Hi ha una tendència creixent, en els oficis de les lletres, a fer convergir traductors i correctors en una mena de feina conjunta, de treball cooperatiu, de sínia de sinergies, que sovint, més que buscar la comprensió mútua i potenciar el respecte professional, implica la subordinació de la feina dels segons a la dels primers, els quals —els traductors—, possiblement escarmentats per correccions inclements i indiscriminades, han fet un pas endavant per controlar més i millor les intervencions dels seus textos un cop els acaben. I tenen raó, durant dècades els correctors han (hem) abusat de la tirania d’exercir l’última mirada als textos i d’imposar un model de llengua no sempre compartit pels autors dels originals i, sobretot, pels traductors.
Previnguts, doncs, per la possibilitat que els seus textos siguin destrossats, hi ha traductors que adverteixen prèviament el corrector de la mena de traducció que han fet, tant en línies generals, per exemple si han optat per un determinat to que s’estén al llarg de l’obra, o bé concretant més, com ara fent llistes de les paraules i expressions que han decidit fer servir i que volen que es mantinguin tant sí com no. Com si, d’alguna manera, volguessin posar la bena abans de la ferida sagnant del retolador vermell. Se n’ha de fer un cas relatiu, d’aquestes instruccions, o no fer-ne cap.
Darrere d’aquest plantejament hi ha la idea, més ben dit el prejudici, que el corrector existeix per espatllar els textos, no pas per millorar-los, i que s’ha de fer el que calgui per evitar-ho. Evidentment hi ha correctors destralers, aficionats que es dediquen a corregir mentre no troben res millor, voluntaristes que sempre els han dit que en saben, propietaris d’un parell de diccionaris que es pensen que ja fan. Però també hi ha correctors que han salvat més d’una traducció i que es prenen la feina com a pròpia tot i que el seu nom rares vegades constarà en els crèdits del llibre. Hi ha qui assumeix la feina fosca sense fer soroll.
El corrector de textos no és només algú que aplica una sèrie de criteris, cada vegada més relliscosos i volubles —normativa, adequació al registre, puntuació, usos de majúscules i minúscules, cursives—, sinó algú que es troba al centre d’un triangle format per tres vèrtexs: el codi —que seria la llengua amb totes les seves convencions—, l’autor del text i el lector. I la seva intervenció dependrà del tipus de text i del respecte que, en cada cas, mereixi cada un dels vèrtexs. En un text escolar, com ara un llibre de text adreçat a alumnes de deu anys, el respecte per l’autor serà de bon tros menys important que el que li tindrem en un poemari.
Però a més de situar-se en el centre d’aquest vèrtex, no podem menystenir que el corrector és també el primer lector d’una traducció, i aquesta funció ha de prevaler sobre les prevencions que el traductor pugui tenir. Qui primer pot percebre si una traducció rutlla o no, si proposa les tries més oportunes i, a més a més, funciona en català, és el corrector, que hauria d’entrar-hi amb els ulls verges de guiatges. El traductor no necessita advertir-lo de les solucions que pren, tal com no s’adjunta cap nota prèvia als llibres per tal que el lector entengui l’ús de la llengua que s’hi fa; ja s’ho trobarà. Si el traductor és bo —i la majoria en català, no cal dir-ho i és profecia, ho són— les tries que hagi fet resultaran òbvies si són fidels a l’original, presenten coherència al llarg del text i respecten el codi de sortida.
I aquelles instruccions del traductor sí que es poden mirar en acabat. En la majoria de casos, si no tots, s’acaben complint per si soles.
Source link