’independentista Joan Colomines: “El paper de l’Antoni Gutiérrez Díaz i CCOO en relació amb els signes d’identitat catalana foren indiscutibles”.
Entre 1978 i 1980, trencat l’esperit unitari de l’Assemblea de Catalunya i guanyant CiU les eleccions catalanes, es va precipitar un pujolisme que el Guti —conseller enfrontat i respectat del president Tarradellas— definiria com “una astuta expressió del nacionalisme conservador, populista i hàbilment pragmàtic”. Entre 1980 i 1982, un Guti partidari de l’autodeterminació però sempre federalista va intentar que la praxi de catalanisme popular que el PSUC i CCOO havien promogut durant anys es dotés d’un corpus teòric que fos l’alternativa en la moció de censura de Josep Benet contra Pujol. Però, entremig, la trencadissa del PSUC ho va esguerrar tot.
EUROCOMUNISME, TRANSICIÓ. La imatge del míting del dirigent comunista italià Enrico Berlinguer a Barcelona, el 29 de maig de 1978, vertebra el llibre. És el moment més dolç de l’eurocomunisme que encarnen el líder del PCI, Santiago Carrillo i el Guti. Escollit líder del PSUC, el 1977 exposa: “Amb el 51% dels vots no es pot transformar la societat; per això parlem de la revolució de la majoria. […]És per això que una política com aquesta no admet actituds testimonials i obliga a saber fer passos enrere”. Com diu Castiella, el Guti era “un gramscià” a qui agradava el “gradualisme” i el “voluntarisme revolucionari basat en la visió crítica (intel·ligència) i l’acció (voluntat)”.
En sintonia inicial amb Carrillo, el Guti va dur el PSUC a acceptar la monarquia i la Constitució, amb la responsabilitat de tenir a Catalunya entre el 18% i el 20% dels vots, el doble que el PCE a tot Espanya. Però aquest decalatge va generar recels i va enterbolir la relació amb Carrillo. També hi contribuí que el Guti admetés els dèficits dels Pactes de la Moncloa. “Pel to sembla dir: ‘Ens hem deixat enganyar’. I això no serà innocu: la cohesió interna del PSUC se’n ressentirà i el partit pagarà, més endavant, un preu per aquests pactes fallits”, diu Castiella.
Al Guti, la factura de la Transició l’hi passaran el pensador Manuel Sacristán i l’historiador Josep Fontana, que el 1982 li escriu: “Considero que el partit al qual vaig afiliar-me, ja fa més de 25 anys, ha deixat d’existir i que allò que avui es cobreix amb el seu nom no és altra cosa que un grup de polítics reformistes al servei exclusiu d’unes ambicions personals no gens respectables”. Curós en jutjar la Transició, el Guti volia “canviar el futur, no el passat”. Apel·lava a “la correlació de forces”, bo i assumint que la “reconciliació no volia dir oblit” i que “el pas de la dictadura a la democràcia sense violència va comportar renúncies generoses per part de l’oposició democràtica i, sobretot, dels comunistes”.
EL V CONGRÉS. Com diu l’historiador Enric Cama, “el V Congrés comença a Praga el 1968”. Però la crisi del PSUC va esclatar l’octubre del 1980, quan una delegació del PCE va voler limitar la seva independència. “Suposo que per al company Nico Sartorius no hi ha dificultat que jo parli català”, dirà el Guti davant d’un Carrillo ja mosca perquè, a la seu del PSUC, hi prohibien fumar. En la reunió, tot i acabar-se en castellà, el PCE no va imposar el centralisme democràtic a una majoria de dirigents del PSUC i CCOO que intentaven fer entendre que Catalunya és una nació i que l’aposta pel socialisme en llibertat passava pel diàleg i el pluralisme. Pere Calders i Miquel Martí i Pol li ho agrairan per carta al Guti. Però prosoviètics com Ardiaca i Josep Serradell s’alinearan amb Carrillo i, tres mesos després, el PSUC saltarà pels aires.
Sobre el V Congrés, del 2 al 6 de gener de 1981, es retreu al Guti que, per escrúpols democràtics o per excés de confiança, no aturés les maniobres que prosoviètics i leninistes van fer contra eurocomunistes. El Guti va renunciar a liderar el PSUC en una amarga nit de Reis. “És una de les decisions més transcendentals”, sentencia Castiella. I valora: “Va ser un exercici de coherència, una mostra d’honestedat. Però també podria haver estat un error estratègic que hauria fet més difícil —finalment impossible— la recomposició del PSUC, alimentant, sense voler-ho, la pugna”. Escindit el PCC, el Guti va tornar a la secretaria general del 1982 al 1986, que “serà un calvari, de derrota en derrota fins a la desfeta final”.
EUROPA I ECOLOGIA. El 1986, pel 50è aniversari del PSUC, el Guti es va acomiadar fent una crida a “modificar tot el que calgui modificar, però sense perdre mai de vista les senyes d’identitat pròpies”. El 1987, ja sota les sigles d’Iniciativa, va sortir elegit eurodiputat i, fins al 1999 (i després), s’abocarà a la nova tasca i esdevindrà un referent dels Verds, resistint-se a recalar en l’espai socialista. Va discrepar pel no d’ICV a la Constitució Europea, però va “mantenir la fidelitat al PSUC amb lleialtat a Iniciativa”.
L’estiu de 2006 el Guti acabà una mena de testament polític, Eurocomunisme, europeisme i ecologisme. El 30 de setembre va patir un infart a Santiago de Compostel·la, on s’havia escapat amb “una bona amiga del temps del Parlament Europeu”. Hi havia anat “a gaudir de la vida i ell, segurament, no hi hauria trobat necessària cap més explicació”. Tenia vida privada, li havia dit a Montserrat Roig. Castiella certifica que incloïa amics i una família molt present: l’Elena i Ramon Espasa el van traslladar a Catalunya perquè tingués una mort digna i un comiat íntim al mar de Premià.
Source link