La taxa de robatoris ha disminuït en els últims temps. Els veïns se n’alegren, ho atribueixen al fet que aquesta qüestió també l’ha monopolitzada el govern”, deixa anar amb una àcida ironia connatural Nadejda Aleksàndrovna Lókhvistkaia, literàriament Teffi, sobre la vida al seu Sant Petersburg natal el 1919, llavors ja Petrograd. A mesura que els bolxevics tanquen el puny, els seus articles-retrats-contes creixen cap a la hipèrbole, tot i que tampoc estan tan allunyats de la realitat. “Vet aquí que un dia va anar a comprar un panet, va agafar un maletí amb diners, cinc milions justos, es va passar quatre dies fent cua i quan li va arribar el torn li van comunicar que el panet ara valia dos milions més”, llança en un altre text, amb regust del Larra de Vuelva usted mañana.
La ironia incisiva, càustica, de Teffi (Sant Petersburg, 1872 – París, 1952) solia anar acompanyada de certa compassió sincera cap als més desfavorits, cosa que va convertir els relats d’aquesta jove de família noble i tradició literària (la seva germana gran, Maria, era considerada la Safo russa) en una autora popular, retratista d’un món que canviava irremeiablement, estimada per un espectre ampli: des dels empleats de correus al mateix tsar Nicolau II, aspecte que va augmentar en els seus escrits entre 1917 i 1919, apareguts en diverses revistes satíriques fins que van ser clausurades i ella va haver de fugir de la nova Unió Soviètica cap a París el 1920. Cinc cèntims sobre Lenin (Males Herbes) recull 41 d’aquestes peces, en la que és la primera traducció al català d’aquesta autora, en versió d’Alexandra Rybalko, i tot just la segona a tot l’Estat, després dels relats en castellà d’El duende del hogar (2010).
El poder bolxevic la mirava malament per denunciar totes les mancances
“Érem persones i ens hem convertit en boques”, deixa anar en un altre escrit a mesura que avança el tortuós procés revolucionari, que Teffi desgrana en textos breus, moltes vegades en forma de diàlegs, sempre molt atenta a l’argot i a enfilar el que anomena la “propalogia”, neologisme de propaganda i ideologia construït pel poder bolxevic. Que aquest la mirés malament no és tan estrany d’acord amb el que descriu, especialment tot allò relacionat amb aquelles “boques”, perquè falta de tot: des de farina, mantega o arròs fins a electricitat (“només va cinc hores al dia”) o llenya. La gent ja no vol diners perquè no valen res: “Un pobre diable comerciava ni més ni menys que amb bitllets de vint-i-cinc rubles (…) va estendre els seus bitllets falsos i va començar a vendre’ls per deu rubles la peça”, explica. Tothom es llança a la barata de qualsevol cosa (“poms de porta, vells pantalons, rellotges d’or…”) i quan aconsegueixen una mica de menjar, el devoren: “Mengen presos del terror, de la desesperació. Han deixat de guardar-se reserves (…) Simplement, s’ho mengen al moment, allà mateix, tot el que els càpiga”, retrata.
El desencant de Teffi és gradual, però ràpid. Com molts de la seva condició, va aplaudir la revolució d’Octubre, si bé ara “tots volen marxar. Parlo de l’anomenada intelligentsia”, encara que primer ironitza sobre el procés revolucionari, pensant que, mentre tingués lloc i després de l’èxit, “tots fumarien pacíficament en els seus apartaments i s’explicarien anècdotes de la vida de Rasputín”. I, ja instal·lat, el “poble alliberat agrairia al destí poder demostrar totes les seves qualitats morals: modèstia, passió cap a la llum, abnegació i sentit del deure”. Després, la cosa és més seriosa perquè “els mig analfabets amb pocs estudis i els ignorants es disfressen d’intel·lectuals”: el nou poder del poble porta a l’expulsió del professional liberal, sospitós de burgès, destinat a fer els treballs més miserables mentre aquests professionals són substituïts per persones que no saben ni llegir ni escriure.
És tot fruit de la política bolxevic, gent que “mai han sentit ni pressentit els girs de la història, no han enxampat cap moviment obrer a temps”, i que “van néixer privats de tota intuïció política a un nivell insòlit i esbalaïdor”. Pitjor si són leninistes, “són bolxevics, anarcocomunistes, bandits, lladres amb llicència. Quina ensalada russa satànica! (…) Tothom qui busqui treballar menys i endrapar més no dubta de dir-se leninista”, escriu dels seguidors d’un líder “mancat d’embranzida i de foc”.
Brètols i sants ignorants
Un comentari de Trotski sobre les dues categories de figures públiques existents en el nou govern (“els brètols que s’han colat i els sants ignorants”) donen peu a Teffi per a alguns dels seus millors passatges, quan es pregunta on manen uns o altres en cada ministeri, o recita projectes que no tenen suport en la realitat, tot anant més enllà i saltant-se el més immediat, previ i necessari. Una cosa que pot recordar propostes molt properes al lector català i barceloní: “Música! Jardins! Pressupostos! Assignacions! Esbossos de grans plans de revolucions mundials! No hi ha res real, vital o clar”. I quan els dirigents parlen de nens que han de créixer en jardins “al so de la música”, amb pressupostos milionaris per a això, fa respondre a un personatge: “Escolti, ciutadà encarregat. Per Déu, aconsegueixi per als nens ni que sigui un mocador de butxaca per cap. Que es moquen als vestits…”.
Gastava molt d’humor, Teffi, però amb un punt malenconiós, potser fidel reflex de la seva pròpia vida, gens feliç ni fàcil: casada amb tres fills (el noi va morir, la petita no volia saber res d’ella i només va mantenir contactes esporàdics amb la gran), es va separar i va marxar a França, on va portar una vida d’indigent i va passar literalment gana, malvivint fins que va trobar una mecenes russa que, des dels Estats Units, li va finançar alguns llibres, tal com recorda la poeta i crítica literària Xènia Dyakonova al pròleg. Una situació miserable, xocant en qui, al seu moment àlgid, va aconseguir que els seus admiradors posessin el seu nom a uns bombons i un perfum.
No va tenir una vida gens fàcil: va caure en la indigènciai va passar gana
Teffi tenia por d’embogir (va adaptar el sobrenom d’un criat dement de la família; a París, cada dia comptava les finestres de cada planta d’un edifici proper al seu domicili: “Jo què sé per què. Ho he de fer i punt”). Però era dona de conviccions i caràcter: “Sempre que diguis allò que et mana la consciència ja pots comptar que alguna cosa has fet, has contribuït amb una pedreta (la que t’hagi enviat Déu) a l’immens empedrat del nostre gran camí”, diu un dels seus personatges. Ella ho va fer amb els seus textos.
Source link