El virus no hi entén de fronteres ni de classes socials, deien, però ningú ha patit la covid com les rendes baixes. La pandèmia no discrimina cap gènere, asseguraven, però les dones n’han sortit especialment malparades. Barcelona atreu any rere any part de la població rural, explicaven, però el 30% dels barcelonins marxarien de la capital si poguessin. Abans d’entrar a la feina cal fitxar amb la targeta, manaven, però els professionals poden treballar en pijama des de casa.
El món s’ha transformat des de l’aparició del coronavirus. I alguns canvis no tenen marxa enrere. “Som davant d’un canvi radical a tots els nivells”, escriuen els doctors en Geografia Jesús Burgueño i Josep Oliveras en la introducció del llibre La nova geografia de la Catalunya postcovid, elaborat per la Societat Catalana de Geografia de l’Institut d’Estudis Catalans amb la voluntat de “caçar efectes papallona”. “Si confinem Barcelona, la platja rebenta i les bicicletes accentuen l’erosió dels camins de Collserola. Si obrim portes després d’un tancament, els accidents de muntanya es disparen”.
La convivència durant la pandèmia ha estat un joc de contrastos i de contrapesos, com les decisions de les administracions per trobar l’equilibri perfecte entre sanitat i economia. “La molt millorable gestió de la pandèmia ha demostrat que els nostres polítics i gestors no coneixien prou bé el país”, lamenten els autors.
L’obra planteja la profunditat d’alguns dels canvis sociosanitaris, econòmics i urbans, entre d’altres, que l’actual crisi sanitària posa sobre la taula.
Rendes baixes, alts contagis
“Al món real, el virus és com un míssil dirigit cap als més vulnerables de la societat. I això no passa perquè els prefereixi, sinó perquè estan més exposats, són més fràgils i estan més malalts”. El periodista Charles Blow ja va alertar el 5 d’abril del 2020 en una columna a The New York Times de l’impacte tan diferent de la pandèmia en les classes més desprotegides. Argumentava que el 58% de les víctimes per la covid del comtat de Cook de Chicago eren negres, mentre que la població d’aquesta raça no superava el 23%.
Les dades de contagis de Catalunya confirmen aquesta tendència. Segons els registres de les Àrees Bàsiques de Salut (ABS), l’afectació també ha distingit entre classes socials. Durant el primer mes de confinament, algunes zones de Nou Barris, a Barcelona, de rendes baixes, duplicaven de llarg la incidència acumulada de les zones de Sarrià-Sant Gervasi, les més riques de la ciutat: Roquetes registrava 940 casos per cada 100.000 habitants, i Verdun, 852. Pedralbes i Sarrià en registraven menys de 350.
“La covid ha posat en evidència les desigualtat de salut de la població que tenen a veure amb les condicions de vida, la pobresa i l’accés als serveis, en especial als de salut”, analitzen els geògrafs Anna Ortiz i Miguel Solana, autors d’un dels capítols del llibre. “Les pandèmies posen en relleu el cercle viciós en què s’instal·len la malaltia i la pobresa: no només suposen contraure una malaltia greu que pot comportar la mort, sinó que una part dels afectats queda amb seqüeles que afectaran la seva qualitat de vida, la possibilitat de reincorporar-se a la feina i la possibilitat de tenir una vida activa i plena”.
L’exconsellera de Salut entre 2003 i 2010, Marina Geli, admet que les condicions de vida dels ciutadans són clau per a la prevenció, no només de les malalties infeccioses, sinó de la majoria de les patologies. “Als països pobres, la primera causa de mortalitat encara són les infeccions”, il·lustra. “Aquí, no; però la covid ha estat una infecció on el factor social, la renda i la capacitat de confinar-se ha estat clau per augmentar o disminuir la transmissibilitat del virus”. Geli incideix en la capacitat de quedar-se a casa, sobretot durant la primera onada, com a valor de protecció. Aquella població que necessitava desplaçar-se per mantenir el seu lloc de treball quedava més exposada al risc. “Alguns confinaments han estat precaris per treballar en feines vinculades als serveis, o que no permetien el teletreball”, reflexiona.
Si bé l’exconsellera reconeix que les desigualtats socials no poden reduir-se en poc temps, admet que la situació ha requerit plans de xoc per contenir els positius entre els col·lectius més vulnerables. “Es van oferir hotels a aquelles famílies nombroses o a persones que no podien fer un confinament adequat, i això és un gran pas”, celebra, tot i que assenyala algunes mesures que van quedar a mitges. “S’hauria pogut articular una prestació econòmica per evitar que la gent anés a treballar”, apunta. “Els expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) van cobrir part del salari d’aquella gent amb contracte, però què va passar amb tota la població que treballa en negre?”, es pregunta. “Van fer un confinament menor per buscar-se la vida”.
Tot i que l’Estat del benestar ha situat la sanitat com un dels seus pilars, Ortiz i Solana assenyalen un dels seus principals enemics: el neoliberalisme. “Marca les polítiques públiques dels països” i ha condicionat la resposta dels diferents territoris durant la pandèmia. L’ideari neoliberal, escriuen, ha incidit en “l’aprimament” dels sistemes sanitaris públics i la “desprotecció” de certs grups de població.
Les retallades en sanitat del govern d’Artur Mas, ara fa poc més d’una dècada, encara pesen com una llosa al sistema. El pressupost actual, de menys de 9.800 milions d’euros, encara és inferior al del 2010, tot i el creixement dels últims anys. En aquest sentit, un comitè d’experts va presentar al setembre de l’any passat 30 mesures per enfortir el sistema de salut, després que la covid en mostrés les costures. “La situació ha posat de manifest la necessitat de considerar i realitzar canvis estructurals, alguns demandats des de fa anys”, justifica el document. El text reclama 5.000 milions d’euros més de pressupost, xifra que ja recull l’actual acord de govern, tot i que supedita els números a “la millora del finançament de la Generalitat”. Els experts reclamen també potenciar la “prevenció de les malalties”, en lloc de dirigir-se únicament a la cura, i enfocar el sistema a les patologies cròniques, i no només a les agudes.
L’exconseller de Salut entre 1988 i 1996, Xavier Trias, reclama una revisió de les condicions laborals dels treballadors per limitar els desequilibris del sector. “En 20 anys hem passat de ser 6 milions a 7,7 a Catalunya, amb un pressupost molt similar en sanitat. Això s’ha assumit amb gairebé els mateixos professionals. L’Estat hauria de plantejar quins salaris tenen, perquè no són acceptables”.
Comarques o vegueries
La paraula de l’any 2020 a Catalunya va ser coronavirus, però desconfinament i desescalada van estar entre les 10 finalistes. Les obertures i els tancaments perimetrals decretats per la Generalitat van fer tangibles noves línies sobre el mapa: de les comarques es va passar a les àrees bàsiques de salut, i d’aquí, a les regions sanitàries.
La reorganització territorial de la comunitat és una necessitat per a Burgueño, i l’aparició de les noves delimitacions arran de la pandèmia és una oportunitat que no es pot desaprofitar. “La importància de l’organització territorial no és una qüestió identitària”, defensa, “sinó el convenciment que el país pot funcionar millor”. El geògraf considera que l’actual divisió de l’Estat en províncies, i l’organització comunitària en comarques, estan obsoletes. “Amb les comarques perdem eficàcia. No s’ajunten esforços per tenir una mirada àmplia”. El futur, explica, passa per activar les vegueries com a organització administrativa en lloc dels consells comarcals i les diputacions. “Ara que la Generalitat i l’Estat han de parlar i negociar, és un bon moment per implantar les vegueries”.
“És necessari desplegar l’alta tecnologia a tots els territoris,
i no només a Barcelona”
La distribució territorial per vegueries és similar a les regions sanitàries que s’han utilitzat durant la pandèmia, amb l’única gran diferència que el Penedès compta amb la seva pròpia vegueria, però no amb una regió sanitària. Amb la nova distribució, el pes sanitari agafa rellevància, tot i que Burgueño creu que la importància de les vegueries és multifactorial, no només sanitària.
Un dels primers a dibuixar noves línies sobre el mapa per qüestions de salut va ser el mateix exconseller Trias, que va completar les primeres regions sanitàries. “Necessitàvem una xarxa d’hospitals comarcals distribuïts per Catalunya perquè la sanitat catalana estava molt centrada en les grans capitals, i més a Barcelona”, recorda. “Vam potenciar aquests centres hospitalaris comarcals, que ara han evolucionat en les àrees bàsiques de salut. La configuració de l’assistència primària en aquestes àrees ofereix una equitat que pocs països tenen”.
Trias reclama ara que aquella redistribució del sistema sanitari faci un pas més. Catalunya ha d’aconseguir tenir un parc hospitalari on els casos més complicats no hagin d’ingressar pràcticament sempre a Barcelona. “No té sentit que tots els malalts complexos hagin d’anar a Barcelona: la sanitat d’alta tecnologia ha de travessar Collserola i desplegar-se per altres territoris. Al Vallès, per exemple, el Parc Taulí no ha de competir amb la Mútua de Terrassa, sinó amb els centres de la capital”.
Treballar des de casa
El confinament va suposar el primer gran repte laboral. L’activitat econòmica necessitava seguir funcionant, però ningú podia sortir de casa. En el millor dels casos, la solució necessitava dos ingredients: un ordinador i connexió a internet. Benvingut, teletreball.
“La pandèmia l’ha incorporat com una variable més del procés productiu”, celebra Salvador Guillermo, secretari general adjunt de Foment de Treball. La seva instauració, no obstant això, requereix equilibris entre l’empresa, el treballador i les necessitats laborals. “El teletreball s’utilitzarà més que abans, però no és la solució a totes les qüestions”, avisa.
L’investigador de la Universitat Rovira i Virgili, Joan Alberich, assegura que el teletreball “s’ha revelat com una peça fonamental” de l’activitat econòmica actual, i avança que les empreses que l’implantin satisfactòriament sostindran la capacitat productiva de manera més sòlida. “El potencial existeix”, escriu, “però caldrà invertir en el capital digital necessari”. L’expert recull al llibre que alguns estudis indiquen que un 30% dels treballadors han començat a teletreballar durant la pandèmia. Segons l’Enquesta de Població Activa, el percentatge era del 8,3% a Espanya, xifra inferior a la mitjana de la Unió Europea (16,1%).
Un estudi de Comissions Obreres assegura que el 57% dels treballadors catalans podrien teletreballar. “La incidència del teletreball augmenta amb l’edat, i és especialment intensa a partir dels 55 anys”, assegura Alberich.
Aquesta nova realitat es vincula actualment amb una oportunitat per millorar la conciliació familiar i reduir temps de desplaçaments, però alhora amplia la percepció d’estar permanentment connectat a la feina. “El teletreball pot generar la sensació d’estar tot el dia teletreballant, amb un perjudici importantíssim per a la salut”, raona Alberich. Guillermo, no obstant això, admet que acumular hores dins d’un mateix sostre no és la millor estratègia per aconseguir el propi benestar, perquè s’acumulen “càrregues personals, familiars i laborals” en un mateix espai.
La pandèmia ha augmentat l’interès per sortir de
les zones urbanes
cap al camp
L’activitat turística ha estat un dels sectors econòmics més afectats per la falta de mobilitat. L’afiliació a la Seguretat Social en municipis turístics com Salou va reduir-se un 47% al segon trimestre, en comparació amb l’any anterior, i les pernoctacions van caure un 70% a Catalunya el 2020, segons recull el llibre. L’oferta turística, tanmateix, no és excessiva segons Guillermo. “Cal treure la idea que el turisme no és bo. Hi ha països que tenen petroli, altres tenen muntanyes, i nosaltres tenim sol”, reivindica. “Catalunya és una referència i representa un 25% de la despesa turística a l’Estat”. El secretari general adjunt de Foment, que reclama que el model turístic atregui turistes que aportin “més valor” i participin en activitats experiencials, combat la turismofòbia. “No hi ha sectors dolents, alguns creixen excessivament, però no han de carregar la culpa. Cal buscar un turista més cultural, que per exemple pugui anar al Liceu per enriquir la seva estada”, defensa.
L’investigador de la Universitat de Lleida Daniel Paül, i el catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional a la Universitat de Barcelona Francesc López adverteixen que la primera etapa postcovid serà “un escenari de crisi” per la dificultat de corregir el dany de la pandèmia. “Hi ha un consens en la previsió d’una prolongació de la crisi econòmica, la qual cosa afectarà el sistema econòmic, essent el turisme un dels sectors més exposats i vulnerables”.
Els experts plantegen la possibilitat que, malgrat controlar la covid, el virus no desapareixerà, i a més existeix el “risc” de l’arribada de noves pandèmies. L’actitud proteccionista dels països estrangers, de qui depèn especialment l’oferta turística catalana, obliga a posar el focus, escriuen, en el “turisme de proximitat”. “La seva continuïtat com a destinació turística passa per complir les condicions de smart (intel·ligència), sostenibilitat i seguretat”.
Adeu, Barcelona
El poder olímpic de Barcelona ha començat a deixar lloc a l’atracció dels entorns rurals. Un 30% dels barcelonins va reconèixer a l’Enquesta de Serveis Municipals del mateix ajuntament de la ciutat que marxaria de la capital si pogués. La xifra és gairebé el doble que el 2018. De fet, uns 13.000 barcelonins ja van abandonar el municipi, segons l’Oficina Municipal de Dades, que va basar-se en el padró de gener a octubre del 2020. Aquesta tendència no és única a Barcelona. Un estudi de The New York Times basat en l’anàlisi dels telèfons mòbils assegura que 450.000 persones van marxar de Nova York els dos primers mesos de la pandèmia.
“El refús a la ciutat en temps d’epidèmia ha estat un tret recurrent al llarg de la història”, escriu el geògraf i expert en estudis urbans Oriol Nel·lo. Les diferències en les condicions de l’habitatge, les oportunitats del teletreball i la dispersió dels serveis, entre d’altres, són els principals factors que han propiciat la voluntat de marxar de les àrees urbanes, segons l’expert. “La residència en àrees de baixa densitat ha aparegut com una possibilitat desitjable per a una part de la població urbana de Catalunya”, analitza.
Nel·lo assenyala la pèrdua del pes relatiu demogràfic de Barcelona sobre el conjunt de la comunitat. Si a mitjan segle XX gairebé aplegava el 40% de la població catalana, actualment reuneix el 21,4%, una xifra calcada a la de l’àrea metropolitana (21,5%). La resta de la regió metropolitana registra una població superior (24,3%), mentre que la resta de Catalunya assumeix la major part (32,8%). “Sigui com sigui, la tendència a la desconcentració de la població era, ja abans de la pandèmia, un corrent de fons”, assegura l’expert en estudis urbans.
La tendència a sortir de la ciutat, però, no s’explica per un interès en la vida tradicional agrària, segons Nel·lo, sinó per un interès a residir en àrees de baixa densitat sense renunciar a les formes de vida i l’accés als serveix de què disposen a la ciutat. “Estem més davant de la voluntat d’estendre la ciutat que no pas de marxar-ne”, resumeix el geògraf. “L’aspiració majoritària sembla ser la casa amb jardí, el teletreball, la compra per internet i la mobilitat assegurada pel vehicle privat”.
Nel·lo alerta també dels riscos que pot comportar una nova dispersió urbana. “Tindria conseqüències preocupants, tant en termes ambientals com socials, a causa de la fragmentació dels espais naturals, l’ocupació de sòls d’interès agrícola, l’increment de la mobilitat privada i l’aprofundiment de la segregació residencial”.
Source link