La pandèmia ha fet molt de mal, també als clubs de futbol, que han vist minvats seriosament els seus ingressos, fins al punt que han hagut de demanar als seus treballadors i esportistes que es rebaixin el sou dues vegades, com és el cas del FC Barcelona. Assumint que no ha de ser fàcil governar i administrar la misèria, convé dir que no s’hi val a utilitzar la covid-19 com a excusa per justificar totes les penes del Barça. Massa sovint hi ha la sensació que el virus funciona com si fos una catifa que serveix per amagar-hi tota la porqueria dels últims anys de mandat de la directiva de Josep Maria Bartomeu.
Aquesta junta, certament, no és culpable de les plagues d’Egipte. Ara bé, sí que és la responsable que la massa salarial dels futbolistes s’hagi disparat o que encara estigui per fer l’Espai Barça, que els socis van votar el 2014. Han estat víctimes al cap i a la fi d’una grandiloqüència que els ha vingut massa gran, com s’ha vist a l’hora de pressupostar 1.000 milions per a la temporada 2019-2010. Aparentar acostuma ser un mal negoci, i si no, només cal veure el forat de 97 milions que ha quedat i el deute de 820 milions, per no parlar d’operacions de maquillatge econòmic, com intercanviar Neto per Cillessen o Arthur per Pjanic.
El Barça ja no serà l’entitat esportiva que té més ingressos, també ha deixat de tenir el millor equip del món, ja se sap des de fa temps que cada dia es toca la Masia per poder quadrar els comptes i mercadejar quan escau; i que el Barça sigui més que un club costa de vendre i creure, si el representant és membre de l’actual consell del Barcelona. La marca Messi continua sent el paraigua del Camp Nou. No costa gaire d’omplir-se la boca parlant del bo i millor del Barça. El que és difícil és expressar-ho amb fets, o ni que sigui amb petits detalls, cada dia més difícils de veure, com s’ha pogut constatar per exemple amb el traspàs de Rafinha.
El jugador va ser pràcticament regalat a causa de la mala política salarial i davant de la necessitat de completar les fitxes del primer equip, quan s’havia dit que se’l vendria per 16 milions. I la junta no només se’l va treure de sobre, sinó que el va deixar anar al PSG, el club que ha fet més la punyeta al Barça des de la fugida de Neymar, el mateix que no va voler negociar el traspàs de futbolistes com Verrati o Marquinhos. Avui dia tothom sap que el Barça no té un cèntim i que ha hagut d’emparaular per al mercat de gener les possibles incorporacions d’Eric Garcia i Depai després d’esbombar durant l’estiu que compraria Lautaro.
Ha fet veure tantes coses que ara costa Déu i ajuda reconèixer el Barça. I no serà fàcil que es pugui refer a partir de l’any vinent, un cop s’hagi escollit president. Encara no se sap quan acabarà el mandat de Bartomeu, amb el vot de censura pel mig, una reprovació que porta més de 20.000 signatures de socis del Barça. Aquest nombre encara es discuteix, tot i haver quedat clar que el descontentament contra la directiva de Bartomeu és majúscul. El president, en qualsevol cas, no troba mai el moment de dimitir, tot i que ha tingut moltes ocasions per fer-ho; hi té tot el dret, sempre que respecti les regles del joc i de control social, úniques al Barça.
Resulta curiós comprovar com la junta més fiscalitzadora, la que va emprendre una acció de responsabilitat contra la directiva anterior i va donar suport al vot de censura contra Laporta, ara no vulgui ser fiscalitzada, i més quan està essent investigada pels Mossos per assumptes que fan pudor, com el Barçagate. No és estrany que molts socis li hagin dit a Bartomeu que, si no troba el moment de deixar-ho, doncs ja li trobaran ells dia i hora, amb el permís de la normativa sanitària i de la Generalitat. Hi ha molts barcelonistes que no saben el que volen però sí que saben el que no volen; estan empipats amb Bartomeu.
Segurament és més fàcil trobar sinergies per anar en contra d’algú que no pas a favor, com es podrà veure en les diferents candidatures a les properes eleccions. Arribats en aquest punt, tal vegada seria interessant saber també si Bartomeu és capaç de mobilitzar molts socis al seu favor de cara al vot de censura, en lloc d’intentar torpedinar-lo amb denúncies a la Guàrdia Civil. Al futbol es pot guanyar o perdre; el que no hi escau és no deixar jugar quan se sap que des de fa temps hi ha partit cada setmana, encara que la gent no pugui entrar a l’estadi per culpa de la covid-19.
Source link