De l’1 al 3 de juliol obre les portes a Vilanova i la Geltrú el Vida, el primer festival espanyol postpandèmia. Des de fa anys limitat voluntàriament a 10.000 persones al dia i, com sempre, amb tots els abonaments venuts, el Vida es postula a través del seu director, Dani Poveda (Vilanova i la Geltrú, 43 anys), com un altre perfil de festival, on la comoditat guanya els rècords d’aforament. Un festival que vol ser com una família assentada en un bosc on s’hi sent música.
Pregunta. Què els falta per fer?
Resposta. El que ens preocupa és que la informació arribi bé al públic, que tingui clares les instruccions per fer-se els tests.
“És ridícul i nociu que per evitar que un artista actuï en més llocs s’arribi a pagar tres vegades més del que costa”
P. Com funcionarà el dispositiu?
R. Tindrem un equip sanitari de 166 persones fen tests diaris en un espai d’uns 10.000 metres quadrats proper al recinte. Farem tests poc invasius, nasals, i el resultat es coneixerà ràpid. Cada test anirà vinculat a una entrada i a un DNI i el públic haurà de demanar hora per fer-se’l. I seran gratuïts, com la mascareta FFP2 que lliurarem a la porta.
P. Per què el fan gratis?
R. Hi ha persones que guarden l’abonament des de fa dos anys, tenim un públic molt fidel, i un terç dels abonaments es van vendre el primer dia. Els diners que ens donen els patrocinadors els gastem en el confort del públic. Tot i la despesa, podem fer un festival amb equilibri pressupostari.
P. Quin efecte tindrà la pandèmia en el futur dels festivals?
R. Fins a la pandèmia el món dels festivals era d’una competència voraç, sense sentit, es pagaven preus exorbitants per artistes i s’exigien exclusivitats, es buscava el monopoli. El fet de treballar junts diversos festivals a la prova del covid-19 del Sant Jordi va ser un exemple de concòrdia a seguir: podem ser competència, però lleial. Hauríem d’abandonar les exclusivitats. No hauríem de treballar com abans de la pandèmia. Ara, sé que quan hi ha inversors que demanen resultats…
P. Els festivals no deixen de ser part d’una economia que tendeix a la concentració. Pot canviar, això?
R. El que és ridícul i nociu és que per evitar que un artista actuï en més concerts un festival pagui tres vegades més del que costa. Hi hauria d’haver un organisme que garantís bones praxis i evitar aquestes situacions, entre d’altres raons perquè és una falta de respecte al públic, al qual limites l’accés als artistes. Sé que l’economia funciona així, però hi ha coses que es poden canviar des de dins de la mateixa indústria.
P. Pot sobreviure un festival petit com el seu en un context de gegants?
R. Nosaltres sempre hem treballat amb el concepte global del festival i no depenem tant dels caps de cartells, que per altra banda sempre en tindrem. El nostre públic vol viure les actuacions en un context que els faci sentir-se especials, descobrir artistes que acaben sent estrelles mundials, com Rosalía, per exemple. Gràcies que no hem volgut créixer, fins i tot faria el Vida més petit, però no puc, hem estat els primers a poder fer-ho com volem després de la pandèmia. Ens poden treure caps de cartell, però no poden tocar les arrels del festival. Estem contents de tenir enguany grups com Rusowky & Mori o Sen Senra, que ja va actuar el 2016, i ara va cap a estrella mundial.
P. Què atrau del Vida a una banda?
R. Molts grups s’estimen més tocar al Vida com a caps de cartell que passar desapercebuts entre molts altres noms. A més, el Vida els permet entrar en contacte amb el públic local, perquè el nostre públic és d’aquí. A banda, en lloc de firmar exclusives els trobem concerts i així baixem el preu de contractació. Compartim artistes amb altres festivals. I quan hem signat exclusivitats no ens ha costat aixecar-les, com enguany hem fet amb Sen Senra, que al setembre actua a Badalona. Som un festival que genera més que un concert.
P. Com és el públic del Vida, no envelleix amb el festival?
R. Amant de la música, expert en festivals, intergeneracional, amb una edat mitjana de 33-34 anys i que vol ser ben tractat. I de la zona, no cal que tot passi a Barcelona i les grans ciutats. Creiem que aquest públic no envelleix més enllà del normal, es renova de mica en mica cada any. Artistes d’aquesta edició, com Sen Senra, Nathy Peluso o Rigoberta Bandini, tenen públic jove. Un festival amb el qual estem agermanats, End Of The Road (a Larmer Tee, Anglaterra), reuneix famílies que se citen cada any al festival. Si tractes bé el públic, si penses en ell, t’ho agraeix. El públic no són ovelles, no importa tant la quantitat com la qualitat del que els ofereixes en tots els sentits, des de l’entorn al cartell, els serveis, els espais de restauració, les zones de descans. I variar només el que és necessari: trobar-se novament el lloc on vas menjar aquell entrepà tan bo apropa el festival al públic, el fa reconeixible i familiar.
P. Un festival és el millor lloc per escoltar música?
R. Al Vida, sí: som un festival atípic. Ara, si parlem d’un festival normal, no. Per molt bon públic que tinguis, quan molta gent porta sis cerveses i arriba el moment de concentrar-se en silenci en una actuació…
P. Com actuaria si un artista menystingués el seu patrocinador?
R. Cridant el mànager i mostrant-li el contracte que ha firmat, on s’indica a quina hora actua l’artista, qui són els patrocinadors, on van i com són els logos, quina mida tenen… No li pagaríem el que ha signat en un contracte que no ha respectat.
Source link