És un dels elements presents en gairebé totes les cases. L’àlbum de fotos familiar marca i fixa en el temps els esdeveniments personals importants personals i la història col·lectiva d’un grup d’individus relacionats amb un vincle d’amistat o familiar. Però, què passa quan els protagonistes d’aquestes imatges i les persones que han confeccionat i atresorat aquests àlbums desapareixen, quan es trenca la cadena de custòdia? És la pregunta que es va fer el fotògraf Jordi Puig després de comprovar que moltes d’aquestes fotos familiars havien perdut el seu valor i interès i que es venien, després de buidar pisos per la mort dels amos, a preus irrisoris en mercats ambulants i brocanters de qualsevol lloc del món; unes imatges amb personatges anònims en les quals es repetien activitats: batejos, comunions, casaments, balls, posats, modes, gestos, excursions al camp i a la platja, etc.
De tot aquest material i aquestes reflexions, Puig acaba de publicar el llibre Àlbum de família (Úrsula Llibres) en el qual, a partir d’un centenar de fotografies d’entre els anys cinquanta i setanta del segle passat, confecciona un àlbum col·lectiu del que podria ser una gran família en la qual estan representades totes les edats i condicions socials. “Els nostres àlbums expliquen la nostra família, però també el nostre món, perquè tots, al final tenim, les mateixes fotografies”, assegura.
“M’atreu molt la idea de simbiosi. Els àlbums familiars són com una cuirassa que tots tenim, que ens protegeixen, però alhora els protegim perquè, quan els deixem de cuidar, perd tot el valor. Altres objectes continuen tenint valor quan nosaltres desapareixem, però el retrat d’una persona no interessa a ningú si no és un personatge públic”, explica Puig.
“Tots els projectes que duc a terme tenen un interès plàstic”, prossegueix. Com el llibre que va publicar el 2017, Costa Brava. Postals,1960’s-1970’s, amb 660 postals multicolors de la Costa Brava editades entre 1960 i 1970 per “vendre” als turistes les seves excel·lències i la seva modernitat. “En aquest cas, les fotografies no tenen un valor econòmic important, però sí un gran nivell fotogràfic a nivell estètic, perquè està clar que la majoria de gent pot fer una bona foto, gairebé sense saber-ho, però no tothom pot fer moltes fotos bones.”
Sense data, les imatges del llibre parlen d’“unes vivències comunes. La postguerra va ser igual a Catalunya que a Madrid i València. He vist que la realitat va ser la mateixa per a tothom, qualsevol foto d’aquestes explica una història conjunta”, prossegueix Puig, que es pregunta: “Fins a quin punt aquests fotògrafs amateurs, com els consagrats de la fotografia, connecten amb alguns gestos que són universals? En realitat, aquest llibre és una reivindicació de l’autoria anònima, del valor de l’art sense autor”.
Per a ell, el que dona valor a aquestes fotos és l’organització. “Presentades independentment no tenen valor, però si s’ajunten formen un relat més documental i social”.
Entre les imatges preferides de Puig hi ha la d’una dona que sosté en braços un bebè al carrer mentre a la dreta surt d’esquena una dona gran que camina, vestida de negre. “És una foto digna de Lee Friedlander, un dels meus referents. El naixement i la mort, junts. Artísticament la veig brutal”, explica. També li agrada molt una on surten set dones somrient en un balcó. “Transmet molta serenitat i optimisme”, comenta. No és el mateix que la foto en la que es veu una família en un Seat 1500 amb tota una sèrie de personatges sinistres al voltant. “Em fa pensar que era un segrest”, fa broma. També la que mostra un grup d’adults en una jornada plàcida de lectura en un jardí amenitzada per un porc. “Són imatges molt potents”.
També ha recollit imatges en què apareixen persones amb el cap tallat, com la d’un matrimoni i els seus tres fills al menjador de casa en la qual gairebé no s’identifica els pares. No n’hi ha cap tan enigmàtica com la de la coberta del llibre en la qual es veu dos homes, una dona i un nen posant a la sorra de la platja. Tots somriuen excepte un dels homes, que apareix molt seriós. “És el principi d’un relat. Aquí passa alguna cosa, sens dubte. En el fons, totes aquestes imatges et parlen d’una disciplina. Una gran fotografia no ho és només perquè estigui ben enquadrada, sinó també perquè permet l’error perfectament i l’assumeix amb normalitat”, sentencia l’expert, que conclou: “M’agradaria que la majoria d’aquestes imatges formessin part del meu àlbum. Ho tinc molt clar.
Source link