Pregunta. Va convèncer amb un estil sobri i d’humor quan ja havia provat molts estils…
Resposta. No acabava de trobar-m’hi. Treballava en altres coses i feia bromes en un post-it i les passava per l’oficina. Vaig obrir el Facebook als amics, on compartia aquests dibuixos, i va agradar. Suposo que la cosa era això. El que feia no era tan visual i treballat estèticament, però el missatge era més senzill i concentrat, amb més humor.
P. Com fa el salt de compartir dibuixos a les xarxes a publicar en mitjans?
R. Va ser amb SModa. Laura Pacheco va deixar la tira setmanal i suposo que va suggerir el meu nom. Em va sorprendre, perquè la seva feina visualment és molt oposada, molt de color, traç digital… I amb mi van passar al blanc i negre dur. Va ser la meva primera feina a la premsa nacional.
P. Li ha donat més visibilitat?
R. No, tot ha estat per internet, per Instagram sobretot. Els meus dibuixos són molt visibles en una quadrícula. És un format bastant adequat per al meu dibuix.
P. Poden quedar uns dibuixos caducats en tres anys?
R. Tot va molt ràpid ara. Jo no em sentia representada al llibre i em costava fullejar-lo. Era un horror cap a mi, no cap als dibuixos o els temes. Tot i així, se seguia venent. Però vaig tenir l’ocasió de revisar-lo.
P. Quines vinyetes hi ha incorporat?
R. Per exemple, una d’un tema que em preocupa. Fa anys, quan treies el feminisme en un dinar familiar o amb amics, s’obria un debat, se’n parlava, molestava. Ara, quan el treus, la gent passa, ja no s’enfronta ni genera debat. Et diuen la feminista.
P. I això és bo o dolent?
R. Dolentíssim, vol dir que el debat s’ignora, que s’ha relegat. S’entén que és un tema tancat, immòbil, del qual formes part o no. I és tot el contrari, és un llenguatge, un estil de vida, és mal·leable.
P. La visualització del feminisme a la premsa ha anat en contra del moviment?
R. Probablement, però passa el mateix amb els refugiats, que la gent diu: “Ja està, ja ho sabem, es moren…”. Amb la fam a Àfrica, igual. S’ha associat el feminisme a una notícia, un fet, i no és un fet, és una manera de viure. Els mitjans ajuden i perjudiquen. La sobreinformació cansa.
P. Pot passar el mateix amb les vinyetes?
R. Podria passar. La sobreinformació crema quan apel·la a la humanitat del públic, que ha de fer un esforç i posar-se en el lloc de l’altre. Però si ve amb humor mai cansa. La decisió de fer-ho amb humor crec que ha estat la clau perquè segueixi funcionant, i així ha passat de mitjans destinats a dones a mitjans generalistes.
P. Hi ha més il·lustradores que toquen el feminisme. Es fan confidències?
R. Som la tropa. Sí, ens coneixem, i si ens podem ajudar, ho fem. No hi ha competitivitat entre nosaltres. És un procés col·laboratiu, ens passem feines. Tenim converses gracioses, d’estar fartes d’haver rebut els mateixos mails. Les campanyes de publicitat ens envien el mateix mail a totes, sense discriminar, ens posen en un sac.
P. Treballa en publicitat?
R. De publicitat no en faig de cap mena. Per ara, em puc permetre no fer-ho. Coses humanitàries n’he fet, un munt, i de vegades sense cap mena de remuneració.
P. Hi ha poques dones conegudes com a vinyetistes als diaris. Quins referents té?
R. No n’hi ha, fora de la Maitena. Quan va morir Forges i em van trucar, jo tenia 30 anys. Vaig pensar que era molt jove. Totes tenim la síndrome de la impostora. Em vaig dir: “Per què jo?”. Però no se’m va passar pel cap que fos per ser dona, vaig pensar que que jove. Després hi vaig caure i vaig veure que a la premsa generalista no n’hi ha.
P. Va sentir vertigen?
R. Una barreja. Vaig pensar que no podia perdre l’oportunitat. Encara estava en xoc per la mort de Forges. I vaig dir-me: “Què en pensaria ell? Soc digne del seu lloc?”.
P. Pablo Hasél és a la presó. La llibertat d’expressió està en dubte?
R. Què és la llibertat d’expressió? La llibertat de publicació, diria. Perquè xerrant podem dir el que ens doni la gana. El que hi ha és la repressió de mitjans per interessos més grans. Però això no és nou. Pablo Hasél és un cap de turc. El rerefons de l’Estat més carca vol recordar-nos que la gent no es pot ficar amb ells, i estan tan desconnectats de la realitat, és tan contraproduent el que fan… És ultravergonyós.
P. Quin és el seu pròxim repte?
R. La família m’anima a passar-me a l’anglès. I a vegades miro les vinyetes de The New Yorker i penso: “Quina merda!”. Les meves no són tan bones, però els donen mil voltes… Hi ha molta palla. Però també em vaig dir: “Si faig el que fa tothom, pensar sempre que l’anglès és millor, aquí no quedarà ningú”. Saps? A més, no tot l’anglosaxó és millor. Un bon salt seria passar a un diari argentí, de Mèxic o de Colòmbia. I no hauria de canviar d’idioma.
Source link