La Teresa de Puigmartí

Una de les coses que es descobreix ràpidament quan un es muda a viure Gràcia (Barcelona) és que l’esmorzar és millor fora que dins de casa. A primera hora del matí aquests carrers es transformen en petits espais que et conviden a prendre’t un cafè o un petit entrepà de tonyina. Com més aviat millor. Aquell moment, de vegades són només cinc minuts, en què ni tan sols sona el mòbil, és sinònim de pau i felicitat. Ho direm clar: soc del grup d’esmorzars fora de casa i em rebel·lo contra aquells que alcen la veu per dir que és molt més sa i molt millor el pa torrat a casa i el suc de taronja.

I així fa diversos lustres va començar el meu periple per diferents bars del barri a la recerca del lloc ideal per esmorzar. Durant molt temps va ser el bar del Jordi, davant el mercat de l’Adrogueria (ara totalment desballestat), on prenia el millor entrepà de formatge Bavaria del món amb un pa excel·lent i cruixent. Allà els temes de conversa eren d’alta tensió i els seus amos, la Maruja i el Jordi, portaven la batuta. De vegades, en sorties realment contrariat i amb ganes de tornar i rebatre un argument.

Desgraciadament, la Maruja i el Jordi es van jubilar i jo vaig continuar buscant el meu lloc. I en aquesta cerca em vaig deixar portar durant l’embaràs pels millors bars amb croissants de xocolata. Però aquest és un altre tema. I no va ser una bona idea. Fins que un dia, ja fa molt i a dues passes del local del Jordi i la Maruja, vaig descobrir Teresa Espluga, al carrer de Puigmartí, 20.

Un matí qualsevol ella rep amb un somriure i la seva bata blanca impecable. “Aquest és el meu marit. Es deia Joan Parera”. Ensenya amb afecte les fotos que guarda sobre el taulell. La família del marit de la Teresa va muntar aquest bar al carrer de Puigmartí i un segon bar a l’interior del mercat de l’Adrogueria. La Teresa és la quarta generació al capdavant d’un negoci que va començar fa gairebé un segle. El seu pare tenia parades al mercat de fruita i verdura. Ella no coneixia el Joan. De fet, com ella explica, el Joan sortia amb la filla de la parada del bacallà i estava a punt de casar-se quan la va conèixer en una festa a Sants. La Teresa li va explicar al Joan que també treballava al mercat, però a ell li costava creure-s’ho. No s’havien vist mai. Es van casar i la Teresa va començar a treballar al bar Parera, de pastes i cafè. Corria el 1963. El seu marit obria a les cinc del matí. A la tarda feien festa. La Teresa mai no ha faltat a la feina: “Només a l’hora de parir i punt”. Van tenir dos fills, l’Esther i el Joan. Diu que ha treballat molt “i per a res”. Riu.

La Teresa té 80 anys. “Quan ho penso m’esgarrifo”. S’aixeca cada matí a les 5.30 i acaba a les tres de la tarda. Segueix al peu del canó. Donant guerra. I ni tan sols la pandèmia no ha pogut amb ella, ha passat la covid, encara que aquells mesos va estar molt enfadada per les restriccions que es van imposar a l’hostaleria catalana. “M’ha afectat bastant estar quatre mesos a casa sense sortir”. El tema de la conversa, a la barra del bar, moltes vegades és la pandèmia. “Just ara ja fa 35 anys que cotitzo i he demanat la jubilació activa, podré continuar treballant. El bar ens ha permès viure bé, però ja no és el mateix perquè no hi ha el mercat”.

La Teresa és ella i els seus clients. “La meva clientela és especial, clients de sempre, no van a segons quins bars, molts són fixos”. És un punt de reunió matutina. “El que més m’agrada és que potser estàs esmorzant amb una xarcutera, amb una gitana que ven vestits, amb un director de cinema, una dissenyadora, una periodista, un taxista. És molt de barri. Això ja no és gaire usual a Gràcia”, explica Alicia Villar, creadora de la marca de roba infantil pequeñoTOCON i una de les fidels de la Teresa. “Té molta personalitat i caràcter i és molt discreta. Encara no sé quin partit vota”. I ho corrobora Xavier Montardit, responsable de la floristeria més preciosa del barri, Mugget: “És un punt de reunió dels veïns del barri. Conserva l’essència dels bars de tota la vida, és familiar”. Per què m’agrada la Teresa? Perquè la primera vegada que vaig demanar cafè amb llet, la hi vaig demanar de soja i em va dir: “No, aquí desnatada, si en vols”. I des d’aleshores prenc el seu cafè.