Parlar a un gos

Després de 18 anys de tenir gat -com alternativa negociada amb els fills a un gos que, com és sabut, dona més feina- i uns mesos sense animals domèstics… l’any passat va arribar a casa una gossa. Una Jack Rusell terrier de 10 anys. Una iniciativa, òbviament, filial. No té papers sobre el pedigrí però és igual perquè la cinologia porta molts anys discrepant a propòsit d’aquesta raça. Els meus deures es limiten a una sortida al dia. Es diu Màxima, per buscar una certa homofonia amb el nom que portava posat de l’altre amo i perquè entra en clara contradicció amb la seva mida.

Precisament en aquestes passejades és quan he descobert que els gossos són un ham per a la socialització dels seus amos. Anant pel carrer és pràcticament impossible que no t’aturi ningú per fer-te un comentari afable sobre l’animal. Hi ha una enorme cordialitat en el gremi dels amos. I per poc més, és molt probable que l’altra persona, que inevitablement té o ha tingut un gos, faci comentaris sobre la conducta casolana, hàbits curiosos o comportaments a vigilar. Gràcies a un d’aquests amables transeünts vaig descobrir que la incòmoda tírria que demostra la Màxima a qualsevol vehicle de dues rodes en marxa, als que borda amb preocupant energia, no és un vici exclusiu seu. Les trobades més tendres són amb gent gran que van tenir gos, han hagut de prescindir d’ell…i l’enyoren.

El pipi-can és un altre espai de trobada i de coneixença perquè per poc que es freqüenti… hi ha amos que saben el nom dels altres gossos i propietaris. Aquí l’intercanvi d’informació, menys apressat que per la vorera, pot tenir un altre nivell: des d’estratègies formatives, vàlides particularment per a cadells, a recomanació de botigues de l’especialitat. És clar que els pipi-cans, de vegades, no són espais pacífics per al veïnat. Hi ha qui hi porta el gos a deshora, molt entrada la nit i el xivarri que poden organitzar dos exemplars noctàmbuls i juganers és una molèstia per als veïns. En algun episodi de discòrdia extrema s’ha arribat a amenaçar amb la cacera i enverinament dels animals.

Quan arriba un gos a casa, si més no en el meu cas, hi ha la necessitat d’obtenir una documentació bàsica. No em refereixo al paper de les vacunes i a l’actualització del xip, que també. Es tracta, per als que no sabem res de gossos, d’adquirir alguna noció sobre, per exemple, les característiques de la raça. Més tardanament se m’ha acudit flairar la literatura sobre aquests animals. Hi ha un llibre introductori recent, del 2018, que va per la tercera edició, sobre “els millors relats, assajos i poemes de la literatura canina universal”. El gran libro de los perros és de Jorge de Cascante i està publicat per una editorial amb nom de gos: Blackie Books. A Internet també hi ha bibliografies sobre la matèria, notablement redundants. La nòmina d’escriptors és llarguíssima: Patricia Highsmith, Josep Pla, Cervantes, Virginia Wolf, Ramón Gómez de la Serna, Emily Brontë, Franz Kafka, León Tolstoi, Jack london, Anton Chéjov, Mark Twain. Nicolaï Gogol, Federico García Lorca, Thomas Mann, Chesterton… Emily Dickinson va deixar dit que els gossos són millors que les persones perquè ho saben tot de tu, però no ho expliquen a ningú. Semblant opinió sostenia Charles M. Schulz, el creador d’aquella mítica parella Carlitos i Snoopy: “Durant tota la seva vida havia tractat de ser bona persona, però moltes vegades no aconseguia el seu propòsit. Comprensible. Era un ésser humà. No era un gos”. Paul Auster arriba a tractar una substancial qüestió teològica. Els amos, hi ha qui diu, tenen vida eterna i els gossos, hi ha qui diu, no. Això causa una separació definitiva. A Timbuktú (Edicions 62), així es diu la novel·leta i el cel on va l’amo en morir, ho resol fent que, excepcionalment, el seu gos, Mr. Bones -que pensa en anglès i l’entén encara que no el pugui parlar-, mereixi el mateix cel després que, malalt, vell i eixelebrat, jugui fatalment amb la mort.

No tot és literatura condescendent. A Los vencejos (Tusquets), la darrera novel.la de Fernando Aramburu, un personatge, Amalia, enumera els inconvenients de tenir gos: taquen, demanen atenció constant, porten paràsits, generen despeses, emmalalteixen, es barallen amb altres gossos, fan soroll, esvaloten, mosseguen, pixen, caguen, fan pudor…Ara que s’han reeditat els assajos d’Fran Lebowitz (Tusquets), aquesta gran senyora de Nova York sosté que s’han de prohibir els animals domèstics a les ciutats. I quan se li planteja que els gossos haurien de seguir al servei de solitaris i cecs…. replica amb una altra solució: que els solitaris es posin al servei dels cecs i així ens estalviaríem el lamentable espectacle “d’homes ja adults que es dirigeixen a pastors alemanys amb el to respectuós que cal reservar per als clergues venerables i per als inspectors d’Hisenda”.

I el lèxic també es posa en qüestió. En castellà, la Real Academia dona tres accepcions per a “mascota” i una és “animal de companyia”. Però el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans solament n’esmenta una: “persona, animal o cosa que hom considera que porta sort”. Un concepte que grinyola. Més encara quan penses en les variades funcions que exerceixen molts gossos. Hi ha els gossos de teràpia per afavorir el benestar general, físic, psicològic i social del beneficiari. Hi ha els gossos pigall. Els gossos de rescat. Els d’assistència i biodetecció que, per exemple, són capaços de vigilar la hipoglucèmia del seu propietari… No sé, admirada Fran, però ara no em resulta tan estrafolari parlar a un gos.