Qui manarà a CaixaBankia? Si és que aquest és l’evident nom per a l’emparellament de CaixaBank i Bankia, els hereus de les rivals La Caixa i Caja Madrid, que donarà lloc a la primera entitat al mercat espanyol.
Encara que formalment es tracta d’una fusió (jurídica), no ho és entre iguals, sinó una absorció (pràctica). O sigui, una adquisició en la qual el repartiment de la propietat de l’entitat resultant depèn del pes relatiu de cada accionista en les primigènies.
I aquí, les xifres canten. CaixaBank triplica en beneficis (1.750 milions d’euros el 2019) els de Bankia (540) i també en el valor per cotització borsària (12.202 milions respecte a 4.233). Però només la duplica pel que fa a dimensió de l’activitat: actius (més de 400.000 milions per 218.000), clients (13,6 milions a 7,4) i treballadors (27.500 a 15.947). Aquestes dades revelen també com en aquest cas es compleix el principi que com més grandària (doble), més rendibilitat (triple), encara que no sigui universal. Però sobretot determinen on recaurà l’hegemonia del poder. En termes de propietat, del costat del comprador, CaixaBank.
Així ho prefigura l’esquema de repartiment final dels grans paquets accionarials: un 30% per a la Fundació La Caixa (avui té el 40% de CaixaBank) i un 15% per al FROB (actual amo del 62% de Bankia).
En aquest últim cas, després de dispensar-li l’Estat ajudes per 24.000 milions —de les quals només n’ha recuperat 3.000 milions des del 2014— en el rescat arbitrat el 2012 per evitar-ne la fallida, just un any després de la fusió de Caja Madrid amb sis caixes més. El valor a la borsa de les accions absorbides a canvi s’ha reduït a menys de 2.000 milions.
Ara bé, si les quotes de propietat són essencials per a la qüestió del repartiment del poder, no l’esgoten. De la presentació inicial del projecte es dedueix un afany d’aplicar-li asèpsia equidistant, per minimitzar recels: l’èmfasi en el terme fusió per sobre d’adquisició; en el paper negociador dels líders del FROB, Jaime Ponce, i de la Fundació La Caixa, Isidre Fainé; el suggeriment que la seu social resultant serà València, que ja ho és de les fusionants…
Però tot això no l’esgota, ja que el poder, la capacitat multinivell de decisió, incorpora altres factors. Entre aquests destaquen on se situarà la seva operativa real (única o múltiple), un aspecte també essencial, a més del de la seu corporativa, per determinar la territorialitat d’una entitat.
Presidència
O el caràcter de la presidència (representativa o executiva), que recaurà en qui l’exerceix del soci menor, José Ignacio Goirigolzarri. I més determinant encara a llarg termini serà el perfil dels principals socis, que mai és estàtic, sinó que és i serà evolutiu. De fet, rep la lògica influència de l’entorn: tant de la propensió a la macrocefàlia madrilenya com de la inestable tensió política interna de la societat catalana.
Així, en mans de qui desembocaran les accions avui estatals de Bankia?, seguiran sempre les de CaixaBankia a la seva fundació original? Fins ara, l’Estat practica un respecte rigorós a la gestió professional. Compleix així el requisit d’impedir “ingerències polítiques” que el banquer basc, l’últim de Neguri, va imposar al llavors ministre Luis de Guindos per fer-se càrrec de l’entitat en crisi, un compromís que Nadia Calviño honra.
Es mantindrà en el futur aquesta netedat, si el trajecte a la recuperació de la injecció pública s’allarga, per maximitzar-la? A canvi de l’ajuda europea per al rescat del 2012, el Govern de llavors va prometre vendre el seu paquet al sector privat.
Aquell “mandat legal”, en paraules del president del FROB, Jaime Ponce, s’havia de complir abans del 2017, però s’ha anat ajornant —ara el límit és el 2021— a l’espera d’una cotització millor que redundi en una major recuperació de l’ajuda estatal. Però ja planen sobre el cas els qui prefereixen solucions alternatives i probablement més cares o, més simple, incomplir els pactes.
El projecte sembla més blindat del problemàtic entorn català: és més, l’operació, en afirmar el caràcter hispànic de l’entitat, esterilitzaria definitivament els paranys rupturistes. Dels 15 patrons de la Fundació La Caixa —un emblema del capitalisme corporatiu liberal— només un el nomenen, per rotació, les cinc entitats que van crear La Caixa el 1904. D’aquestes, només una, la Cambra, té ara un president independentista (Joan Canadell, un activista radical de l’ANC), mentre que l’Ateneu és més aviat sobiranista.
Fortaleses i febleses
La fusió comporta fortaleses: catapulta les entitats al capdavant del mercat espanyol, reforça la seva competitivitat i complementa els seus mercats.
La seva feblesa, el cost d’uns 8.000 llocs de treball, just el que augmentaria la seva rendibilitat, sembla transitable. I el retorn a l’Estat dels 21.000 milions encara no retornats del rescat de Bankia —avui valen menys de 2.000— són més probables amb l’operació que des d’una entitat menor.
També les entitats exhibeixen punts forts i febles: la lloada gestió professional de José Ignacio Goirigolzarri a Bankia i l’agilitat del conglomerat La Caixa a l’hora de superar els perills.
Perills com la crisi del sector, que la va deixar com una de les excepcions a la desaparició; o la pugna per sotmetre-la al secessionisme del seu exdirectiu Jaume Giró, padrí de mitjans puigdemontistes i militant gairebé en solitari contra el canvi de seu.
Potser com a peatge, CaixaBank va difuminar la seva potència empresarial (va rebre tant o més de Criteria del que hi va aportar); en l’embranzida cultural de la fundació, i en la imatge dels seus vincles locals: la seva seu certa es localitzaria al telèfon mòbil d’Isidre Fainé.
Source link