Arriba a la plaça de la Vila de Gràcia, la seva plaça i el barri de Barcelona on va néixer, amb la mateixa energia amb què predica que és la pitjor mare del món. Anna Manso Munné, de 51 anys, ho diu des de l’experiència de tenir tres fills en edat adolescent. Aquest matí, l’autora de La pitjor mare del món, el manual (Arpa Editors) ha decidit passar una estona amb un d’ells veient un vídeo de youtubers gamers que expliquen com juguen, “avorridíssim”. I afegeix: “Però de tant en tant cal fer-ho. Fa tres mesos que juga a una cosa que no sé què és”. Manso, guionista i escriptora de literatura infantil i juvenil, va voler ser una mare perfecta i ara el que valora és la imperfecció. I si cal dir que un fill et cau malament, es diu. Només és temporal.
Pregunta. Per què vostè és la pitjor mare del món?
Resposta. Per servir-la. Aquest títol és una provocació que posa sobre la taula un tabú que hem pensat tots, que som els pitjors pares i mares del món. Jo venia del camí contrari, de voler ser perfecta i després adonar-me que no ho podia ser.
R. La pitjor mare volia tenia fills?
P. Sí. Soc la sisena de set germans, tenim molt bona relació, sense ser idíl·lica és una família molt terrenal i mediterrània. Per mi, la vida de germana és una vida molt feliç, he sigut una tieta feliç, sempre vaig voler tenir fills, dos segur, i tres al final ens hi vam decidir quan el meu pare s’estava morint. Va ser una decisió vital i meditada.
P. Ha sigut particularment dolenta durant la pandèmia?
R. Per una part, semblava que hi havia una càmera oculta, perquè la situació era totalment Mad Max. Per l’altra, hi havia dos mons molt diferents: el de la perfecció, el meu fill que es porta molt bé i jo soc tan feliç estant aquí i els munto de tot i que bé aquesta oportunitat… I després miraves dins de casa i deies: “Hola?”. Feia com una mica de vergonya admetre que ara que podíem compartir temps amb els fills la cosa no anava bé. A mi em va enganxar amb els fills grans. En el meu cas, cadascú es va tancar a la seva habitació i es va aïllar. Jo no estava bé i demanava ajuda, però no van voler o no van saber donar-me-la. Després, tot es va posar a lloc. A ells els ha passat factura. La pandèmia els ha interromput la joventut i l’adolescència d’una forma molt salvatge. L’única manera de connectar era a través de les pantalles. Depèn de les condicions materials i econòmiques de cada casa, però els que han patit més amb aquest confinament han sigut els adolescents. Són els grans perjudicats.
“Els poblemes de la criança avui són la tecnologia, perquè no hi ha frens, i la conciliació laboral: volem estar amb ells”
P. Els governs no van pensar en les conseqüències de tancar els menors?
R. No. Jo vinc del món de la literatura infantil i juvenil i d’escriure guions per a programes infantils, i detecto el prejudici i la poca cura que hi ha en el món de la infància i la joventut. La infantesa no està prestigiada. Els nens van ser ciutadans de segona i de tercera en el confinament.
P. La mare sent més culpa que el pare?
R. En general, sí. Encara que siguem modernes, estupendes i alliberades, caiem en el parany.
P. És de les mares que fa llistes a les nits a les quatre de la matinada?
R. Ja no. Perquè he descobert Trello, una aplicació per fer llistes. Hi va haver una època en què em despertava pensant que no havia renovat la targeta de família nombrosa… Però l’autoexigència ha anat baixant en picat, també la seva demanda. Jo ara delego molt més. M’he relaxat molt.
P. Per què ara la criança és molt més exigent que la dels nostres pares?
R. Som una generació més formada professionalment i ens creiem que en sabem més que els pares, que som més moderns. I per la pressió externa, que ara també la viuen els homes. Les xarxes socials ara són diabòliques, tothom hi ensenya el millor, ja va passar durant la pandèmia. Som una societat que pena l’error i tenim el judici molt ràpid. Podem preguntar abans?
P. A més de dolenta, és mare tigre, mare entrepà, mare guardaespatlles?
R. Són arquetips que funcionen. Jo soc mare lloba, que mataria. Però també crec en l’autonomia personal.
P. El problema de la criança, avui, és la tecnologia?
R. És un dels problemes. L’altre és la conciliació laboral, que és molt bèstia, volem estar amb ells. La tecnologia és un problema, perquè no hi ha frens, no hi ha recursos per limitar.
P. I com es frena aquest consum?
R. Ara que no poden quedar no ho podem fer. Jo m’ataco quan el meu fill petit s’hi està moltes hores, però està jugant amb un altre; no està quedant i està socialitzant. A determinades edats, si els diem no quedeu perquè us contagiareu, doncs que es passin moltes hores jugant a la Play… Ja ens agradaria que estiguessin llegint Rimbaud. D’acord. Aterrem. Els diem que no surtin de la ciutat o del poble, que no quedin, que l’hormona està boja, i no els donem marge? Jo he abaixat el llistó.
P. Quin és l’estat de salut de la literatura infantil i juvenil?
R. Estem en un moment molt delicat. A Catalunya tenim problemes de recanvi generacional. Com que té tan poc prestigi social, hi ha poca gent interessada a escriure literatura infantil i juvenil perquè es guanya poc, i si se socialitzen tots els llibres no podem cobrar drets d’autor. I el que té prestigi és la literatura estrangera. El percentatge de literatura de quilòmetre zero és molt baix.
Source link