Lloret no era una festa

Últim cap de setmana d’agost. El final de l’estiu arriba sempre insospitat, a la contra i en emboscada, com si això de no treballar i no saber quin dia és s’hagués convertit en llei i ordre pel propi pes del sol, el mar i les migdiades. Aquesta vegada el final d’aquest estiu estrany ha arribat amb núvols negres, testimoni de l’any que hem passat i (esperem que no) profecia del que queda.

Almenys ho ha estat per a poblacions costaneres com Lloret de Mar (la Selva), on el nuvolot de la pandèmia ha obligat aquesta ciutat turística (d’aquesta indústria depenen gairebé el 100% de l’activitat i els habitants del municipi) a descobrir el que des de fa dècades no sabia que existia: un Lloret sense turistes, o almenys sense l’aglomeració a la qual s’havien acostumat des dels anys seixanta.

L’últim cap de setmana d’agost l’estampa és insòlita: ningú a les platges; la Riera, una mena de carrer del Pecat de Sitges sense complexos, buida; i els restaurants, sota mínims, gairebé recollint ja les restes d’una temporada que val més deixar enrere i començar a pensar en com salvar la següent.

Lloret era una festa i aquest any ha hagut de conformar-se amb ser un aperitiu, encara que per a la població local i els turistes de proximitat aquest estiu ha estat l’oportunitat de descobrir platges i cales, bars i xiringuitos i un mar com no s’havia vist mai: ni boat party ni reggaeton que troba eco en les onades.

–Perdoni, els Frares?

–No té pèrdua, darrere del castell. Ja veureu que en són set.

Era estrany, almenys inusual, que algú preguntés pel passeig marítim per la cala dels Frares, un racó darrere del castell que presideix totes les postals de Lloret (el miratge medieval costaner es va començar a construir als anys trenta i va acabar després de la guerra, i és encara propietat privada).

Després de passar el castell i travessar un forat a la roca, el camí de ronda planteja una pujada exigent, i des de dalt de tot ofereix un ample de mar on es veuen disperses set grans roques, set frares en processó constant sense moure’s, amb la fe dels monjos que saben que el mar hi serà sempre.

Els estius anteriors, eren pocs els que et preguntaven pels Frares, o per cala Trons, o per Sa Boadella. Els que saben que la Costa Brava del sud té, sota el soroll, perles que no tenen res a envejar a la del nord, ja saben on són.

En anys anteriors, el visitant preguntava per la Riera, bressol de la festa des que es va immortalitzar l’arribada de turistes amb ànsies de ball a la pel·lícula La piel quemada. Preguntaven pel Colossos, el St Trop, el Tropics, i els més vintage, pel Revolution. Un breu diàleg entre una estiuejant veterana i una esporàdica resumeix el canvi: “Quan era jove el meu nòvio em portava a cala Banys, hi anaven totes les parelles, està aïllada”. “Ui, doncs jo vaig tenir un ligue de Lloret i em va portar al Casino”, respon l’altra.

Ara, segons l’eina que té l’Ajuntament per controlar l’aforament de les platges, les cèntriques, sempre atapeïdes de turistes, estan ara més buides, i les perifèriques i més escollides apareixen com a plenes. Hi ha coses que no canvien mai: aquesta setmana un grup de 200 francesos han protagonitzat a la platja una macrofesta sense mesures contra el coronavirus, que la policia va haver de desallotjar.

Per als visitants i estiuejants, aquest ha estat un any de reconciliació amb el lloc, però el cop ha estat devastador per a molts. Lloret té 30.000 places hoteleres, gairebé tantes com habitants residents. Durant l’estiu, només el 60% ha estat obert, i l’ocupació no ha pujat del 10% al 15%. “Què han de venir a fer, si no es pot sortir?”, lamenta un hoteler.

Els que més ho han patit, en aquesta població on ja el 2016 la renda per càpita era un 35% inferior a la mitjana catalana, són els treballadors sense feina de temporada o en ERTO, o els que sobreviuen amb economia submergida. Càritas destaca que a Lloret la demanda d’ajuda per aliments s’ha incrementat un 100%. Qui paga la festa?