Amb tot el soroll del món, Javier Cercas va desembarcar en un grup editorial i amb el premi més ben dotat i més comercial, el Planeta. I ho va fer, encara amb més rebombori, amb un llibre de gènere, Terra Alta, i ficant-se en tots els saraus possibles. El fet que un escriptor prestigiós decideixi fer una novel·la negra sempre fa arronsar els mateixos nassos. Molts escriptors creuen que la cosa consisteix a posar-hi un mort i un detectiu. La majoria d’aquests escriptors il·luminen llibres morts. No ha estat el cas de Cercas. Va fer el seu llibre policial compromès amb concepte de decència llibresca i ciutadana. Era un policial i era Javier Cercas. També és així a Independencia.
De fet, molts dels mecanismes del gènere policial no són aliens a la literatura del seu autor. Soldados de Salamina, Anatomía de un instante o El impostor no són sinó relats en els quals el narrador, el protagonista i també el lector assisteixen i impulsen la revelació de la veritat. I al mateix temps li permeten continuar explicant —una altra de les seves obsessions i gènere negre en estat pur— els mecanismes de poder d’una societat.
Arriba ara el segon lliurament amb l’heroi ocult de Cambrils, Melchor Marín. Hi ha un xantatge per un vídeo sexual a l’alcaldessa de Barcelona i un entramat de personatges i subtrames —el macguffin de les activitats extraescolars de Cosette, la filla de Marín, és pervers— que la solvència de l’autor permet bastir en tot moment sense cedir al pilot automàtic. Hi ha trucs de mag, com el fet que Cercas ens fa llegir i (des)llegir la mateixa novel·la. Ens parla, per exemple, d’una alcaldessa de Barcelona, d’una imatge concreta que se’n té. No és Ada Colau, sinó la seva successora. El seu ideari polític, el seu passat no és el mateix, però el talent de Cercas ens fa sintonitzar alhora dos canals televisius: el que ens diu i el que no cal que ens digui. Un altre encert és fer-nos llegir en un present immediat fins que, en un determinat moment, ens adonem que ens trobem uns anys endavant, que va haver-hi una pandèmia, però que la realitat inventada és el poder de l’escriptor.
L’arribisme i la seva absoluta impossibilitat d’èxit. La necessitat de ser acceptat, les despietades elits polítiques i econòmiques catalanes, la falta d’ètica i de justícia en la gestió de la cosa pública fan part d’aquesta novel·la d’alè carvalhesc. Tant en la seva voluntat de reflectir mitjançant la ficció policial un ara i aquí de la nostra societat com en el desenvolupament narratiu més per la via de les converses que per l’acció dels personatges. Aquí els caps maniobren, emboliquen, maten i resolen. I la novel·la funciona com a ficció, com a notícies d’avui i com a posicionament del seu autor. En ocasions aquest compromís notarial amb la realitat és massa exhaustiu, en detriment de l’esperit disbauxat del gènere. També és una mica conflictiva la construcció del protagonista. El narrador, el mateix protagonista, té una percepció de si mateix que es contradiu amb el que Cercas ens explica. Marín no és un bon policia. O, almenys, de vegades deixa de ser-ho quan decideix que la justícia se li queda curta o és lenta i decideix exercir-la ell amb una violència extrema. Aquí hi ha un esquinçament, un conflicte, una falla immensa que Cercas no ens ensenya. O és un psicòpata en el qual Jekyll ni sospita que existeix Hyde, o hi ha un curtcircuit en la versemblança. Com que no tenim dubtes sobre el futur de Marín com a bibliotecari, esperarem nous lliuraments sobre aquest tema.
‘Independencia’, de Javier Cercas, es publica el 3 de març
Independencia
Javier Cercas
Tusquets, 2021
400 pàgines
21,90 euros
Source link