A Mallorca, els gran cafeters, els importadors i torradors, varen ser d’arrel contrabandista. Potser la immensa majoria o quasi totes les marques locals de cafè en gra, torrat, molt i torrefacte, creixeren en temps autàrquics. El cafè i el tabac foren el principal gènere que entrà botant duanes, estancs i mercats de racionament. El amagatalls secrets eren bons de trobar pel flaire, també del tabac ros. Però funcionà l’‘omertà’, pagada i còmplice. La corrupció nasqué amb bon conreu. El contraban no era pecat deia el bisbe, i capellans monges, ermitans i ordres religioses en feien o n’eren socis implícits.
En èpoques de misèria, de mescles i succedanis de la llavor tropical, els còmplices del negocis clandestins inicials, part de la malla de la venda, tassa a tassa (capsa a capsa de tabac) foren els casiners, els amos de cafès i bars. I els subjectes del comerç i beneficiaris, els consumidors, els viciosos i necessitats, en multitud diària.
No estranya que la marca que va esdevenir hegemònica a l’ illa, ‘Cafè Rico’, fos creada per “don” Antoni Fontanet Obrador, un dels majors noms del capitalisme nat del contraban, l’estraperlo i la venda subsistències. En la vocació monopolística el potentat feia el preu del gra i del ciment, del pinso, el sucre, cafè i farina, l’ametlla i la garrofa, tengué navieres i armà enormes promocions urbanístiques i posseí grans finques en venda o venudes ara, com s’explica a Origens, de IB3.
Fontanet va anar quedant-se sense competència majorista i minorista al mercat local per absorció dels que competien desigualment amb ell. Un dia al camí de la seva gran finca de S’Allapassa —que fou de Maria Antòni Salva, poeta—, el varen voler assustar, atacar, per una memòria dolorosa. Mai es digué el què. En un altre context don Toni llançà l’anatema més fred contra un adversari històric, ja fracassat i en plet permanent: “En aquest no el vull devora ni al cel”. Aquell ja és mort i dels testimonis tres finiren, així com el lloc de la confessió, el restaurant ca’n Andreu d’es Pil·larí. Queda ell un l’altre. “Quan tothom en feia jo anava de contraban”, subratllà.
Café Rico fou el principal comprador d’Espanya després de la Nestlé, deia Fontanet fa 20 anys. El 2021, Fontanet passa exitós de llarg el segle de vida i continua mentre han sorgit noves marques i microfactories cafeteres, iniciatives amb vocació expansiva com són ara Mardebans de santa Margalida o Bay de Lloret.
No en parlem del Capuccino i d’altres experiències de vocació gegantina i sort desigual abans de la pandèmia. Qui li diria al milionari que amparà Fontanet, Juan March Ordinas que i al seu fill secundari i filàntrop Bartomeu March Servera que la punta del seu palau a Palma esdevindria una café, llogat a una marca i que aquesta ‘tapàs’ la memòria de la gran biblioteca i les col.lecciones, el mateix icone palau a les xarxes.
Els cafès, el cafè, el lloc i l’argument, els espais i el seu combustible, la dosi del vici/necessitat de molts d’humans, han adujat a definir la vida dels pobles i les ciutats, les trames urbanes i algunes relacions socials. També s’ha dit que la mateixa idea d’Europa és deutora d’aquests indrets en extinció, ho va dir un clàssic contemporani George Steiner i ho creuen cronistes de dietari sense necessitat de trascedència, com són ara els lectors i viatgers.
Quan es podia caminar i seure, trescar i relacionar-se de prop i sense morralets, abans de la nova pesta mortal de la covid, entre taules i tassons, es trobaven algunes joies i deixalles de la civilització de la conversa o la trobada, l’àmbit de creació i mites, segons raona molt Antoni Martí Monterde, a ‘La poética del café’. El cappare Josep Pla deia que el cafè desperta la intel·ligència i la sociabilitat.
Temps endarrere, prou abans de la destralada del virus, les lleis d’arrendament, el mercat de les modes i els cicles d’envelliment de la clientela habitual, els negocis tradicionals de cafès i berenars, potser tapes, ja havien reculat molt. S’havien anotat moltes baixes tot i ser les illes Balears un dels recons d’Espanya amb més densitat d’establiments d’aquest tipus, el paisatge urbà ja no serà igual, clàssic.
Els cafès han estat espai social de conversa, relació o necessitat d’aparent solitud, també. El taulell, la barra, pot ser com el moll on els cossos i caps sense rumb o amb presses feien escala urgent o de llarga estada. Miraven el diari i callaven.
Els cafeters o cambrers responien al bon dia i servien sense demanar el tipus de beguda cafetera habitual pel client, de costums fixes i poc xerrador o discursiu. Cafè tot sol, curt, llarg, blanc/tallat, doble, marcat, americà, descafeïnat de màquina, trifàsic, per endur-se… En molts de casos matiners o en haver dinat el consum exigia mescles: diluir o enfortir lo amarg, fort, espès i negre, amb un raig de suc, alcohol, una rasca, un rebentat, amb cassalla, canya, rom, herbes, un tast familiar inevitable.
Abans de la coça de la fallida immobiliària i de les caixes i bancs del 2008 alguns, molts, dels gran capdecantons dels cafès històrics i bons passaren a ser oficines de caixes ‘nostres’ i ara són nafres, ferides, redols, buits, tancats, isolats sense el flaire del cafè que feia olor a un mapa de sensacions i temptacions.
Source link