De vegades, quan feia massa temps que no ens vèiem, Joan Margarit i jo quedàvem a Montblanc per dinar; ell hi anava des de Barcelona i jo des de Lleida. Ens trobàvem al cafè del casal; el Joan sempre arribava primer, i me’l trobava concentrat en algun poema que escrivia a la seva llibreteta negra amb ploma estilogràfica. Margarit va escriure molt als bars, tot i que no va ser mai un home de bars, de la manera que van ser-ho poetes de la generació anterior a la seva, com Joan Vinyoli o Gabriel Ferrater. Al Joan no li agradava beure, ni fer tard a la nit. Ell anava als bars al matí o a la tarda, per escriure o per parlar amb algun amic.
Tampoc li agradaven els restaurants sofisticats. Preferia les fondes senzilles de menjar tradicional, ben preparat, i menjava amb una gana ràpida els plats contundents que li presentaven. Després de dinar —era l’únic caprici alcohòlic que es permetia— solia demanar un caraquillo de rom i se’l bevia paladejant-lo lentament. Feia molts anys que no fumava, però no el molestava, o no ho deia, que fumés jo. I així entràvem en una sobretaula llarga, primer xerrant i després amb els manuscrits dels poemes a les mans.
En les converses, hi havia assumptes que no freqüentava gaire, com la política, o gens, com el futbol. En canvi, el divertien les astúcies secretes, les notícies de conductes esbojarrades, les anècdotes picants. Però només una estona. La conversa aviat derivava cap a les coses serioses, íntimes, els accidents morals o sentimentals, i després, gairebé sempre, cap a la poesia. Per ell, no hi havia res més seriós que la poesia i l’ofici d’estimar, les dues activitats centrals de la seva vida, que es nodrien recíprocament i incansablement.
És la persona amb qui he parlat més de poesia, però quasi mai d’una manera teòrica; vull dir que parlàvem de poemes concrets, de versos, d’adjectius, de coses que sobraven o faltaven en una estrofa. El que ens preocupava no era definir la poesia, sinó com es podia millorar un poema, assumpte, em sembla, molt més complicat. Durant bastants anys, a finals dels vuitanta i els noranta, vam practicar el joc de la crítica mútua, aplicada als poemes que anàvem escrivint. És un joc perillós si l’amistat no és molt sòlida, i si no s’hi posa sentit de l’humor en comptes de vanitat. Ens vam divertir jugant-hi, i em sembla que les nostres poesies respectives en van sortir beneficiades, perquè no ens vam estalviar mai les opinions severes. Ni les bromes: recordo que una tarda, a casa seva, a Forès, després de criticar-li un parell de poemes, el Joan, bruscament, va llençar-los al foc. Quan jo, alarmat, l’hi recriminava, em va respondre, rient: “A veure si et creuràs que els hauria llençat, si no en tingués una còpia!”.
El Joan, com moltes persones serioses de debò, sabia riure. Tenia un sentit de l’humor que podia anar de l’extrem més subtil al més àcid i sarcàstic. Li agradaven els acudits i els contava amb gràcia, afegint les seves a les rialles que l’acudit provocava. Si l’acudit tenia un fons penós, de picaresca sòrdida, el contava amb una ironia una mica trista, com si lamentés que les coses haguessin arribat fins a aquell punt. Vam riure molt, junts, i quan ens vam fer vells rèiem fins i tot de les xacres respectives. El Joan també feia servir la rialla defensivament, enmig d’una situació dolorosa; amb la riallada semblava que constatés l’absurditat del sofriment inevitable. Ell que, a pesar d’haver tingut tants motius per a la tristesa, era un home alegre, algun cop va riure més de pena que d’alegria. No oblidaré mai que en les últimes converses telefòniques, poc abans de la mort, encara va acompanyar amb una rialla algun comentari sobre la terrible situació.
De vegades discutíem. El Joan sempre va escriure molt, i jo, fa 30 anys, em pensava que s’havia d’escriure poc. Estava contaminat per les idees de Jaime Gil de Biedma sobre aquesta qüestió, les quals suggerien que escriure poc és una mena de garantia d’autenticitat poètica. Però el que ha de fer un escriptor és escriure tant com pugui. Els diletants, com Gil de Biedma, és dediquen més a altres coses. No els ho retraurem pas. Ara, posats a parlar d’autenticitats, m’interessa més la de Charles Baudelaire, el qual, tot i haver escrit un llibre insuperable, no va amagar mai l’angoixa que li produïa no ser capaç d’escriure més. Avui sé que el Joan tenia raó i que, malgrat els riscs de la repetició, de la saturació, o del que es vulgui, va fer bé seguint la seva necessitat d’escriure poemes. Entre altres coses, perquè no se m’acuden gaires dèries més nobles, i sobretot perquè no hi ha cap camí exclusiu per arribar als poemes extraordinaris. I el camí de Margarit era el de l’abundància.
No simpatitzava amb la peresa disfressada de rigor, però hi havia altres coses del gremi que el molestaven més, com ara la pedanteria, poètica, crítica o professoral. També l’incomodaven les festes literàries, i si, per força, havia de participar en alguna, procurava fugir-ne com més aviat millor. Els únics actes literaris que li agradaven de veritat eren els recitals poètics, les sales silenciosament plenes de gent, on es feien visibles els invisibles lectors i la paraula escrita ressonava. Per ell, els recitals eren com la materialització de la poesia, com si totes les hores de soledat a què obliga l’escriptura trobessin de sobte el seu sentit en la companyia que es feien el públic i les paraules del poeta. En els recitals, se sentia i es veia que la poesia era real, molt més que llegint-la a soles.
Margarit va dir: “Fer un bon poema és la meva manera d’estimar els altres”. No sé si gaires poetes han gosat afirmar una cosa semblant. Potser per això tampoc gaires poetes han connectat tant amb els lectors com ell. Aquest propòsit amorós, que també implica una forma d’amor propi, el Joan el va dur a terme cada dia més radicalment. No va acceptar el caràcter minoritari de la poesia; ell volia un públic nombrós, i el va aconseguir, primer a Catalunya i de seguida a Espanya, però també va tenir molts lectors anglesos, i va veure els seus llibres traduïts a cinc o sis llengües més.
A finals dels anys noranta, com ell mateix va explicar, comença a ser un poeta bilingüe. Em sembla que això no s’ha d’entendre precipitadament, perquè també va dir que no hi ha cap gran poeta que no hagi escrit en la seva llengua materna. Sobre aquests assumptes, vam discutir més d’una vegada. Jo li deia que mesclar les llengües el podia perjudicar literàriament. Ell no ho creia així. Penso que la complicada fe na que va emprendre el Joan d’escriure cada poema dos cops, de fer-ne dues versions en dos idiomes, s’ha de relacionar més amb la poesia com a “manera d’estimar els altres” que amb l’estimació lingüística. Va trobar molts lectors fora de Catalunya, i ho va agrair, i els va voler conservar i augmentar. Això, en el cas del Joan, té poc a veure amb la vanitat o amb l’obtenció dels honors que van acabar arribant. És, sobretot, un assumpte de fe poètica, de creure que la poesia és necessària, no perquè sigui una arma transformadora de la societat, com pretenien els poetes socials, sinó, més humilment i més realistament, perquè és una manera de parlar amb la gent desconeguda, de comprendre-la, de consolar-la, de commoure-la.
Joan Margarit deia que escrivia per estimar els altres, però també escrivia perquè l’estimessin; feia servir la poesia per aprendre i enfortir la saviesa de l’amor. A partir de 2001, quan va morir la seva filla Joana, que era la bondat pura, una gran part d’ell va quedar desemparada. Després de perdre-la, va escriure: “Faig front al terror més pur”. Aquest salt de la bondat al terror el va suportar gràcies a l’amor i a la poesia. En el gran buit que va deixar-li l’absència de la Joana, hi va posar la dedicació absoluta a la poesia i, paulatinament, l’escalf i el consol de ser estimat per innumerables lectors. Per això feia els poemes en dues llengües, i potser, si hagués pogut, els hauria fet en tres.
Aquesta projecció plural era un assumpte íntim, de soledat, dolor i companyia. No cal dir que també requeria un profund sentit de la llibertat personal. Margarit el tenia. No he conegut ningú més lliure ni més independent. Només acatava les exigències de l’afecte i de la poesia, perquè era una bona persona i un poeta de debò.
Pere Rovira és escriptor i poeta, autor, entre d’altres, d’El joc de Venus, Música i pols i La finestra de Vermeer.
Source link