En plena pandèmia ha florit la llibertat de catequesi a les escoles. I és que la fe, en una època de turbulències, es presenta com una roca ferma a la qual agafar-se. El cas és que aquest curs a Catalunya començaran tímidament –només en algunes zones– les classes de religió islàmica. En realitat seran de catequesi, ja que els professors seran proposats pel Consell Islàmic d’Espanya i pagats pel contribuent: ja sigui catòlic, protestant, jueu, ateu, agnòstic o musulmà. Igual que els bisbes proposen i donen el nihil obstat als docents de catolicisme, els imams faran el mateix amb els d’islamisme. No hi ha de què sorprendre’s. Quan una religió de notori arrelament arriba a un acord amb l’Estat, el govern de torn li dona un tracte similar –una mica inferior, és clar– a la catòlica, que per això és la vertadera.
El 1992, amb majoria absoluta del PSOE de Felipe González, l’Estat va arribar al seu primer gran pacte amb les entitats musulmanes. Res a objectar, perquè el pluralisme és bo i savi i la concurrència en matèria de creences –com dirien els bons liberals– trenca el vell monopoli del nacional-catolicisme. La paradoxa és que cert progressisme intervingui en aquest mercat de la salvació, que el dopi amb subvencions de l’Estat. És difícil entendre per què l’esquerra, quan arriba al poder, exhibeix una supina ignorància sobre com abordar el fet religiós, que tracta amb temor reverencial potser per por de la condemnació o de les acusacions d’anatema per part dels seus jerarques. No sap o no vol entrar en l’abordatge, en una societat democràtica, de l’ensenyament de la cultura religiosa. Com el Monsieur Jourdain de Molière, imita les maneres de la noblesa, en aquest cas la dreta, acostumada als privilegis amb purpurats i mitrats. Igual que al personatge de Molière no li interessa l’art, a una part de l’esquerra li passa el mateix amb la religió encara que faci com Jourdain i s’ofereixi generosament a subvencionar-la. La dreta espanyola, de forma natural, continua conreant la doctrina que tenir un bon confessor influeix en fer piadós un governant. Segur que això és el que pensa l’exministre Jorge Fernández, que compta amb el capellà Silverio Nieto com a conseller àulic.
El pecat original de la confusió mental de certa esquerra arrenca dels acords preconstitucionals entre l’Estat espanyol i la Santa Seu gràcies als quals es van concedir una sèrie de privilegis a l’Església catòlica, la jerarquia del qual havia viscut majoritàriament durant decennis en un paradís nacional-catòlic amb dictadura i pena de mort. Una religió, un partit, una nació. Molts cristians i alguns ateus de bon cor van pensar que, amb l’adveniment de la democràcia, el poder civil substituiria la catequesi per l’ensenyament de la cultura religiosa. Però al final no. En lloc d’erigir una matèria que pogués ser impartida com qualsevol altra per un professor titulat –independentment del seu credo musulmà, cristià, agnòstic, ateu, jueu o bahai–, es va optar per deixar en mans del bisbe de cada diòcesi l’elecció dels docents, pagats per l’erari públic. En imitació de les maneres de la dreta, es podia veure reputats esquerrans adorant el sant per la peanya i pugnant per sortir a primera fila a les processons. Mentrestant, bona part de la jerarquia eclesial assegurava que l’esquerra volia descristianitzar Espanya amb lleis homologables a les de qualsevol democràcia.
La polèmica suscitada el juliol passat per la cerimònia civil en memòria de les víctimes de la covid-19 és il·lustrativa de com l’Espanya “de cerrado y sacristía” es resisteix a perdre la seva primogenitura.
Ara les classes de catequesi islàmica –ja presents en algunes comunitats autònomes– arriben a Catalunya. El problema no és que els minarets substitueixin les espadanyes, com va advertir Marta Ferrusola en les seves visions apocalíptiques del final del món. El problema és la “militarització” de l’assignatura de religió: que es deixi en mans dels jerarques de cada credo l’organització i elecció del professorat d’una matèria que hauria d’ajudar a comprendre, a valorar i a interpretar culturalment el llegat de les religions. Per això és urgent crear l’assignatura.
Aquest any, la Generalitat no ha contractat prou professors per mantenir la ràtio de 20 alumnes per aula a primària i de 30 a secundària, com va proposar el conseller Josep Bargalló (ERC). Queda al lliure albir erasmista de cada centre aquest detall tan nimi. Però els imams estan d’enhorabona
Source link