La Pau, lloc de trobada

No és només un bar. És un lloc de trobada, de celebració. La Pau és el casino popular de Maçanet de Cabrenys. Ocupa un edifici modernista de principis del segle passat que presideix la plaça de la Vila. Està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local. L’arquitecte va ser Josep Azemar, que va firmar altres casinos a l’Empordà i mansions senyorials. A l’interior, una gran nau rectangular de 189 metres quadrats amb un sostre d’ambicions catedralícies, de nou metres d’altura, que permet l’existència d’una balconada, una galeria voladissa, que en recorre tot el perímetre. En temps ja passats, quan hi havia ball amb gramola, aquesta espècie d’amfiteatre servia per tafanejar, asseguts en un grup, els aparellaments dels qui ballaven a la planta baixa. Els menors que no havien fet la segona comunió —a Girona es repetia la primera comunió als 12 anys, era la comunió solemne— havien de ballar en aquest primer pis: no podien barrejar-se amb els de baix, no tenien l’edat deguda i la prova era que mancaven d’aquesta segona eucaristia. A aquest anell de circumval·lació es puja gràcies a dues escales de cargol. A les parets s’exposen pintures o fotografies.

A La Pau, quan era petit, vaig veure cinema projectat en un llençol. L’autorització la va rebre el 1953 després d’algunes tibantors amb La Financiera Cinematográfica, que llogava el menjador de la Fonda Pirineo per a les seves sessions. Un argument va ser que La Pau podia oferir el doble de places, 350 seients molt necessaris per a un poble, llavors, de 1.146 habitants. I així ho explica l’historiador Pere Roura al llibre La Maçanetenca, 138 anys de mutualisme.

A la sala s’han celebrat vermuts populars, recitals de música i s’ha apostat, sempre molt moderadament, a la Quina buscant el gran premi d’un pernil. Es jugava en dates assenyalades i la seva locució és molt pròpia: El 77, les banderes d’Itàlia; l’1, el més petit de tots. Unes parets acostumades al brunzit suau de les tertúlies, al soroll de la ferreteria del futbolí o a la musiqueta empipadora de les màquines escurabutxaques i les fliper, quan n’hi ha i estan enceses. Però també hi ha ressonat la tragèdia. El 15 de març de 1937 va ser assassinat al costat del taulell Miquel Barnadas, alcalde del PSUC, per un comitè milicià arribat a Maçanet en tres cotxes de la FAI. L’acusaven de protegir veïns de dretes.

A les seves taules es jugava al dòmino, al truc, al canari, a la botifarra o, més rarament, als escacs. Ara la demografia de jugadors ha encongit clarament. A l’hivern, sense els estiuejants de tota la vida, a La Pau amb prou feines es juga cada dia una botifarra, gairebé sempre amb els mateixos quatre veïns. Això després de dinar. De vegades, n’hi ha una altra a les vuit de la tarda. Una prevenció sanitària lògica fa que els jugadors hagin de portar la baralla de casa. Quan el local va poder reobrir, la por del contagi va retreure una mica la concurrència. Però La Pau està tornant al que ha estat sempre, l’enorme cabina del poble on trobar-se, fer tertúlia, prendre una canya. La Pau és un casino on ningú no t’apressa. Pots entrar-hi a llegir el diari sense fer consumició. Pots passar-t’hi una tarda amb tres partides jugant-te el cafè. La botifarra és un joc discret amb què no es molesta ningú. És un joc mut en què només hi pot haver soroll quan acaba una ronda i arriba el moment dels retrets al company —rarament hi

ha dones jugant— per no haver arrastrat quan era el moment o perdre un as. Però es tracta de discussions, tret d’uns quants casos, amistoses, que no trenquen la parella.

La Pau és una institució necessària. No és un bar qualsevol. El gestiona la Societat de Socors Mutus Maçanetencs. A la façana, una inscripció deixa ben clara la finalitat original: “La Unió Maçanatenca: Protectora dels pobres” I és que el propietari que va aixecar l’edifici, el benefactor Baltasar Molar Vidal, pensava en aquest propòsit i a donar al poble un local social. Fins ara, una societat mútua ha gestionat el bar a canvi d’un lloguer simbòlic.

La Unió va néixer a començaments del segle XX de la fusió de les cinc mutualitats existents (La Terrallonera, Obreros Taponeros, La Humanitaria…). L’entitat donava assistència mèdica, farmacèutica i subsidis en casos de malaltia. Els estatuts, explica Roura, prohibien les discussions polítiques o religioses. Però la barreja de maçons, republicans, clericals i conservadors no va poder evitar-les. El 1924, un petit grup de socis, de dretes, es va escindir i va fundar La Paz Massanetense. La Unió es va quedar un local que havien comprat en un altre emplaçament i La Paz va ocupar el casino de la plaça. Cadascuna tenia el seu metge i, a les festes, cadascuna contractava la seva orquestra. Després de la guerra va arribar una unificació forçosa que va beneficiar La Pau, que ha anat disminuint l’activitat mutual.

Ara, els hereus de don Baltasar volen vendre l’edifici i s’ha prorrogat un any el lloguer. Aquests, la societat i l’Ajuntament estan en unes converses que tenen a tot el poble pendent. “La Pau no es pot perdre”. Parlis amb qui parlis a Maçanet, tots t’ho diuen.