Com una sentència inapel·lable, un mandat natural sense possibilitat d’esmena, recurs ni perdó, part de la imatge de la natura que era habitual a Mallorca perd el seu alè, es desfà, s’esbuca. Espais del paisatge –el país que fou rural– es fon perquè es moren les figueres (i molt més els inevitables ametlers). Irremeiablement, l’oblit i la malalta certifiquen el cas.
La desfeta dels escenaris de la vida i del món pagès de segles es completa amb la reconquesta del bosc original. Reneix el principi, la selva –la garriga– que avança entre cadàvers sobre la pell llaurada i pasturada, la terra conrada i sembrada que era el rebost i on feia caixa la societat que ja és antiga, el passat.
El paisatge d’extinció es dibuixa amb molts de troncs i brancam cadavèrics de figueres, cendrosos, blancs, trencats, tombats, de vegades esbrancats o descambuixats, sense poda, pastures ni mà a prop. Paradoxalment, aquesta escenografia és profundament bonica també, un paratge que duu una signatura tràgica com si fos una escriptura de l’acte de la devastació.
La colonització del foravila dels sementers de gra amb figueres, ametlers i garrovers s’accentuà després del fracàs de la fil·loxera de la vinya que tapava mitja Mallorca. Els arbres varen ser una resposta econòmica, de necessitat, una alternativa, en dirien ara, de sortida de la crisi, després de la bombolla precisament del vi barat per exportar. Eren conreus de vinya a crèdit dins gavetes fetes per “esclaus” a cops d’aixada. El negoci monopolitzant esclatà.
Els figuerals foren sembrats sàviament, programats amb castes i cicles, varietats primerenques i tardanes que maduraven al llarg de quasi cinc mesos; les figues engreixaren els porcs que s’exportaven per desenes de milenars a Barcelona i que feien bones les matances pageses i domèstiques. La figuera generava un capital, més directament i més potent eren les ametles i l’oli.
Aquests fruits de tot l’estiu alegraren la taula. El mon fruiter està marcat pel calendari, pels cicles de la calor: albercocs, cireres, melicotons, peres, prunes, pomes. Les figues, durant molt de temps, també les figues de moro, que duraven. Una part de l’ordre pagès s’articulà en l’ús i conserva dels fruits, que s’eixugaven (es feien figues seques) per a l’hivern i exportar. Eren menjar de boca selecta o per al bestiar porquí.
Les desenes i desenes de varietats de figues, distintes i meloses, de noms i llinatges bellíssims, queda als llibres i al temple de la finca de son Mut Nou de Llucmajor del potecari Montserrat Pons, un místic heroic de la figuera. I a segons quins redols de Formentera hi ha figueres gegants estalonades, obra d’arquitectura pagesa i objecte d’estudi i protecció pels savis arquitectes que foren moderns.
Emperò les figueres es moren i les figues no estan de moda –ni hi ha porcs que les tastin; tampoc els extraordinaris fruits no són coneguts per les noves generacions i gairebé no se’n veuen a les fruiteries i encara menys als restaurants, a no ésser per extravagància militant del cuiner. Si apareixen solen ser de la península, empaquetades i de format idèntic.
Es veritat que són fruits fràgils, efímers, tenen poca vida fora de l’arbre fins i tot a la gelera. I que la majoria quedin a l’arbre o cauen madures, tudades. Si són seques solen ser de Turquia.
Els racons del Pla, la Marina i el Llevant de Mallorca era tacat de verd intens, un flaire olorós. Hi havia també les casetes mínimes de figaralers perquè es quedaven a romandre a foravila per fer retre la collita i l’estesa dels canyissos de sol a sol sense rovada.
Potser com un homenatge, un gest advers, el procés d’oblit forçat, hi ha artistes que obren figues: de ferro, forja i soldadura en Jaume Canet, amb ceràmica na Maria Ramis i ses filles Xemarrines de Call Vermell i un home que és mig figuera, n’Andreu Maimó, que pinta, grava i enforna troncs i figues. En Joan Manresa parla en poemes de les figues, objecte eròtic. Emperò per sobre de tot, com una premonició, el clàssic Miquel Llabrés retratà com ningú les figueres blanques, vives, sí, a l’hivern.
El goig de jorn, a la fresca, d’una figuera amb un gran esplet de figues traspassava la vida del propietari, que anotava al testament el dret d’un hereu no directe agraciat amb poder acudir cada estiu al tast d’una figuera determinada. Herència fugaç i permanent, mallorquinisme pagès sense elits.
Source link