Mucky Duck, un ‘pub’ disfressat de xiringuito

És migdia de primers d’agost i el sol pica a la llarga avinguda que uneix Salou i Cambrils. A Vilafortuny, aquest barri de xalets i d’apartaments que no pertany a enlloc, però que està a mig camí de tot arreu, els banyistes van abandonant la platja per sadollar colls i panxes en alguna ombra fresqueta. Malgrat la calor, no hi ha empentes per arribar a la barra en la mitja dotzena de bars repartits per l’illa.

No sempre va ser així. En arribar a l’hora del vermut, el pub Mucky Duck solia ser una improvisada festa de la cervesa. Turistes anglesos i irlandesos trascolaven pintes, una rere l’altra, per baixar la temperatura dels cossos tenyits de vermell gamba. Les taules estaven ocupades per plats plens a vessar de patates fregides i d’hamburgueses de dos pisos. Si es donava el cas que queia l’encàrrec de fer algun reportatge de turistes a Salou, aquesta era una destinació fixa. Testimonis a grapats, a l’ombra d’un cobert i amb tota classe de beuratges hidratants a mà.

L’ambient era familiar. Alguns fins i tot trobaven allà més escalfor que a casa seva. L’estiu passat, un irlandès explicava que s’havia hagut de refugiar en un apartament proper després d’un desacord amb la seva mare. “Em va fer fora de casa, té por que li passi el coronavirus”, explicava. El panorama és, ara, ben diferent. “En tot el matí només he servit un cafè amb llet”, lamenta en Guillem, el cambrer al capdavant del negoci. Té 25 anys i ni tan sols voldria estar allà. “Jo vaig estudiar Administració i Direcció d’Empreses i estava treballant en una companyia de gestió de flotes, però vaig haver de deixar-ho per venir a donar un cop de mà”.

En Guillem és el fill de Xavier Avila, l’amo del local. “Havia tingut fins a catorze treballadors contractats, però ara no ens queda cap més opció que tirar-lo endavant entre nosaltres”, confessa el patriarca. El pub s’ha tornat una espècie de xiringuito de platja, decorat amb canyes de bambú, espelmes i testets amb cactus. El Mucky Duck s’ha convertit en l’Alma Beach House. La barreja d’aromes del curri de pollastre i del fish and chips ja no s’apodera de la cuina, perquè ara la proposta culinària es basa en una oferta “més mediterrània”, diu en Guillem. Tataki, carpaccio i calamars destaquen en una carta decorada amb palmeres i acolorida amb tons cremes. Parafernàlia innecessària per a aquells antics parroquians que, com a plat principal, donaven als seus fills patates fregides amb quètxup. “Menjaran alguna cosa més?”, vaig gosar preguntar una vegada. “Esclar que sí, una xocolatina”.

La idea del redisseny és atreure el nou perfil de turista que ocupa els allotjaments de la Costa Daurada. “Fonamentalment és client espanyol. Molts aragonesos i, també, bascos i navarresos”, detalla el cap. Es tracta d’un públic de paladar més fi. La patacada pandèmica es va notar especialment en aquest local, que era punt d’avituallament del contingent anglès i irlandès que desembarcava a Salou. “Obríem a finals d’abril i era una roda que no parava fins a finals de setembre”, evoquen els Avila. Gerres de cervesa, un menú farcit de plats de menjar ràpid i de fritada, i pantalles de televisió on poder seguir partits de la Premier o apassionants campionats de dards.

L’accent anglès retrunyia des de les vuit del matí fins a passada la mitjanit, però ara la terrassa ha quedat semibuida. Les pantalles es mantenen enceses i rememoren un partit del Barça contra l’Atlètic de Madrid, de fa gairebé una dècada. “El que donaria per tornar a aquella època, amb facturar un 20% del que feia llavors, em conformo”, manifesta en Xavier. Des que van aixecar la persiana el mes de maig, a la caixa han entrat uns 40.000 euros, arrodoneix l’amo. Durant la que ell anomena “l’època daurada”, hauria estat més del triple. Recorda amb especial satisfacció el trienni del 2005 al 2007, “allò va ser bàrbar”, diu.

La confiança d’en Xavier és que el turista britànic acabi arribant, ni que sigui a finals d’agost o setembre. “Que els passi la por escènica i vinguin. Han de tenir-ne ganes, segur, perquè fa un any i mig que no veuen el sol”, analitza. I si tornen i troben mojitos en lloc de pintes i cebiches on abans hi havia pastís de carn? “No és problema. Readaptarem el local ràpidament, ja en tinc fins i tot el nom pensat: Mucky Duck Returned”, diu. El seu fill certifica que la mutació seria fugaç, però qüestiona que surti a compte. “El meu pare i jo tenim opinions diferents, jo dubto que aquesta continuï sent una bona zona per tenir un bar”, assenyala.

El seu desencant va més enllà de la idoneïtat d’una ubicació concreta: “Jo crec que cal sortir del negoci de l’hostaleria, ja no dona els beneficis d’abans”, opina en Guillem, partidari de centrar la inversió en “empreses tecnològiques o al sector immobiliari”. El pare, que va arribar a gestionar sis locals alhora, discrepa. “El turisme segueix una lògica difícil d’entendre, ara sembla que hi ha una febre per la muntanya, més que per venir a la platja”, detalla. I parla amb el fonament que li dona regentar un petit hotel a Jaca. “Aquell negoci ara va com una seda”, afirma. Mentrestant, a Vilafortuny, a un pas del mar, el seu pub s’ha disfressat de xiringuito, buscant qui l’estimi.