Quimi Portet: “Els músics som un fusible de la societat”

Ara no es fan concerts en directe, però tot i que els discos en directe no li acaben de fer el pes com a aficionat, Quimi Portet (Vic, 1957) edita demà Si plou ho farem al pavelló, un disc en directe gravat amb el repertori de la seva darrera gira. Fet a l’estudi durant el confinament primaveral, Portet presenta un treball que recopila la feina feta durant els 10 discos precedents.

Pregunta. El disc no té l’habitual so d’un directe.

Resposta. Bé, és que té trampa (riu). He explorat les possibilitats que tenia un material més cru i aspre del que habitualment tens quan fas un disc d’estudi. En directe som un trio sense baix, així que hi he afegit baixos, cors i algun teclat. No he tocat les bateries: Àngel Celada és un metrònom.

P. El disc tampoc sona despentinat.

R. Tocàvem amb molta concentració, som precisos, en directe no som freds, però tampoc despentinats. Tirem més cap al plantejament d’un grup de jazz però amb intensitat rockera, tenim més reverència cap al material que cap a l’acte social propi del rock en directe. En general, no m’agraden els discos en directe.

P. Algunes cançons sonen semblants a les gravades en estudi.

R. Discrepo: potser les més recents, però altres han evolucionat, com ara Francesc Pujols, que era gairebé folk. Les he volgut gravar perquè ara les entenc. Quan les vaig escriure no les entenia del tot, pensava que algun dia les entendria, i ara, gràcies al temps, al públic, als músics, les entenc, particularment les dels anys noranta i primers dos mil, cançons com Paisatge amb anxova, Frases fetes…

P. La música l’ajuda a entendre el món?

R. Jo faig música per saber qui soc, quan no faig música estic una mica perdut. No m’ajuda a viure, m’ajuden a fer-ho la medicina i el moscatell, però quan faig música sé qui soc i què vull exactament. La música no t’aïlla del món, et porta al món, al de veritat, no al món administratiu, del qual treus les patates fregides: aquest és un món fals. El món real és aquest món inexplicable on hi ha sons, músiques i emocions. Escric lletres, però no arriben a transmetre ni el 50% del que transmet la música, que és el que m’inspira les lletres.

P. No creu que el món en què vivim ara dona més sentit a les seves lletres?

R. El que ha passat no deixa de ser una corroboració del que havien dit rient: la vida és un absurd. Una infantesa desestructurada em va portar a l’escepticisme cap a la humanitat i la seva manera d’organitzar-se. Tant de bo el món fos una Arcàdia, però no ho és. Sí, ara les meves cançons s’entenen més. Es veia venir que l’organització social de la humanitat és molt estranya, les relacions de poder entre països i persones són dolentes, malvades. Tot penja d’un fil, com s’ha vist.

P. Avui ho sembla més que mai.

R. El món no deixa de sorprendre’m, miri Trump, Armènia… Vinc del 1968-69 i vaig agafar una inèrcia que ara s’ha trencat. La meva teoria de butxaca és que tot es va torçar el 1968-69 i 1970: John Kennedy, Martin Luther King, arribem a la lluna, es dissolen els Beatles. Ara no anem a la Lluna, i els astronautes d’avui viatgen més a prop que un tiet meu que se’n va anar a Nova Zelanda. Als seixanta els astronautes anaven en cotxe per la lluna, ara no. Ara es toca la mateixa música que els Beatles, però una mica pitjor, i es busquen les mateixes guitarres i amplificadors de llavors. I hem vist ara que el científics, inqüestionables per la seva saviesa, viuen també en la inòpia, però amb bates blanques.

P. Però a Catalunya semblava que anàvem a totes, hi havia una il·lusió que vostè va arribar a compartir.

R. Sí, però resulta que fins i tot els nostres legisladors, dic legisladors, són a la presó, fins i tot ells. Un país que arriba a infligir a un altre aquest tipus d’humiliació, no sé, gairebé val més que et bombardegin (riu). Sí, he arribat a estar molt il·lusionat, però els catalans fa 300 anys que estem en aquesta situació. Alguna generació ho aconseguirà. Aquesta ho ha intentat.

P. El seu sentit de l’humor li ha permès dir coses bastant gruixudes.

R. L’humor m’ajuda a arribar a llocs on, si no, no arribaria mai. Per exemple, em permet dir “La Terra és plana, ho sap tothom”, que sembla una ximpleria, però diu molt de la humanitat: és el que ara diuen Trump i Aznar. Jo no acabo d’entendre res del món, però sí les meves lletres. L’escriptura avança uns mil·límetres les teves emocions, la mateixa escriptura et porta a llocs on no havies estat.

P. Com porta el pas del temps, fer-se gran?

R. Ho vaig passar malament entre els 50 i 60. Ara he agafat una velocitat de creuer cap avall, però bé, ja està. Això sí: el primer cop que veus que vas cap avall impressiona molt, hi ha un moment de pànic, però quan veus que vas cap avall i en principi hi ha camí per recórrer, doncs ja està. Estic content.

P. Pel disc ha fet una nova versió del clip La rambla on surten molts policies.

R. N’hi havia més, donant uns cops a la gent que feien angúnia; li vaig dir a Joan Giralt, el realitzador, que els traiés. Recordo que quan vaig fer el clip original buscava el mal rotllo, dúiem mascaretes antigàs; ara tenim mal rotllo sense que l’hagis de recrear.

P. I com quedarà la música?

R. De música sempre n’hi haurà, però els músics ho tenim malament, com sempre. Els músics som un fusible de la societat, quan passa alguna cosa, els primers, o dels primers a rebre, som nosaltres. Això no ha canviat, però vaja, totes les professions estan rebent, menys les de militar, policia i jutge. Són professions de futur: sempre serem susceptibles de ser pegats o jutjats.