A la Part Alta de Tarragona quan bufa el vent ho fa amb una força que arriba, fins i tot, a ser desagradable. Erik el Belga, el principal lladre d’obres d’art del segle XX, sabia que, amb vent, en aquesta zona del nucli antic de la ciutat qualsevol altre soroll quedava esmorteït. Per això va escollir actuar la nit fosca i ventosa del dissabte 8 de març del 1980 per perpetrar un altre dels seus robatoris, en aquest cas al Museu Diocesà de la catedral de Tarragona.
Aquella nit, Erik el Belga, acompanyat d’un soci seu, van saltar la tàpia del jardí de Santa Tecla la Vella des del carrer Vilamitjana (avui les Coques) i unint amb esparadrap dues escales van enfilar-se fins a una de les finestres de l’absis de la capella del Corpus Christi. Després de trencar un dels vidres i despenjar una corda de niló de 10 metres van baixar a la recerca del seu botí: gairebé un centenar de peces litúrgiques conservades en diverses vitrines.
Sabien on eren i quin era el camí per arribar-hi. “Uns dies abans Erik el Belga, aprofitant el seu aspecte de turista havia estat al museu, com un visitant més, acompanyat d’una dona i una nena, i havia fet fotos i plànols i pres nota de la falta de càmeres i de vigilància”, explica Sofia Mata, directora del Museu Diocesà de la catedral de Tarragona (100.000 visitants el 2019), que, al març, coincidint amb els 40 anys del robatori, va publicar un article recordant els fets.
Després de trencar els vidres de les vitrines van anar ficant en sacs les creus processionals dels segles XII al XVI, calzes, navetes, custòdies, reliquiaris, portapaus, esmalts, marfils, arquetes i, fins i tot, fulls amb lletres miniades d’un cantoral del segle XVI.
Però no en van tenir prou. Per continuar avançant “van tallar amb una radial o amb una serra la reixa per poder passar de l’absis a la resta de la capella. Aquí van robar quatre compartiments del retaule de Sant Bartomeu d’Ulldemolins, del segle XIV, tot i que van deixar les parts que estaven en més mal estat”, continua Mata assenyalant l’enorme forrellat de ferro forjat que van haver de tallar. I d’aquí van passar, després de rebentar-lo, a les avantsales de la sala capitular, d’on es van endur una taula gòtica de Sant Miquel arcàngel vencent el dimoni procedent d’Alió.
A la sala contigua van forçar una reixa més, la d’una vitrina on es conservava l’Arca del Monument del Dijous Sant de Gaspar Arandes, del segle XVII. “Potser tenien pressa, o ja no els cabia res més als sacs, el cas és que no van poder endur-se-la i li van arrencar la creu que la remata i dues figures de soldats de plata daurada”, continua relatant al costat d’aquest enorme moble carregat de pedres precioses encastades. Erik el Belga tenia experiència en aquest tipus de robatoris. Tres mesos abans, el gener del 1980, havia robat amb el mateix sistema, desclavant una per una, les 28 figures de l’arqueta de Sant Martirià de Banyoles deixant-la totalment descarnada.
L’Arca del Monument va ser una de les peces del tresor catedralici que, en el cruent setge de Tarragona el 1811 a càrrec de les tropes de Napoleó, es van salvar, segons va demostrar Matas en un treball anterior, després que se les endugués a Mallorca (amb la important col·lecció de tapissos dels segles XV i XVI) l’arquebisbe Romualdo Mon i Velarde, que, acabada l’ocupació, les va retornar, mentre que el que es va fondre per fer monedes van ser peces menors que els religiosos van sacrificar per salvar la resta d’obres i ells mateixos.
Erik el Belga, per aconseguir fugir, va haver de continuar rebentant panys: primer, el de la capella del Corpus Christi que donava accés al claustre, i després, el de la porta que els va dur al carrer de la Mare de Déu del Claustre, per on van sortir amb els sacs carregats sobre les espatlles amb destí als marxants, antiquaris i col·leccionistes que els esperaven. “Les tenia venudes abans de robar-les. La taula de Sant Miquel s’havia exposat uns mesos abans a Brussel·les i segur que algú l’hi havia demanat”, segons Mata.
En total, Erik el Belga es va endur aquella nit, en què va poder treballar sense entrebancs, sense que ningú veiés ni sentís res, i després de rebentar cinc portes que li permetien avançar i escapar-se, 86 objectes i obres litúrgiques valorats llavors en més de 282.000 euros.
L’endemà, després de descobrir el robatori, es va escampar el pànic a la catedral. La policia sí que va poder deduir que, per les empremtes, hi havia hagut diversos lladres; persones joves, va dir la policia, capaces de baixar per aquella corda que havia quedat penjada de la finestra esmicolada de l’absis. I tot i que el personal de taquilla va explicar que uns dies abans, com va recollir la premsa, diverses persones d’“aspecte agitanat” havien visitat el museu i havien preguntat “coses estranyes”, com ara si al museu s’havien robat peces, l’ombra de la sospita va apuntar directament a Erik el Belga, que campava per tot Espanya amb robatoris, abans i després, a localitats com Paredes de Nava, Baltanás, Tordesillas, Medina del Campo, Toro, Frómista, Villamediana, Castrojeriz. I més a prop, com Olot, la Vall d’Aran, Artesa de Lleida, Martorell, Banyoles i Vilanova.
En va confirmar l’autoria, dos anys després, el mossèn Salvador Ramon i Vinyes, llavors subdirector del museu. “El 1982 va rebre la visita d’un marxant que li va dir que li semblava sospitós un individu de Sitges que intentava col·locar unes peces. La descripció coincidia amb Erik el Belga, així que el mossèn Ramon va avisar la policia, que va començar a vigilar el tristament famós lladre, que va ser detingut el 28 de març”, explica Mata.
Després de la seva detenció se li va atribuir el robatori de Tarragona en companyia d’un altre ciutadà belga, Gentil Alphonse Pennerwarert, de 28 anys, que quan va ser detingut portava documentació falsa que deia que era germà d’Erik el Belga. Aquest va negar ser-ne l’autor, al·legant que, amb 40 anys, no podia baixar per aquella corda. El fiscal, que li demanava 10 anys pel robatori, va explicar que part del botí havia sortit cap a Bèlgica amb un camió de transport internacional, mentre que altres peces se’n van anar a València a casa d’un antiquari. “Aquí es va localitzar la taula de Sant Miquel, a la qual se li havia retallat la inscripció Sant Miquel ora pro nobis, per evitar que la identifiquessin”, assegura Mata assenyalant la part mutilada de la taula que va haver de ser adquirida, “ja que els amos la van comprar ignorant-ne l’origen”.
Que Erik el Belga mentia va quedar demostrat quan, després d’al·legar problemes de salut, el van portar a un hospital on poc després va lligar uns llençols per fugir per la finestra. Al carrer, en pijama, va parar un taxi però el van detenir al cap de poques hores.
Quan va començar a col·laborar amb la justícia espanyola van començar a retornar peces que no s’havien pogut vendre. De les de Tarragona només en van tornar 36 el març del 1984: la creu i els soldats de l’Arca del Monument, dues de les creus processionals, un reliquiari ostensori de coure del segle XI i un altre de plata, la custòdia de plata del segle XVI, tres encensers, dues navetes, un calze gòtic, dues píxides gòtiques, 19 portapaus i un plat petitori.
Més tard es van recuperar la taula de Sant Miquel i el retaule de Sant Bartomeu d’Ulldemolins, quan uns marxants suïssos els van intentar subhastar a Sotheby’s de Londres. “Erik el Belga havia retallat i envernissat les taules i es venien com de Bohèmia. Es va haver d’acabar comprant per un preu alt perquè també els suïssos l’havien comprat de bona fe”, explica Mata, que assegura que no va passar el mateix amb una creu de vidre de roca per enterrar els nens petits —albats— localitzada a Holanda i que la seva propietària retornava a canvi de la quantitat que n’havia pagat. “No van voler pagar-ho, va ser un error, perquè se li ha perdut la pista per sempre”.
El robatori va representar un abans i un després per al museu. “L’arquebisbe Josep Pont i Gol ja havia advertit que hi instal·larien alarmes, perquè estava al corrent dels robatoris d’Erik el Belga, però totes els semblaven molt cares. El robatori els va fer obrir els ulls i es va començar a prendre consciència del valor de les peces i a adoptar mesures perquè no tornés a passar, fent fitxes rigoroses i bones fotos”.
Pel que fa a les peces no recuperades, Mata, pràctica, assegura: “Segur que formen part de col·leccions privades, com les creus processionals del segle XIII i l’arqueta italiana decorada amb plaques de marfil. Em consola pensar que estan ben cuidades i que els seus amos són aliens al seu origen il·lícit”. Però també que “moltes acaben en museus i si se’n continua parlant, potser sona la campana i es poden recuperar. Seria fantàstic”.
Source link