México

Dol, llàgrimes i ràbia per Marsé


Dol, llàgrimes i ràbia per Marsé 2

Dol rabiós soterrat entre opinants d’obediència catalana en la mort de Marsé. En veritat més adolorit que entre els d’obediència espanyola aquí i allà, que en general han estat bastant rutinaris en els òbits. Entre els d’expressió catalana, el més interessant en el dol, llàgrimes i ràbia per Marsé ha estat Julià de Jòdar (Badalona, 1942), deu anys menor que el difunt, en un article a Vilaweb. Jòdar és autor d’una obra que pot i ha de ser llegida com a contrapunt a la de Marsé. Aixeca un Pijoaparte (aquell Manolo Reyes de nom) molt diferent, el seu alter ego a moments, Gabriel Caballero, protagonista de la brechtiana trilogia badalonina L’atzar i les ombres (1997-2005) i de la sorneguera El desertor en el camp de batalla (2013), obres sense traducció espanyola per a dissort de lectors hipotètics. Gabriel per Gabriel Ferrater i Caballero per la ressonància hispànica que vulguin donar-li vostès. Altres veus d’aquest dol rabiós han escrit no pas perquè hagin llegit a fons a Marsé, que no ho han fet ni es diria que ho facin algun dia més enllà de l’habitual història pijoapartiana. Sinó pel que Marsé no ha estat, per l’escriptor d’expressió catalana que no va ser. Els, i les, he llegit així: plorem el que no va ser; i aprofitem per donar uns quants pals historicosociològics. La literatura, poc que importa. Som aquí per cantar glòries nacionals.

“No negaré pas que les posicions civils i culturals de Marsé, fàcilment assimilades per l’unionisme més recalcitrant, deuen haver contribuït a sostenir la visió solé-turista [per Solé-Tura i la seva noció del nacionalisme català d’arrel exclusiva burgesa] d’una societat barcelonina escindida grollerament”, escriu Jòdar. Però, afegeix, i així titula l’article, ‘Hi ha un altre Marsé’. Que ningú més que ell no ha subratllat aquests dies i que en el·lipsi és resposta a altres opinants: “Un Marsé alternatiu i perspicaç: el creador de Vargas, el xarnego solidari del relat El fantasma del cinema Roxy. Subratlla ‘solidari’ per la raresa en això, la relació de l’emigrant amb els catalans que l’acullen, li donen feina i li ensenyen la seva llengua mal que bé. Jòdar sent a prop Marsé però li dol “la desnaturalització lingüística a què sotmet Marsé les classes populars catalanes, no ja perquè faci parlar xaves de Gràcia i el Guinardó en castellà, sinó per l’ús deliberat de mots de la tribu —mastresa, carota, etcètera— per caricaturitzar gent marginal o vençuda”.

En canvi, els opinants d’expressió espanyola no han necessitat ni llàgrimes ni dol per cantar les corresponents glòries nacionals: a partir de rememorar només els seus èxits més antics. O sigui que ja estem tots en el ball, aquest ball, Marsé. No volies cols, doncs tres plats.

Potser és superlatiu advertir que en veritat els indepes l’estimen, els i les titulars de les més fogoses columnes, encara que no l’hi diguessin fins ara, encara que no el miressin ni el llegissin. Amor a la contra, és clar. Perquè, vaja, bé que els va mortificar amb el Fòrum Babel i coses així.

És igual d’obligat constatar que no sempre l’han estimat els fogosos ídem de columnes espanyoles i pot ser que els més vells fins i tot encara no l’acceptin, escriptor de catalanades i altres vergonyes de la glòria d’Espanya. Les cols sempre venen en tres plats. Si l’estimessin tant com diuen als obituaris, dic jo que l’haurien llegit fins al final, fins a la seva última i enèrgica novel·la, de fa només quatre anys, que va publicar als 82.

Torno als indepes, que té més substància i tot. Aquest amor és molt de postguerra, la veritat, ho sàpiguen o no les i els joves guerrejants del ram davant de la seva tomba: amor-odi, gelosia l’un de l’altre. He conegut parelles unides així fins a la mort i el més enllà. Mecanismes dignes de l’Ángel de la història, de l’Angelus Novus de Walter Benjamin al qual Marsé apel·la per narrar Caligrafía de los sueños (2011), potser la seva obra màxima, que va publicar als 78, molt poc comentada, ni ara citada. És el Marsé de la gran metàfora que inicia la novel·la: les vies mortes. Les vies a la calçada d’un tramvia que ja no funciona però que els veïns poden arribar a témer que no els enxampi igual, paralitzats, perquè el passat és un fantasma, un record que continua donant rampells de por, sense aturador.

S’anuncia per a la primeria de tardor la seva primera traducció al català, la de l’última i gairebé no comentada novel·la, Aquesta puta tan distingida (Club Editor), sobre la memòria col·lectiva. Veurem llavors com continua per aquí el ball de llàgrimes, dol i ràbia per Marsé.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.


Source link

Anuncios

Neto

Soy Neto, creador de LaNetaNeta.com Me apasiona leer y aprender, disfruto escribir y compartir publicaciones interesantes con el publico.

Noticias Relacionadas

Botón volver arriba
Cerrar
Cerrar

Adblocker Detectado

Por favor desactiva el bloqueador de anuncios para poder ver el sitio.