La Catalunya del procés, fase en la qual ens trobem encara, continua oferint sorpreses, cap d’agradable. Ara estem entretinguts amb el Barça i amb Messi, que marxa: una tragèdia. Als països normals, els clubs també són normals. Per exemple, Cristiano se’n va anar del Reial Madrid, potser alguns ho van lamentar, però tot va quedar cenyit a un tema futbolístic, no va haver-hi piulades del president del Govern (o del Rei) dient-li que Espanya sempre seria casa seva. Però Messi és un símbol nacional i el fet que marxi és una tragèdia.
El catalanisme continua considerant que el Barça és una metàfora de Catalunya, un Barça triomfant és una Catalunya triomfant. I, naturalment, a l’inrevés: un Barça derrotat és una Catalunya derrotada. Una bestiesa, per descomptat: premissa falsa, conclusions també. Però això ve de lluny, com a mínim del catalanisme de postguerra, dels anys quaranta, que es va proposar recuperar els símbols de la Catalunya ideal formulada pel catalanisme polític i el noucentisme cultural.
Montserrat exercia de muntanya sagrada de la nació, el Romea era l’àgora on només es programava teatre en català, l’Orfeó Català era la veu de “tot un poble” al temple del Palau de la Música (més tard profanat), l’editorial Selecta publicava la literatura catalana en diversos formats, van tornar a celebrar-se Jocs Florals… I el Barça, peça molt important, ja era llavors “més que un club”. Aquestes eren si més no les intencions dels qui van accedir a mitjans dels anys quaranta a la seva junta directiva, la presidida per Agustín Montal pare. Després van venir Kubala, l’affaire Di Stéfano, el Camp Nou, don HH, Cruyff, etc.
En aquells dies, abans de la Transició, en l’imaginari catalanista de dretes i d’esquerres el Barça era la representació de Catalunya, “l’exèrcit desarmat de Catalunya”, com va dir en una frase desafortunada Vázquez Montalbán. Potser contra Franco s’hi valia tot, però que el Barça hagi conservat aquesta condició de símbol fa molta pena, quan potser Catalunya ja és menys que un club…
Aquesta mitificació del Barça xoca amb realitats que s’amaguen: les elits catalanes, potser com les de qualsevol país del món, solen ser hipòcrites i contradictòries. Fa uns tres mesos, Sandro Rosell, antic president del Barça i notori catalanista, va dir en una entrevista amb Évole que si es fes un referèndum sobre la independència de Catalunya votaria que sí, després tornaria a casa per esperar els resultats i, si la independència triomfava marxaria de Cataluña, si fracassava es quedaria. Algú ho pot entendre? Hi ha molts independentistes que pensen com Rosell? Els que diuen que volen la independència se n’aniran i es quedaran aquí els que no poden marxar? Quina colla de pocavergonyes, amb el mal que fan i a sobre tocaran el dos! Com deia Julio Caro Baroja sobre el País Basc dels anys del terrorisme: “El que es necessita no són més policies, sinó sobretot més psiquiatres, milers i milers i milers de psiquiatres…”.
Però de Messi, aquest símbol, se n’ha sabut una altra cosa interessant. Una clàusula del seu contracte establia que quedava automàticament rescindit si Catalunya se separava d’Espanya. Caram, caram, el gran Messi, que previngut. I quins mentiders els que coneixien aquest important detall, per descomptat els directius del club, també per descomptat els líders independentistes, que es devien conjurar per amagar-ho. Fins on arribaran les mentides nacionalistes sobre Catalunya? Ja fa dècades que les aguantem, les mateixes que l’esquerra els perdona o guarda un silenci piadós. Quan s’acabarà aquesta gran farsa? No se n’han anat només milers d’empreses sinó que estan disposats a marxar, per por de la independència, gent com Rosell i Messi. Marxaran també Pilar Rahola, Jordi Basté i la plana major de TV3? No m’estranyaria gens.
Finalment, el diari d’aquest dilluns ens informava que en aquests anys de procés la despesa social s’ha retallat a Catalunya un 8,8%, mentre que a la resta d’Espanya ha augmentat una mitjana del 14,8%, és a dir, una diferència de 23 punts. Per cert, a més de Catalunya, només el País Basc disminueix en percentatge de despesa. Caram amb els nacionalistes, sempre tan de dretes! Que se n’avergonyeixin ERC, la CUP, Bildu, Podem i Ada Colau.
Jo només desitjo que el Barça sigui simplement un club esportiu i Catalunya únicament una comunitat autònoma. Soc molt ambiciós, ja n’hi ha prou de falòrnies.
Source link