El Maldà torna a convertir-se, per tercer cop, en el camp de refugiats de Lagabikia, a Grècia, on transcorre Alhayat o la suma dels dies, una obra sobre la vida (això vol dir alhayat en àrab) en aquests llocs de ningú, aquests no-llocs, aquests finals de trajecte, aquestes presons a la mateixa Europa. “Es parla molt, arreu, del gran viatge cap a la terra promesa, Europa”, explica Aura Foguet, directora y autora (amb la seva germana Laia) de l’obra, “però gens del que passa quan els refugiats hi arriben i queden atrapats en aquests espais on no tenen opció de fer res en tot el dia”. En tota la vida. En escena, un comptador va descomptant els dies que passen. “Els dies passen, però… no passa res”, sentencia l’Aura. L’obra, la primera de la companyia La viciosa, guardonada amb el Premi de la Crítia Novaveu, estrenada el gener del 2020 al Maldà, on va tornar el març d’aquest any (i es va haver d’interrpomre per un cas de covid), ha tornat a la petita sala del Gòtic, fins el 2 d’octubre.
Alhayat és una obra de ficció però basada en experiències absolutament reals. Part del seu equip artístic va estar als camps de refugiats de Grècia entre el 2016 i el 2018 i van palpar aquesta realitat que va molt més enllà de les imatges dels telenotícies i dels articles dels diaris. “El text beu de vivències pròpies [de Georgina Latre i Laia Foguet, de Manar Taljo i de la mateixa Aura], viscudes per nosaltres, més o menys estirades dramatúrgicament, això sí, per convertir-les en una obra de teatre”, explica la directora. Com a teatre documental que és, en aquesta ficció no hi falta la crítica: “Ara mateix ja s’estan contruint camps permanents”, diu Foguet. “Això vol dir que hi ha la intenció que els refugiats s’hi passin tota la vida! Hi haurà nens que hi naixeran, hi viuran, i seran apàtrides…”
Interpretada per Georgina Latre, Manar Taljo i Moha Amazian, Alhayat explica una història d’amistat i mostra la importància de la cultura en qualsevol indret del món. La Júlia arriba a un camp de refugiats a Grècia i coneix en Hadi, un refugiat sirià, amb qui comença a comunicar-se, fent servir una pissarra, gestos… i s’entenen com si fossin amics de tota la vida. Els dos, juntament amb la Samura, la germana d’en Hadi, teixeixen una complicitat que trenca els tòpic de la incomunicació: mig en anlgès, mig en català o en àrab, s’entenen. “No els cal parlar la mateixa llengua”, subratlla Foguet. “És una mena de lost in traslation, el missatge arriba”. L’idioma, de fet (l’obra és parlada en català, sobretot, però també en anglès i àrab) és una manera de reflectir aquesta realitat que no es percep des de fora: “És absolutament realista i creiem que així es transmet a l’espectador com es viu de veritat als camps, és una manera de mirar la realitat als ulls”, diu l’autora.
I el missatge es plasma amb la construcció d’una biblioteca (una altra experiència real). “Ve a ser la metàfora de l’obra”, admet la directora. “L’espai on es crea comunitat entre gent molt diferent, que ve de llocs llunyans i tot en un espai on la tensió és tan forta…! La cultura esdevé una eina emancipadora, el refugi per a ells”. En aquest refugi dins del no-lloc conviuran els protagonistes, plasmant una realitat trista, durísima, injusta, però farcida de moments de tendresa i d’humor: “Això no és un melodrama, es riu molt, perquè és així, voluntaris i refugiats riuen, sí, però després cau l’hòstia, esclar”, diu, contundent, la directora de l’obra.
Construir una biblioteca enmig del no-res no és fàcil. Hi cal la connivència de tothom en unes circumstàncies on els diversos estaments es comuniquen poc i la burocràcia bloqueja tantes iniciatives. “Quin tracte realment donen les grans ONG en aquests camps de refugiats? La figura del voluntari és clau, però sovint no té totes les eines ni el temps per treballar. Els voluntaris més independents ho tenen molt difícil per accedir als camps. Jo mateixa no vaig poder entrar i em vaig haver de quedar a la ciutat”, es queixa Aura Foguet.
Per tot plegat, Alhayat és, a més d’allò que denominem teatre documental (embolcallat en una història de ficció), teatre necessari: “Quin teatre no ho és?”, es pregunta la directora. “Això és necessari perquè tot el que hem viscut des que hi van anar la Laia i la Georgina, fa cinc anys, i més encara, des que va començar la guerra de Síria, fins ara, continua passant. És necessari que s’en segueixi parlant”. La vigència de l’obra és total. Tant de bo que en un futur no llunyà aquesta situació que es descriu acabi caducant.
Source link