“Aspiro a no produir indiferència”

Cristian Olivé (33 anys) defensa al seu nou llibre, Una educació rebel (Rosa dels Vents), justament això. Professor d’institut de llengua i literatura, suma milers de seguidors a les xarxes socials, on explica el seu dia a dia, […]“obrint les portes de les aules” per compartir el que fa [/…]“amb un petit claustre virtual” que cada dia, diu, és més gran.

Pregunta. Per què es va fer mestre?

Resposta. Vaig voler ser-ho des de sempre: m’agradava saber i transmetre coneixements. Soc molt curiós, i tenir la possibilitat de despertar la curiositat en els altres em feia molta il·lusió. Després he vist que és moltes altres coses, com fer aflorar talents.

P. Què o qui és un professor rebel?

R. Aquell que situa l’alumne al centre. Que intenta tenir en compte els seus interessos i inquietuds. Que no dubta a tractar qualsevol tema a l’aula, sense censures. Que intenta valorar les persones, amb les seves diferències, sense esperar que tots facin el mateix. I que no espera tant que li donin respostes com que li facin preguntes.

P. Defensa la necessitat que les emocions dels alumnes entrin a l’aula. Per què?

R. És cabdal. Podem saber de moltes coses, però de què serveix tenir un gran bagatge cognitiu o cultural si no saben entendre’s a ells mateixos? L’educació ha d’intentar que els alumnes responguin a tres preguntes: com són, qui són i què volen ser. A la vida sorgeixen conflictes en el pla emocional als quals l’escola també ha de respondre.

P. Amb la quantitat de gent que hi ha que no sap respondre a cap de les tres preguntes, hem fracassat?

R. No m’agrada parlar de bàndols: de professors tradicionals i innovadors. Però sí que faig una crítica d’una educació més formal que ha obviat aquests aspectes i ha provocat molta frustració. Més que parlar de fracàs, cal aprendre dels errors.

P. Aposta per baixar del pedestal, ser autèntic, establir vincles amb els alumnes. Li deuen haver dit que va de col·lega.

R. No defenso el colegueo. Ser professor vol dir ser adult i marcar límits. Però una cosa és guanyar-te l’autoritat a cop de força i l’altra amb confiança i respecte. Vaig començar amb autoritat i veia que la distància es feia més gran. En trencar-la, arribes més bé als alumnes.

P. Al final, es tracta d’escoltar?

R. De parlar i escoltar. L’aprenentatge és una situació comunicativa bidireccional. Perquè tu parlis, algú t’ha de voler escoltar i l’has de tenir en compte, escoltar-lo i no minimitzar les seves possibilitats.

P. És professor d’un institut concertat. Creu que les situacions socioeconòmiques fan més complexa la feina als públics?

R. Valoro la diversitat i la diferència: no ho veig com una cosa complexa, forma part de la realitat i ho veig com una virtut. El que sí que calen són més mitjans.

P. Com es pot integrar els alumnes menors de 16 anys que no volen estudiar?

R. La primera feina hauria de ser conèixer els alumnes que tens davant. I per motivar-los, proposar reptes que els estimulin, interpel·lin i els facin fer i pensar el que fan i descobrir-se. Quan demano activitats intento pensar de què els pot servir. I descobrir nous periodistes, artistes, dissenyadors… no només busco filòlegs a llengua, sinó que tothom trobi el seu espai.

P. Rebutja els deures, però defensa que els alumnes es deixin la pell a l’escola.

R. Sí. Crec en la cultura de l’esforç i que els alumnes han de tenir espai per al lleure. Sempre els dic que amb mi pencaran moltíssim. I em diuen que sí, que han de pensar molt. M’ho prenc com una floreta.

P. No és partidari dels exàmens. I quan toca passar per la selectivitat?

R. Penso que és una aberració i condiciona els dos anys de batxillerat, tant als professors com als alumnes. A poc a poc es va veient que és un sistema caduc i hi ha voluntat de canviar. Jo faig exàmens perquè no perdin l’hàbit, per veure com van, perquè s’hauran d’enfrontar al carnet de conduir o potser a unes oposicions… però en la meva avaluació ocupen només una petita part.

P. També reivindica la calma educativa. Com s’aconsegueix en un món frenètic?

R. Valorant les diferències dels alumnes i deixant de banda el famós currículum. Si arribem, bé, i si no, també. En el dia a dia sorgeixen imprevistos que s’han de poder tractar encara que siguin qüestions associades a tutoria.

P. Al llibre no apareix el conflicte, la precarietat que els espera….

R. No, volia entrar més en com podem canviar les coses a l’escola. No podia tractar tots els temes del dia a dia educatiu, alguns se m’escapen.

P. Vostè, a l’escola, com s’ho va passar?

R. No vaig tenir una experiència gaire positiva, no trobava el refugi que també ha de ser l’escola. Durant la secundària em sentia poc valorat pels meus companys i em trobava més proper als adults. Potser per això tinc molta sensibilitat pels alumnes que no ho passen bé.

P. No amaga que és membre del col·lectiu LGTB. Es considera activista?

R. No ho amago. Activista, no: m’atabala pensar-ho. Però sí que penso que tothom té la seva funció. La meva és demostrar que no s’ha d’amagar com ets i que la diversitat és el que ens identifica com a persones.

P. S’atreveix a quantificar el percentatge de professors rebels que hi ha?

R. Més dels que pensem. Cada vegada es destapen més perquè se senten menys sols, i cada vegada hi ha més gent que creu que l’educació ha de ser més humana.

P. Vostè a quins professors recorda?

R. Recordo els molt, molt bons, o els que odiava. Els que em produïen indiferència, els he oblidat. Aspiro a no produir indiferència. Per impactar a algú, per remoure’l, has de colpir.