Carles Puigdemont, vist per Sciammarella.
Aquest llibre és útil: per les minutes notarials dels seus diàlegs amb un Rajoy passiu i un Felip VI comprensiu. Demolidor: per la seva vívida descripció de la misèria moral incrustada als partits secessionistes al poder. Fascinant: per la insolència adolescent i la múrria habilitat tàctica del protagonista. Esfereïdor: pel seu frívol entestament partidista. Angoixant: en dividir els catalans en herois, ell i “la gent”; i una resta de deslleials i traïdors. Descoratjador: pel seu relat de com perpetra la intencionada destrucció de la institucionalitat catalana i la redueix a un “búnquer” secret que tot ho decideix.
Suposada la distància respecte a tota autohagiografia, la lectura de M’explico, de Carles Puigdemont, resulta profitosa. És un text fàcil i dinàmic, informal, brusc, dictat com a dietari gairebé quotidià durant tot el seu mandat com a president de la Generalitat de Catalunya al periodista afecte Xevi Xirgo: des de la seva investidura, el 10 gener del 2016, fins a la seva fugida a Brussel·les, després de l’efímera declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017. Amanit amb anècdotes, xafarderies i episodis en què aflora també un atractiu personal, de factura populista: la seva propensió a tocar la guitarra en moments clau, les seves vacances en un càmping, la seva facilitat trumpista per fabricar lemes.
Aquesta memòria del bienni curt de Puigdemont parteix del seu autoretrat a la manera d’heroi grec. Encadenat a un mandat transcendent (però no de la majoria social), exerceix la seva missió activista (bolcar l’autonomisme en secessió) per sobre de qualsevol revés, risc o feblesa aliena, fins i tot pròpia: “Jo he vingut a aconseguir la independència”, “soc un instrument”; “he vingut a trencar-me la cara o que me la trenquin”; “només ens queda posar la directa”; “anem a l’Everest, anem a totes, i si no podem, morirem en l’intent”.
A qualsevol preu, encara que se senti “sol”, “dolgut” i “abandonat” i titllat de “radical” pels seus, perquè el cert és que sacrifica el nacionalisme moderantista de la Convergència a la qual pertany dissimuladament (és admirador de Jordi Pujol) a l’altar sacrificial de la complicitat amb la CUP, clau del seu mandat. Encara que diu que se sorprèn per la duresa de l’Estat a l’hora de reprimir la insurrecció, és conscient, molt anticipadament, del seu cost social: “Pot passar qualsevol cosa”, “la gravetat de la situació és palpable”; “estem posant en risc la vida de molta gent” (com l’adverteix un informe amic en secret); “si [des del Govern espanyol] decideixen seguir, serà una carnisseria”, de la qual es renta les mans (el dia del referèndum). I del seu cost personal: s’entreveu a si mateix “a la presó, insolvent i amb fama d’alienat”.
El més grandiós d’aquest text explicatiu és que deixa inexplicat el fonament estratègic polític i moral del gambit en què basa el seu mandat: el retorn a la pantalla passada del referèndum, quan l’argument indepe sostenia que ja s’havia fet amb èxit (el 9-N del 2014), i d’això derivava el “mandat”, la legitimitat de la secessió. Només s’acull al tacticisme que la seva repetició seria capaç de seduir més gent (encara que ignora les grans manifestacions de l’oposició, i en menysprea els líders). I ho fa servir amb resultat d’engany.
A la CUP, com a consulta unilateral, perquè avali els seus pressupostos. Als comuns, com a proposta de referèndum acordat amb el Govern central perquè, encara que “nosaltres ja sabem que acabarem fent-ho així”, doncs “és evident que no serà pactat amb Espanya”, l’objectiu és que després, en fracassar, “puguin assumir el procés constituent”. Al Govern espanyol: les 46 reclamacions negociadores que presenta (1-12-2016) a Mariano Rajoy “no són per negociar”, ja que el referèndum “és innegociable”. A la societat civil catalana: perquè la gènesi d’aquest memorial de greuges és perversa: “Es tracta d’anar amb moltes propostes concretes per demostrar que a Madrid no proposaran res; hem de fer callar (!) els empresaris (…) que ens demanen diàleg demostrant que és Madrid qui no vol aquest diàleg”.
Malgrat emprar aquestes tàctiques de discutible lleialtat, Puigdemont es queixa de rebre deslleialtats múltiples en forma de filtracions periodístiques i obstacles a la celeritat que pretén insuflar al procés… d’aquells que presideix. Sobretot d’Esquerra i el seu líder, Oriol Junqueras. Hi ha fins a 41 passatges en què li retreu silencis, deslleialtats i traïcions: és “un vicepresident deslleial”; “no para de dinamitar-ho tot”, “volen fer-ho saltar tot pels aires”; “m’acompanyen clavant-me punyalades”. Però també a la CUP i als (llavors) seus Marta Pascal i Santi Vila. Així que la fractura al bloc indepe no és d’avui, amb el seu protegit Quim Torra, sinó antiga i sistèmica, com radiografia el seu excap de campanya Toni Aira en el seu interessant llibre L’altra guerra de successió (Catarata, 2020). El president també fomenta delacions de fidels contra infidels. I s’obstina a destruir els qui han intentat mediar amb Rajoy: el lehendakari Urkullu, l’arquebisbe Omella i Jorge Moragas “ho tenien tot planificat, han aconseguit el que volien, era una farsa (…) només volien fer-nos aturar [la declaració d’independència], però a canvi de res”.
El relat intenta cortines de fum sobre la seva marxa enrere, el 26 d’octubre, en la convocatòria d’eleccions per impedir l’aplicació del 155, assegurant que Rajoy no li donava les garanties “escrites” requerides. Però, de fet, confirma que l’apel·lació a les garanties va ser un invent pal·liatiu posterior, com ja va establir el millor i més matiner relat de Santi Vila (D’herois i traïdors, Pòrtic, 2018): va recular perquè l’acusaven de traïció: “Em faran passar pel gran traïdor”. Reconeix per escrit que “el dia abans” a la declaració d’independència “ho havíem pactat” (convocar eleccions). Fins al punt que aquella mateixa matinada instruïa el seu cap de gabinet, Josep Rius: “2.33. Convocaré eleccions. Demà [per avui] a les vuit, tots allà”.
Aquest “tots” equivalia als conclaves multiformes de consellers, parlamentaris, visitants nocturns, experts i activistes de divers pelatge que substituïen en clau assembleària les institucions d’autogovern. Deterioraven la Generalitat, anul·laven la rendició de comptes, retallaven les institucions. En uns casos era un “equip de coordinació que estaria al corrent de tot”; en d’altres un grup secret de “quatre persones de la màxima confiança” que elaborava informes reservats; de vegades “l’estat major del procés” que no sortia mai bé; o una “comissió d’enllaç secreta” amb els comuns… I el definitiu: el “búnquer” de set individus immune a les filtracions, batejat així des del 15-4-2017 perquè “ha de ser com un búnquer”, en el qual s’ultimava “la preparació de totes les accions que s’aniran duent a terme” fins al referèndum. Era el suprem òrgan decisori. Secretista, desconegut, de composició anònima, mai triat. Aquella democràcia.
M’explico
Autors: Carles Puigdemont i Xevi Xirgo.
Editorial: La Campana, 2020.
Format: tapa dura (680 pàgines, 21,90 euros) i e-book (9,99 euros).
Source link