En la classe política d’aquest país, per la seva educació formal, la majoria dels 135 diputats del nou Parlament de Catalunya s’assemblen moltíssim entre ells: advocats, economistes, graduats en Administració d’Empreses, professors, periodistes, sociòlegs, historiadors, filòlegs, persones de batxillerat social. Molts menys provenen de professions científiques o tecnològiques i molt pocs, dels oficis, de l’empresa o del comerç.
Sorprèn la magra presència dels oficis: no hi he sabut veure fusters, paletes, transportistes, cambreres, dependents, cuiners, tintoreres, policies, bombers, instal·ladors, reposadors, venedores, caixeres o pintors. La indiferència política davant dels assalts als aparadors urbans i els saquejos dels comerços del centre és molt propi de gent que mai hi ha treballat.
Hi ha esportistes: Núria Picas i Albets, corredora i campiona de la Copa del Món d’Ultra Trail World Tour del 2015. O actors: Francesc Ten i Costa, filòleg, és actor professional, com ho va ser Ada Colau, de l’Ajuntament de Barcelona. No he entès mai per què tants estirats criticaven el president dels Estats Units Ronald Reagan per haver estat actor i sindicalista.
Uns quants diputats són metges o graduats en Biologia. Crec que només hi ha un físic –el diputat i alcalde de Ripoll, Jordi Munell i Garcia–, una matemàtica –Eulàlia Reguant Cura–, i una química –Silvia Paneque i Sureda. Les ciències dures tenen una pobra representació a la Cambra catalana. Hi haurà mitja dotzena d’enginyers de diferents especialitats i uns quants arquitectes i aparelladors. I algun empresari.
Entre els alcaldes de les 10 primeres ciutats catalanes per població (Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, Badalona, Sabadell, Lleida, Tarragona, Mataró, Santa Coloma de Gramenet i Reus), els perfils són semblants als dels diputats; hi ha professionals molt destacats, com David Bote Paz, de Mataró, doctor en Físiques, i Carles Pellicer i Punyed, de Reus, comerciant. Els alcaldes i alcaldesses destaquen per la seva educació informal, ja que solen ser més propers a la gent que els diputats o altres càrrecs polítics.
Entre els sindicalistes catalans, Javier Pacheco, de CCOO, treballa en automoció –a Nissan, des de sempre– i Camil Ros i Duran, d’UGT, és administratiu. Ja ho he dit, la sindical és una tradició més que respectable: Kjell Stefan Löfsen, primer ministre de Suècia, és soldador.
Els perfils educatius dels polítics són semblants a gairebé tots els països desenvolupats. Als Estats Units, una cinquena part dels congressistes i senadors han treballat en educació, com jo, i hi ha gairebé el doble d’advocats que d’empresaris i comerciants. Hi ha molts servidors públics, i per descomptat, dotzenes d’alcaldes de petites ciutats, antics governadors d’Estats, agents i funcionaris.
El president de França, Emmanuel Macron, és un enarca de llibre (École Nationale d’Administration, una escola d’elit creada per De Gaulle el 1945). Macron, igual que el primer ministre italià, Mario Draghi, són exalumnes dels jesuïtes. A Alemanya, la gran Angela Merkel és doctora en Físiques i Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, és metgessa. Però Harry Truman, el president dels Estats Units entre el 1945 i el 1952, que va definir la política mundial de dues generacions, no era graduat universitari. No li va caldre. Com tampoc a l’honest primer ministre britànic John Major (1990-1997).
Hi ha crítics ferotges de la meritocràcia. Recentment, el filòsof de Harvard Michael Sandel, en el seu llibre La tiranía de la meritocracia, sosté que el mèrit retroalimenta privilegis de bressol, que és una coartada dels poderosos. És veritat en bona mesura, però vet aquí una confusió: el mèrit no són els títols, per res, sinó l’ofici dominat, 20 anys de bon acompliment em valen més que dos graus universitaris, abans una fornera o un conductor d’autobús que un sociòleg, o un jurista d’entrada: al forn, compres un euro i mig de pa i et donen bé el canvi i de bon humor. Sempre.
Per apropar l’educació informal de la classe política a les càlides maneres dels qui ens atenen cada dia, un vell somni és limitar la durada dels mandats polítics, però n’hi hauria prou amb obrir i desbloquejar les llistes electorals, que ens deixessin escollir qui ens servirà. No tinc gaires esperances: aprovar una llei electoral que eliminés la circumscripció electoral provincial –el sobiranisme català adora les quatre províncies– i que obrís i desbloquegés les llistes electorals és una aspiració antiga de molts reformistes de debò. Són els canvis de fons. Però exigeixen molta educació. Insistiu-hi.
Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra
Source link