L’any 1988 va néixer la falsa comarca del Pla de l’Estany. Extirpar Banyoles del Gironès va ser un encert —el Gironès comarca no té gaire personalitat—, però no es va tenir en compte que aquell país és un estuari d’empordanisme interior i de garrotxa esbravada, i es va passar per alt que ja tenia un nom: els de debò saben que se’n diu el Terraprim.
El futur cineasta Albert Serra, banyolí, tenia 13 anys. El canvi fou el seu primer contacte administratiu amb el caprici dels relats oficials, els llimbs on es basteix la cosa humana —inclosa la mandràgora de la identitat. Avui Serra és un dels millors directors del món, qui sap si l’imprevisible major, i el que més collona el gremi —és a dir, l’oxigena—, que paradoxalment saboteja amb cada creació.
L’home fascina i es fa escriure. L’any 2013 Empúries publicava Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), del periodista i poeta Albert Forns. Segueix Serra fent de tècnic de so de franc per Europa i debuta amb una novel·la cerebral i molt divertida que mitifica i desmitifica el cineasta de lluny pensant. Es va dir que era un dels llibres top dels darrers 15 anys, però no n’han passat ni 10 i ja es veu que no.
L’any 2015 Comanegra publica Apocalipsi uuuuuuuaaaaaaa, del poeta i bon traductor Jaume C. Pons Alorda. L’autor s’embarca al rodatge manicomial d’Història de la meva mort a Romania i en treu un off en què s’engreixa la fama de dèspota del director. El llibre és una crònica elegant i una aproximació generosa al mite del geni geniüt, a costa de la destrucció psicològica de l’autor durant el procés.
Ara s’ha publicat La nit portuguesa (Contra Ed.), diari de rodatge de Liberté a mans del poeta Gabriel Ventura. De la mateixa manera que el cineasta creix i pela el seu cinema, sembla que els glossadors successius hi van al compàs. Ventura és un poeta (i artista) singular, autèntic, un empordanès empeltat que de la sentina en fa tintura i de l’aridesa del cap de Creus un western particularíssim. Amb aquest llibre es converteix en un dels prosistes (dels cronistes) més interessants del panorama nostrat (atenció al calafatejat sublim de l’adjectiu i a la intimitat polida amb allò que toca). Per fi algú ens mostra un Albert Serra aterrat, fet de carn i os, ara se’n diu normal, una persona. Es nota que Ventura no li té ni por ni mania ni enveja i, per tant, el retrat és extraordinari.
Source link