Les masses i l’Onze de Setembre

La manera com es va esdevenir la manifestació de la Diada (no convocada pels partits polítics, sinó per tres associacions extraparlamentàries del país) demostra una vegada més que la qüestió del procés i els anhelats, legítimament, amnistia general i referèndum d’autodeterminació depenen cada cop menys dels nostres poders legislatiu i executiu, i cada cop més d’un poder real, però d’una textura molt més “líquida”, anomenat generalment “poble”, sense que aquesta paraula abraci, ni de molt, tota la població del país. Així sembla que continuarà avançant el malaguanyat (fins ara) procés, malgrat totes les evidències del que poden fer els poders legislatiu i executiu nostres i de l’estat del qual, per ara, encara formem part.

Des del començament del moviment estètic i espiritual del procés (no ho qualifiquem de “moviment polític”, perquè tota polis està basada en la llei, i el nostre moviment ho està en la seva negació) ha estat obvi el pes d’aquesta entitat difosa, moguda per proclames entusiastes d’uns quants dirigents, i seguida encara avui, amb els ulls tancats, per una quantitat notable de persones. Això ens mou a considerar quins elements d’ordre social i psicològic fan possible la constitució d’aquest magma tan difús.

El primer teòric important de les masses a Europa va ser Gustave Le Bon (1841-1931), sociòleg mogut a escriure el seu llibre, Psychologie des foules, com molts autors francesos (de Baudelaire i Flaubert cap endavant) van sentir-se moguts a parlar del mateix fenomen, en termes menys científics, arran de les masses enrabiades de les revolucions de 1830, de 1848 i de 1871. La teoria de Le Bon pot resumir-se en aquestes citacions del llibre: “El més singular dels fenòmens que presenta una massa psicològica són els següents: siguin qui siguin els individus que la componen … el sol fet de trobar-se transformats en una multitud els dota d’una ànima col·lectiva. Aquesta ànima els fa sentir, pensar i actuar d’una manera del tot diferent de com sentiria, pensaria i actuaria cada un d’ells aïlladament”; “Pel sol fet de formar part d’una multitud l’home baixa uns quants esgraons en l’escala de la civilització. Aïllat, potser era un individu culte; en multitud, és un bàrbar. Té l’espontaneïtat, la violència, la ferocitat i també els entusiasmes i els heroismes dels éssers primitius”.

Sigmund Freud, autor d’un assaig imprescindible sobre la multitud, Psicologia de les masses i anàlisi del jo (1920-1921), rebla i després critica en aquest opuscle la teoria de Le Bon: “Els sentiments de la multitud són sempre simples i exaltats. Per això no coneix ni dubtes ni incerteses”; “Les multituds mai no han conegut la set de veritat; demanen unes il·lusions a les quals no poden renunciar; sempre donen preferència a l’irreal per damunt del real”. L’èmfasi, entusiasme i fanatisme amb què parlaren Jordi Cuixart i Elisenda Paluzie l’Onze de Setembre semblen demostrar que Le Bon no s’equivocava del tot.

Com era d’esperar en un psicòleg tan agut, Freud acaba presentant la pròpia teoria de la massa: els individus es constitueixen en massa per reconstruir l’horda primitiva, assassina per definició de la figura del pare (l’Estat?, Jordi Pujol?, Tarradellas?) i transformar-la en una nova comunitat fraternal. Així, l’autor vincula la psicologia individual i la col·lectiva: “El caràcter inquietant i coercitiu de les formacions col·lectives, que es manifesta en els fenòmens propis de la suggestió [prèviament, Freud parla de la hipnosi com a element constitutiu de la massa, i podria haver citat la narració de Thomas Mann, Mario i el mag, si no fos que és de 1930] pot ser atribuït, per tant, a l’afinitat de la massa amb l’horda primitiva, de la qual procedeix … La massa vol ser dominada per un poder il·limitat … i aquest ideal domina l’individu i acaba desplaçant en cada individu l’ideal del jo”, o el jo-ideal, que es confon amb un ideal-objecte exterior, del tot oposat al jo. Al final Freud compara les manifestacions massives contemporànies a les saturnals romanes i al carnaval modern, per fi a les festes primitives, totes posseïdes d’un mateix tret: “Els individus s’hi entreguen a orgies en què es violen els manaments més sagrats”. Aquí, l’Estatut de Catalunya, la Constitució espanyola i la monarquia, possiblement. Freud no té cap inconvenient a assegurar que els llaços entre els individus que conformen la massa estan presidits per la libido, és a dir, per Eros, o l’Amor; la qual cosa aproxima els nostres recents moviments de massa a un dictum molt venerat als orígens del catalanisme: Fe, Pàtria i Amor.

Què pugui fer un Parlament davant aquest fet, no extingit a Catalunya, ens portaria a analitzar el fenomen pel qual la transformació de la libido individual en institucions d’ordre legal i democràtic, no sotmeses a la hipnosi ni a la màgia de les paraules o al fanatisme d’uns quants dirigents, sempre significarà un obstacle a la fúria de les passions primigènies de l’home o la dona constituïts en massa.