Ni famosos, ni polítics, ni aficionats a l’òpera. Les plantes, exactament 2.292, van tenir dilluns a la tarda el privilegi de ser el primer públic del Liceu en el seu retorn a la música en viu després de la fi de l’estat d’alarma per la pandèmia del coronavirus. Una proposta insòlita, curiosa i saludable. A les plantes els va bé la música –probablement la música ens va bé a tots els éssers vius del planeta–, per això contemplar, encara que sigui virtualment, la platea i els cinc pisos del Liceu transformats en un immens jardí ha estat, a més d’una sorpresa, una experiència balsàmica amb la música evocadora del jove Puccini en una acció de l’artista conceptual Eugenio Ampudia.
Mai un concert havia durat tan poc al coliseu de la Rambla com el que publicitàriament s’ha anomenat, potser de manera una mica pretensiosa, Concert pel biocè: tot just set minuts de música, els que dura l’elegia Crisantemi per a quartet de corda que Giacomo Puccini va compondre el gener del 1890 en memòria d’Amadeu de Saboia, segon fill del rei d’Itàlia, Víctor Manuel II, que amb la seva sobtada mort als 45 anys va commocionar el país. Sense donar-li gaire importància, Puccini la va definir a l’autògraf com un breve improviso, però va emocionar tant el públic que el seu editor i mecenes Ricordi la va publicar immediatament.
El lirisme de Puccini emociona sempre, encara que sigui per streaming. De fet, hi van posar tota la seva ànima i profund sentit musical els quatre membres de l’orquestra del Liceu –els violinistes Yana Tsanova i Oleg Shport, la viola Clair Bobij i el violoncel·lista Guillaume Terrail– en una interpretació de Crisantemi d’alta intensitat emocional i simbòlica. Al final, les plantes, agraïdes i silencioses –per fi un públic que no tus ni s’escura la gola al Liceu!– “van aplaudir” a la seva manera aquesta música carregada de dolor i abatiment gràcies a un àudio del so de les fulles fregant-se entre si, bressolades pel vent.
El so de la natura, convertit per la tecnologia en un aplaudiment inesperat, d’un efecte preciós, amb els quatre músics saludant les plantes mentre aquestes agraïen el regal musical, va generar una calidesa inusitada en un final de la transmissió molt emocionant.
Diuen que a les plantes la música els va de meravella, especialment la de Mozart. Esperem que la tristesa del lament puccinià els hagi proporcionat la mateixa pau espiritual. A Crisantemi, Puccini volia commoure amb la màxima força emocional l’espectador. Per això, més endavant va reutilitzar aquesta música per a corda en l’acte final de Manon Lescaut, la seva tercera òpera i el títol que el va catapultar a la fama en l’escena lírica internacional. Tremenda i lacrimògena escena, per cert, ambientada en un desert als límits de Nova Orleans que plasma el colpidor final de Manon i el seu estimat Des Grieux, exhausts i moribunds.
En el context del dolor i la mort que ha causat, i continua causant, la covid-19, contemplar l’habitual paisatge liceista –tan mundà i bulliciós abans d’aixecar-se el teló– transformat en una selva de plantes ha estat una experiència artística i musical impressionant i no només perquè era una situació insòlita, sinó pel seu significat. Després de més de tres mesos de silenci forçós, el retorn a la música del coliseu ha cobrat en aquesta acció una força simbòlica i mediàtica tan oportuna com necessària en aquests temps marcats per la incertesa.
Eugenio Ampudia sap connectar amb tot tipus de públics amb accions directes i senzilles carregades de significats. Al Palau de la Música l’artista de Valladolid va fer una de les seves performances més conegudes, dormir en un centre cultural. Al temple modernista ho va fer damunt d’un piano i al Museu del Prado va dormir als peus d’un quadre. Però la del Liceu ha estat molt més original.
Blanca de la Torre, comissària de la iniciativa, va proposar la idea de relacionar l’ésser humà amb la natura i en aquesta acció els humans ens hem hagut de conformar a continuar confinats virtualment per gaudir per streaming d’una dosi de Puccini que al teatre, transformat en una petita selva, ha nodrit les arrels de 2.292 plantes.
Té molta raó Víctor García de Gomar, director artístic del Liceu, en situar el testimoni d’Almudia i el valor simbòlic d’una acció en la qual “projecta la seva càrrega emocional i intel·lectual en l’esfera del compromís col·lectiu”. “Aquesta acció al Liceu planteja moltes preguntes sobre el vestit absurd que porta la condició humana durant aquest confinament: un públic privat de la possibilitat de ser públic”.
Aquesta performance forma part de l’aposta artística del Liceu de les Arts, que obre les portes del teatre a un diàleg de les arts amb la música d’una manera transversal. A les plantes, algunes de grandària considerable i procedents de vivers de la zona, se’ls ha assignat una butaca amb la localitat validada per l’artista, i seran lliurades als professionals sanitaris de l’Hospital Clínic de Barcelona que han lluitat a primera línia contra aquesta virulenta pandèmia.
Source link