Les idees públiques i les convencions sentimentals que cridaven l’atenció sarcàstica de Santiago Rusiñol, en uns temps en què la neurosi positivista i el deliri postromàntic plantaven les arrels del nostre, s’han multiplicat, s’han estès, s’han enredat i s’han espesseït fins a fer cada vegada més difícil que s’hi filtri la llum del dia. La raó la dona ell mateix a Màximes i mals pensaments: “L’absolutisme és la tonteria concentrada. I el liberalisme, la tonteria escampada”. Que el liberalisme ens procuri l’única manera tolerable de passar per aquesta vida no nega la sentència de Rusiñol, la qual no fa sinó indicar el preu que generosament paguem per la convivència en llibertat.
Ara bé, la tonteria escampada pot amenaçar d’extinció el liberalisme que l’escampa en el moment en què es concentri i passi a ser absoluta. Aquest ha estat, des dels orígens, el punt dèbil de la democràcia, sempre exposada a l’afany devorador de l’opinió pública, i, en la societat de la comunicació, aquesta debilitat va dissolent a poc a poc els fonaments d’un edifici que la filosofia i el dret semblaven haver fet prou sòlids per resistir el desgast. De tot el que contribueix a l’erosió, no hi ha materials més corrosius que els que es fabriquen amb la identitat i la igualtat. Sobre la igualtat, entesa com a igualació, Rusiñol ha resultat profètic: “El dia que hi hagués la igualtat, ens posaríem geps postissos”.
A pesar de les coses que diu de les dones —no pas pitjors que les que diu dels homes—, Don Santiago no era ben bé misogin ni tampoc potser misantrop; més aviat se sentia fascinat, a la manera flaubertiana, per l’espectacle ordinari de la còpia i la repetició. Els vegetarians, les feministes, els savis domèstics, els bevedors i els abstemis, la presumpció, tant com la humilitat (“La varietat de les pretensions no té fi. Àdhuc hi ha qui té la pretensió de no tenir-ne”) eren per a ell fenòmens del màxim interès. I res no el deixava més impressionat que les manies i les aspiracions dels burgesos i els menestrals catalans. A la comèdia Els jocs florals de Canprosa, estrenada el 1903, mostra les resclosides essències d’un fervor nacional que en els nostres dies ha arribat al paroxisme. Se’l va acusar d’antipatriota i se li van dirigir totes les ràbies de la tribu, exactament igual com els va passar a Els Joglars, vuitanta anys més tard, amb l’estrena d’Operació Ubú. És d’agrair, ara que el més obscè dels catalanismes possibles vol igualar tothom per la gepa, que Els Joglars hagin tornat a Barcelona havent-se encomanat a Rusiñol amb la sàvia invocació de Ramon Fontserè, que és en aquests moments l’home que més se li assembla.
Source link