Va ser com tenir una joguina nova de trinca i encisadora. El català semblava donar de si molt més, i més lliurement, que el castellà que havia usat Joan Margarit per als seus poemes fins al 1980, per a les seves classes, per a la vida culta i literària d’un nen criat sota el franquisme. Però allò va ser al cap i a la fi una altra mena d’infern i d’autoengany: Margarit sabia molt bé que la virtut esdevé indefectiblement vici quan se sent opulenta i ingràvida, prodigiosa i fecunda. El resultat del canvi de llengua va ser una riuada de llibres que van ser àmpliament premiats a la Catalunya dels anys vuitanta mentre deixaven àmpliament insatisfet l’home i el poeta. Allò no era encara la poesia que volia l’home adult, i no era tampoc encara el que el poeta volia ser.
El Joan havia caigut en el parany romàntic de creure que ara, quan ja dominava la llengua materna, la poesia rajaria a doll i sense límit perquè la maternitat de la llengua facilitava la veracitat de l’emoció. Escriure en català, per fi, i haver fet cas dels consells de Miquel Martí i Pol i de la seva filla, s’enduia el poeta sense fre per esprémer la joguina nova i desenvolupar sense por la nova veu. Però com tots els relats mítics, aquest també era veritat només en part.
De fet, era mentida, i de tota aquella febre engrescadora no va quedar més que el sentiment d’una llarga esterilitat, com va dir ell mateix, perllongat més de 25 anys, 25 anys d’anar errat en la poesia… en català i en castellà. El problema no era la llengua, el problema era el poeta. I això Margarit no va descobrir-ho fins a tocar dels 50 anys, quan cristal·litza la seva nova veu lírica a Llum de pluja, de 1987, per endegar la poesia de maduresa, la poesia que ell defineix com a seva i que ha estat aquella que l’ha fet un dels grans poetes catalans contemporanis.
No va ser, doncs, la llengua qui va crear el poeta, va ser el poeta qui va aprendre a fer poesia en dues llengües: “D’aquells anys, qualsevol poema que no figuri aquí preferiria que ja no aparegués mai més enlloc”. Això és el que escrivia al pròleg de l’antologia que recull la seva obra entre 1975 i 1995, titulada Els primers freds.
El que desestimava de manera tan categòrica era un reguitzell de llibres en català que van donar-li moltes alegries, el van fer feliç, fins i tot el van fer poeta, però no el poeta que volia ser. Es deien L’ombra de l’altre mar, es deien Vell malentès o fins i tot Mar d’hivern, tots ells dels anys vuitanta, en van a arribar a ser deu en total, però d’ells no en queda pràcticament res a l’obra que Margarit considera pròpia. En queden 30, de poemes, sota el títol ben explícit de Restes d’aquell naufragi. Que jo recordi, només un altre poeta ha estat tan valent i lúcid a l’hora d’usar la destral amb la pròpia poesia, José María Valverde, que va excloure l’obra primerenca, dominada per una exaltació religiosa i melodramàtica que res tenia a veure amb l’edat adulta de l’autor d’Un ser de palabra.
Perquè el problema era un altre, evidentment, i no pas la llengua. El canvi de llengua va ser transcendent per aproximar-se a si mateix com a poeta i com a persona, però fins que no va saber què havia de ser la seva poesia, aquest canvi de llengua va ser estèril. I des de llavors ja no va estar-se d’explicar, sovint feliç i contagiosament alegre, que feia els poemes en dues versions, la catalana, sempre més acurada i més afinada, i la castellana, amb la qual ens barallàvem massa sovint perquè era el mateix poema, sí, però sense el swing de la versió catalana. Però aquesta sí és ja una altra història.
Jordi Gràcia és assagista.
Source link