El desgavell

La segona onada de la pandèmia amenaça amb elevar el desconcert a màxima categoria: els ciutadans han viscut un retorn a la mal anomenada normalitat i ha resultat que tot plegat era un espectre. I en constatar que tornaven a perdre el control de les seves vides per ordre administrativa, han anat creixent el malestar i la indignació. El Govern català en les últimes setmanes ha ofert un lamentable espectacle de desunió, desconfiança entre partits, rivalitats personals, i por de la irritació creixent d’una part de les classes mitjanes, és a dir, de gent de l’espai social propi del seu electorat.

Si en la primera pandèmia Torra va buscar la cohesió de grup utilitzant el Govern espanyol com a culpable de tots els mals en una estratègia reactiva que consistia a apostar sempre pel contrari que Madrid, ara la baralla s’ha instal·lat a l’interior de la coalició de govern i la pugna de deslleialtats entre les conselleries segons el color de cadascuna. Fins i tot quan són del mateix ram, però de diferent partit, com hem vist amb els petits assalts del conseller d’Empresa, Ramon Tremosa, al vicepresident Pere Aragonès, tots dos amb aspiracions de presidenciables. En suma, un espectacle gens edificant en un moment convuls com aquest. L’apel·lació a la prioritat absoluta de la salut per justificar decisions impopulars no resulta gaire creïble davant d’aquesta resurrecció del costat més miserable de la política: aparta’t, que ja m’hi poso jo. Naturalment hi ha una lectura fàcil: tenim unes eleccions a la vista i els partits que formen el Govern comparteixen el mateix electorat, o sigui que els seus vots els guanyen a costa dels companys de govern. Si, a més, el trofeu és la presidència de la Generalitat, és a dir, guanyar la iniciativa per als propers anys, la baralla surt inevitablement a la llum.

Però tot i que aquesta explicació és certa, no és suficient. Hi ha altres factors que afavoreixen aquesta indecorosa baralla, a la qual em temo que una part dels protagonistes hi han arribat gairebé sense adonar-se’n. Una de les causes, per descomptat, ha estat la decisió de Torra d’allargar l’agonia d’un Govern que ja se sabia tocat, després d’haver anunciat eleccions a principis d’any. Una pròrroga que es va allargar encara més després de l’infantil episodi de la pancarta, que el va portar a sortir de la presidència.

Però les causes de fons d’aquesta crisi es troben en l’impasse al qual s’ha arribat després de tres anys de ressaca de la tardor del 2017. La reiterada crida a la implementació del mandat de l’1 d’octubre i l’autodeterminació ha servit en aquest període per apagar els focs, però aquest temps ja ha passat. Les paraules màgiques no només ja no serveixen per dissimular la realitat d’una crisi sanitària, econòmica, social, educativa i, per descomptat, política, sinó que més aviat poden acabar sent un factor d’escarni. Per la qual cosa és inevitable que sorgeixi tot allò que la gran promesa pretenia amagar: les diferències d’interessos entre uns grups i altres, que ja han servit per dividir l’espai de Junts; la por d’espantar les clienteles de cadascú; les diferències ideològiques (que s’han fet paleses per exemple en la votació de la llei Celaá d’educació); les rivalitats personals, i el buit de lideratge. La generació del 2017, uns a la presó, altres a l’exili, es va allunyant, però el seu relleu no arriba per cert temor reverencial que ningú ha gosat trencar. El fet mateix que Pere Aragonès no hagi assumit formalment la presidència que Torra ha deixat vacant és un símptoma que els temps han canviat però l’independentisme continua presoner de les seves inèrcies. I el desgavell d’aquests dies no és aliè al fet que ningú ocupi la peanya presidencial: falta al comandament algú a qui se li reconegui que davant de qualsevol desavinença té l’última paraula.

No és, per tant, una crisi conjuntural, tot i que sí que expressa l’enorme desgast dels qui han bregat amb aquest moment enrevessat en què la pandèmia s’ha colat en la fase de descompressió del procés. Quan lobbies i sectors econòmics han començat a mobilitzar-se perquè la situació s’apropa al límit, el Govern ha quedat desbordat. I s’ha posat en evidència que hi ha diferències sensibles en els interessos de cada part. I que els partits (i els seus electors) no només viuen de la independència.