El destí ha volgut que en poc temps s’ajuntin aniversaris de Bocaccio, Montesa i Flash Flash, en un triangle de nostàlgia irresistible. La discoteca, les motos −especialment les impales i les cotes− i el restaurant formen part d’una constel·lació de símbols i emocions, amb protagonistes comuns, que han marcat l’imaginari de tota una certa Barcelona burgesa, però també progressista. Bocaccio es va inaugurar el 67, Montesa compleix 75 anys (la Cota 247, nascuda el 68, ja ha fet els 50) i ara és el torn del Flash Flash, nascut el 3 de juliol de 1970, aquest divendres fa exactament mig segle.
El local del carrer de La Granada, a tocar del carrer de Tuset (una altra icona de la ciutat) és el resultat de la idea de quatre amics de muntar el restaurant que els hagués agradat a ells descobrir: Alfonso Milá (germà precisament de Leopoldo Milá, el dissenyador de la Impala y la Cota 247), Leopoldo Pomés i les esposes de tots dos, Cecilia Santo Domingo i Karin Leiz, respectivament. Flash Flash, que és molt més que truites, per descomptat, i va lligat a conceptes més immaterials com l’amistat, la vida social, el trobar-te gent i el deixar-te veure (a més que cal esmentar les incombustibles hamburgueses Monty i Cadillac), arriba al seu aniversari miraculosament sense passar de moda, mantenint la imatge avantguardista i avui ja clàssica dels seus orígens, realitzant petits ajustos (la il·luminació) i innovant just el que cal (la quinoa o l’hamburguesa Cecilia). Una versió en restaurant del vell príncep de Salina de El Gattopardo, capaç de ballar amb una joveneta sense perdre l’aplom, la dignitat i la classe.
Aquest divendres al matí la nodrida segona generació de Pomés y Milás, el “sanedrín” que controla el Flash Flash, representats especialment per Iván Pomés i, per a l’ocasió, Mercedes Milá (acompanyats pel gerent, Javier Hoyos), han presentat entre truites i records, com no podia ser d’una altra manera, el 50 aniversari. Ho han fet, després d’una animada foto de grup al crit (de la Mercedes) “aquí tots els Milá i Pomés!”, sota l’elegant ègida de l’única supervivent del quartet original, Karin Leiz, que, a la manera de Lisa Gherardini, l’esposa de Francesco del Giocondo, s’ha fet immortal com la famosa fotògrafa que adorna les parets del restaurant, una veritable Mona Lisa de la modernitat dels setentes. Leiz mirava amb més curiositat que nostàlgia la seva imatge multiplicada, tan popera, armada amb la càmera el flaix de la qual (d’aquí Flash Flash, esclar) és l’aplic de les llums originals del local i tocada amb la gorra de quadres que −com va revelar Poldo Pomés− era propietat d’un altre Leopoldo, Leopoldo Rodés. Ha rememorat que la borsa de la bateria pesava molt i que ella va posar després de no funcionar, déu-n’hi-do!, les models professionals que van provar abans i eren més joves (Leiz tenia llavors 31 anys i 3 fills). “Va ser molt divertit, la primera sessió vaig vestir una minifaldilla i botes però no quedava bé i vaig suggerir l’abillament que porto en les fotos. Vaig fer moltes postures, però va ser un pim-pam foc! Una cosa molt elèctrica”. La idea de relacionar així el restaurant amb la fotografia i la professió de Pomés pare va ser, va dir, de Federico Correa, l’arquitecte que amb Alfonso Milá es va encarregar de l’interiorisme.
L’acte d’aquest divendre, amb mascaretes i distàncies, ha estat una barreja de dades i memòria. Entre les primeres, que el Flash serveix cada l’any 37.000 truites (en porten 5 milions: aviat, s’ha assenyalat, hauran servit una per català), i que la top, la més venuda, és la fornera, seguida per la de tòfona i formatge, la de carxofa i la d’albergínia. Hi passen cent mil persones a l’any, 270 persones al dia. Entre els grans records, el de Karin Leiz d’Arthur Rubenstein degustant una truita de xoriço després de cada concert a la ciutat, o el de Mercedes Milá dels sopars de Gabo y Mario Vargas Llosa (separats). Altres només podem aportar l’experiència de sopar amb Bertín Osborne a la taula del costat, fregant els genolls (és molt alt) per a enveja de diverses dames que sospiraven entre mos i mos de truita.
Milá ha recordat els molts arquitectes i professionals liberals habituals del restaurant i ha sentenciat, potser amb un excés de devoció, que “un periodista que no sigui client del Flash no és periodista”. Ivan Pomés ha enumerat els canvis al Flash aprofitant l’aturada (inèdita en la seva història) que han viscut pel coronavirus. Tots els sofàs són nous, s’ha creat un servei a domicili i s’ha preparat l’aniversari. No podrà haver-hi una “superfesta” al pàrquing i al carrer com en aniversaris anteriors atès que caldria restringir molt l’aforament i “voldríem que hi estigués tothom, perquè el Flash és molt democràtic”. De manera que sobretot serà una celebració virtual, molt dinàmica a la web del restaurant, amb vídeos, entrevistes (amb Correa, entre molts altres), anècdotes i una pel·lícula que realitzarà Poldo Pomés. I altres sorpreses com una animació de la icònica fotògrafa, a la qual veurem per primera vegada movent-se, i una investigació sobre les truites que es fan a la ciutat.
ampliar foto
Un moment de l’acte d’aquest divendres al Flash Flash. Juan Barbosa
“A la Barcelona grisa dels setanta, el Flash va ser una cosa molt bèstia”, ha considerat l’Iván, que ha destacat la fidelitat dels clients (alguns venen tots els dies) i com les generacions es van passant el testimoni dins de les mateixes famílies: no és estrany veure avis, pares i fills junts a la taula (“anar a el Flash és un esdeveniment familiar”). Ha assenyalat entre els secrets del restaurant, a part de les seves característiques de disseny –banc continu, “cap taula dolenta”, espai aterrassat que es va elevant suaument fins al vermell “pavelló del pipí” (Iván Pomés dixit), els lavabos, en els quals va regnar la senyora Charo–, el donar totes les facilitats al client. No cal reserva, ha recordat, se sopa fins a molt tard (el que ha fet que molts actors de teatre siguin habituals), se serveix “un menjar de qualitat sense enganys”, es procura la comoditat; et reconeix i et tracta bé –amb respecte i estima– un personal amb molt d’ofici (i. i. el llegendari maître Simeon Soria, retirat a Esplugues; l’actual, Jordi Paesa Fons) i sense familiaritats excessives. Des del principi s’ha procurat que hi hagi molts cambrers, sempre amb jaqueta i corbata. Són característiques la rigorosa neteja, certa cuidada informalitat (la proximitat, l’absència d’estovalles), i la comprensió amb les peculiaritats i manies dels clients. Ni tan sols s’alça una cella quan algú es fa explicar per mil·lèsima vegada la diferència entre la Cadillac i la Monty (les tàperes) o demana al llarg de trenta anys indefectiblemente sempre el mateix arròs esquirol. La discreció ha estat una altra constant al Flash, així com una subtil elegància que ha fet que, per exemple, en incorporar l’hamburguesa Cecilia amb pa per a les noves generacions només es posi llescada sota perquè la gent no la menji amb les mans.
Iván Pomés ha destacat que Flash va ser un avançat de la cuina healthy amb el seu bufé d’amanides. Les hamburgueses es van incorporar a instàncies de la malmesa Cecilia Santo Domingo (morta als 36 anys per un accident cardiovascular), que va considerar que la gent no podia menjar només truites. Se’n van anar tots a Nova York a buscar la fórmula de les tan famoses hamburgueses de PJ Clarke’s. La llegenda (i Mercedes Milá) afirma que les van millorar. Es van endur també el pastís de formatge. Ah, el de l’hamburguesa Monty no és pel mariscal Montgomery, com volíem alguns, sinó per un gos que tenia Alfonso Milá…
Source link