Amb una elegància tocada de claredat i visió panoràmica, a Radical(s) Saïd El Kadaoui (Beni-Sidel, Marroc, 1975) ha escrit un llibre memorable sobre la identitat. Sacsejat en assabentar-se dels atemptats de 2017 a Barcelona i Cambrils que aquests dies s’estan jutjant, El Kadaoui va repensar un text en què ja treballava. El resultat emociona.
‘Radical(s)’
Saïd El Kadaoui
Enciclopèdia Catalana
Catedral, en castellà; traducció de Pep Puig
276 pàg.
18 euros
Va arribar a Catalunya amb set anys, i aquí continua. Viatja sovint al Marroc a veure la família, on parlen en llengua amaziga, perquè són amazics. Viure entre quatre llengües, el coneixement atresorat com a psicòleg professional, les històries dels seus pacients —sovint lligades a l’emigració— i la seva decantació literària li han permès endinsar-se en el laberint de la identitat posant el focus en l’islam, que confronta amb la idea d’“Occident”, tan determinats l’un per l’altre.
Acceptant que s’ha establert “una lògica antagonista entre dues visions absolutistes que obliden l’emancipació de l’individu”, i proclamant que “l’islam és també una religió europea”, l’autor no s’està d’assenyalar les preocupants distorsions i contradiccions d’un islamisme petrificat, amb enormes dificultats per renovar-se. Indica com una part de població ha acceptat resignar-se a no canviar i que els que s’enfronten a la vella ideologia pateixen la repressió de dictadures autòctones o el racisme i el paternalisme occidentals. Realitats que, de vegades, deriven en cúmuls d’odi, enveja i culpa que alguns manipuladors aprofiten per a propòsits destructius. Com sortir-ne?
Posant la democràcia i la instrucció com a pilars necessaris, aquesta mena d’Oliver Sacks de la psicologia planteja problemes i suggereix solucions amb casos exemplars viscuts, per començar, en la seva pròpia família. Així, veurem la seva mare defensant la llengua amaziga davant un policia de duanes marroquí. El Kadaoui també exposa dissensions substancials amb tiets, veïns…; hi afegeix casos simbòlics de pacients —no es perdin el de la mare que fa olor de suor i cendra—; i tot ho acompanya amb anàlisi diagnòstica i teories mèdiques recolzades per reflexions de filòsofs, escriptors o doctors, alguns d’ells amics, amb l’admirat Hanif Kureishi com a puntal: “És el meu germà gran”. Així d’abrigat presenta ell el seu propi punt de vista en un llibre que és una festa del pensament crític. Valent.
El Kadaoui relata com va llençar el contingut d’un got de cervesa al rostre d’un musulmà que li aconsellava de vigilar la seva germana perquè, deia el guardià, es comportava de manera impròpia. Aquest és Saïd. Hi ha límits que pot passar. Per respondre, per exemple, al “surrealisme musulmà postmodern” fet de realitats com el comerç d’hímens artificials pensats per simular virginitats; o l’esdeveniment del Supermusulmà, un tipus de Superjò religiós producte d’amagar profundes mancances de personalitat.
La imbricació d’experiències i veus domèstiques i globals reflecteix l’aposta estructural de l’autor: crear una xarxa d’afectes, situacions i idees que ens faci créixer. Exposant la seva xarxa, El Kadaoui s’explica ell i demostra que pots pertànyer i estimar el teu grup de referència mentre discrepes contundentment. Estimo l’islam, i soc europeu i laic. No només rebenta tòpics, sinó que s’enfronta als qui ofenen l’islam amb les seves distorsions i violències fins a exigir que demanin perdó.
Elegant, sí. Analític, sí. Però tan dur, vivencial i directe com reclamen els temps. Saïd El Kadaoui signa una obra de referència, d’aquelles que et fan sentir la felicitat de compartir cultures i mons amb algú.
Source link