Josep Dencàs, fugida a París

“Josep Dencàs és potser menys violent que Miquel Badia, però és molt més intel·ligent, molt tenaç, és la personalitat de la Generalitat que inspira més respecte als catalans, respecte barrejat amb por, cal dir-ho”. Ho diu el comissari de Cervera de la Marenda al prefecte dels Pirineus Orientals el 26 d’octubre de 1934, en un dels prop de tres-cents documents, la majoria inèdits, que Quadern ha localitzat al fitxer de la Sûreté Nationale dels arxius nacionals francesos de Pierrefitte-sur-Seine. Informacions que permeten conèixer els moviments del separatista en els mesos immediats a la seva fugida a França després dels Fets d’Octubre. Un període del que fins ara se sabia ben poc.

“Un greu perill”

Dencàs, 34 anys, i Badia, 28, van arribar a Perpinyà el 19 d’octubre amb altres refugiats, segons els informes policials. El dia 7 els líders de la insurrecció fallida havien escapat després d’una nit d’esperpent, mentre les tropes del capità general de Catalunya, Domingo Batet, detenien el proclamador de “l’Estat Català de la República federal espanyola”, el president Lluís Companys, i la resta del govern de la Generalitat. En aquest lapse de temps, els separatistes s’havien amagat abans de passar la frontera.

El 20 d’octubre ambdós eren a Narbona. L’exconseller de Governació va trobar-s’hi amb el diputat comunista André Marty, qui, uns dies després, va reproduir a L’Humanité unes paraules desafiants de Dencàs: “L’hora de la revenja vindrà. És impossible dir quan. Sabrem esperar”. A fi de mes, el ministre de l’Interior francès, el radical-socialista Paul Marchandeau, va ordenar vigilar-los en considerar que els líders de les Joventuts d’Esquerra Republicana d’Estat Català (JEREC) eren “un greu perill per la seva influència” en els altres refugiats.

ampliar foto

Marchandeau havia obtingut la cartera per a la remodelació del govern de Gaston Doumergue arran de l’assassinat, el 9 d’octubre, del rei Alexandre I de Iugoslàvia i del ministre d’Exteriors francès, Louis Barthou, a mans d’extremistes croats i bulgaromacedonis a Marsella. Els dirigents de les JEREC, doncs, van arribar a França just quan el govern francès, que també havia rellevat el cap de la Seguretat Nacional, estava amatent a perfils com els seus.

De Narbona, Dencàs va anar a la capital occitana i, juntament amb Miquel Badia i un grapat d’homes fidels, com Manuel Masramon i Miquel Xicota, va arribar a París el 3 de novembre. Camil Soula els va deixar un apartament al 10 de la Rue de Le Regrattier, al cor de l’Île-Saint-Louis. El fisiòleg tolosà, professor a l’Escola de Medicina de París, occitanista amb amples coneixences catalanistes, ja havia ajudat el 1924 Francesc Macià en el seu exili.

La FAI, contra els separatistes

En començar novembre de 1934, Soula va informar el prefecte de l’Alta Garona que l’anarcosindicalisme preparava un atemptat contra Dencàs i Badia. Ambdós, culpant-los de bona part dels mals de Catalunya, els havien fet la vida impossible des de Governació quan el segon era cap de serveis d’Ordre Públic, amb detencions il·legals i maltractaments. Un fet que havia contribuït a allunyar la CNT-FAI d’ERC i de la resta de sindicats que van agombolar el moviment del Sis d’Octubre.

ampliar foto

Després d’interrogar diversos refugiats catalans, el Ministeri de l’Interior va concloure que hi havia diverses versions del complot. En essència, mitja dotzena de membres de la FAI havien sortit de Barcelona a finals d’octubre per assassinar els separatistes. La informació era confusa, però la gendarmeria va donar-hi credibilitat. Durant els dos mesos següents, les diverses prefectures van intercanviar fitxes policials d’anarquistes espanyols refugiats.

El 7 de novembre es va demanar a Dencàs, Badia i companyia que regularitzessin la seva situació a França i fixessin un punt de residència per damunt de la línia que marcava el Loira, excepte a l’àrea parisenca, l’Illa de França. Interior va acordar amb ells, gairebé obligats, una vigilància de protecció. Els separatistes van acceptar-la a contracor, conscients que era una arma de doble tall, i van provar sovint de deslliurar-se’n.

Durant el novembre la Sûreté Nationale va detallar que Dencàs, Badia i els seus xicots sovintejaven els cafès dels bulevards Sant Michel i de Montparnasse i que passaven bona part de les nits en maisons de tolerance (bordells legals controlats per l’estat). El seguiment reportava també que Dencàs era íntim de Badia i “un dels principals caps extremistes del govern català”. A finals de mes el Tribunal de Garanties Constitucionals va iniciar el procediment per demanar-ne l’extradició i jutjar-lo per un delicte de malversació de fons públics vinculat als Fets d’Octubre.

Arriba l’esposa

En començar el desembre de 1934, la vida de Dencàs, metge pediatre, es va asserenar. Sense que sapiguem si havia fugit també a França, va reunir-se amb ell el seu secretari Joan Torres Picart. Plegats van establir-se a l’Hôtel du Lys, al 67 bis de la Rue Dutot, a prop de l’estació de Montparnasse. També aleshores l’esposa de l’exconseller, Raimonda Cararach, va anar-lo a trobar a París. No així la seva filla de vuit anys, que va romandre a Barcelona amb els avis. Així mateix, se’ls va unir el cirurgià rossellonès Jordi Baillat, de 38 anys, amb la seva esposa i dos fills, acabat d’arribar a París, potser per qüestions laborals en el seu cas.

L’arribada de Cararach va allunyar Dencàs de la disbauxa del grup de Badia. A partir d’aleshores va dedicar-se a anar molts vespres al cinema. Cada diumenge el matrimoni anava a missa, alternant les esglésies de Saint-Jean Baptiste de la Salle, a tocar de l’hotel, la de Notre-Dame des Champs, al costat del cementiri de Montparnasse, i l’Església Catòlica espanyola, molt més lluny, a prop del Bois de Boulogne. Passejaven per aquest bosc, que en els anys vint havia servit de zona d’entrenament per als xicots de l’Estat Català de Francesc Macià, o feien alguna escapada de diumenge, per exemple a Saint-Germain-en-Laye, al nord-est de París.

Anaven a comprar als magatzems Printemps i a les Galeries Lafayette, visitaven l’Hotel Mont Thabor, al carrer homònim, propietat del català Joan Garolera, i alguns dies sortien a sopar a La Coupole, la famosa braseria decorada amb art déco, punt de trobada des de finals dels anys vint d’escriptors de la generació perduda i d’expatriats, així com La Rotonde, punt de conspiració d’exiliats catalans i espanyols durant la dictadura de Primo de Rivera. Ambdós locals es troben encara avui gairebé davant per davant al Boulevard de Montparnasse.

Amèrica, Amèrica

Dencàs, però, planejava marxar a Amèrica i va visitar les legacions de Mèxic i Colòmbia. Com que l’ambaixada espanyola li va negar el passaport, va demanar-ne un d’internacional a França. També va consultar preus de passatges a moltes agències de viatges.

Coneixedor, perquè mantenia correspondència i trucava a Barcelona, del procés que s’iniciava contra ell, va procurar-se el suport del socialista de l’SFIO Josep Rous, diputat dels Pirineus Orientals a l’Assemblea Nacional, i la defensa de Henry Torres, l’exitós advocat de Francesc Macià en el judici de 1927 arran dels fets de Prats de Molló. A partir de finals de desembre, el matrimoni Dencàs va començar a relacionar-se amb el doctor A. Groc i a sopar sovint a casa seva al 5 de la plaça Violet, a tocar del metro de Commerce. Difícil saber si ja es coneixien.

ampliar foto

La nit de cap d’any els Dencàs la van passar amb els Baillat. Van sortir a passejar pels grans bulevards i van passar la revetlla al restaurant Barcelone, a tocar del Folies Bergère, fins a les cinc de la matinada. El primer dia de 1935 el separatista va telefonar a Indalecio Prieto per felicitar-li l’any nou. El líder socialista, també implicat en la insurrecció d’octubre a Madrid, havia arribat a París poc després. S’havia allotjat al Mont Thabor abans de traslladar-se al 10 de l’avinguda Mac-Mahon, a tocar de l’Arc de Triomf. A partir d’aquest moment, Dencàs va reunir-s’hi en diverses ocasions i fins va tenir-ne cura mèdica. En aquest moment, doncs, pesava més la situació de refugiats i la participació en la insurrecció que no pas el plantejament separatista de l’exconseller.

L’11 de gener, Dencàs va anar amb Torres Picart a l’Assemblea Nacional. Juntament amb Badia i Soula, volien reunir-se amb el diputat per l’Alta Garona de l’SFIO, Vincent Auriol, amic d’infància del professor tolosà, però no hi era. De tota manera, van aconseguir que aquest, com també el diputat Rous i el doctor Henri Gout, diputat radical per l’Aude, donessin suport a les seves peticions per obtenir la documentació per viatjar a Colòmbia.

El consolat colombià, però, va denegar un passaport nacional a Dencàs i aquest aleshores va sol·licitar títols de viatge per a ell, l’esposa i Torres Picart al govern francès per viatjar-hi prou temps per rebre el visat consular del país. El 19 de gener el Ministeri de l’Interior, “donades les amenaces d’un atac”, va accedir-hi. Pel govern de Pierre-Étienne Flandin, de l’Alliance Démocratique de centredreta, els separatistes suposaven un perill per la seva relació amb Espanya i inclús va demanar que els títols se’ls expedissin d’urgència i de manera excepcional. En deu dies ja els tenien.

Detingut!

Quan semblava que podria marxar, el 26 de gener l’ambaixada espanyola va cursar la petició d’extradició i va demanar l’arrest provisional de Dencàs. Dos inspectors de la policia judicial van presentar-se a l’hotel per detenir-lo, però aquell dia no hi va tornar fins la matinada i van fer-ho l’endemà. L’exconseller va passar vint dies a la presó de La Santé.

El 19 de febrer va comparèixer davant el jutge. Va defensar-se dient que la demanda d’extradició era “de caràcter polític” i que, per tant, l’ús de diners públics per fomentar la causa separatista era una excusa. En defensa de Dencàs, Henry Torres va expressar que era un partit polític espanyol contrari a la República, referint-se a la CEDA, qui havia imposat aquesta mesura al president del govern Alejandro Lerroux. Va afegir que fer servir fons públics secrets no es podia entendre com a malversació.

L’advocat general, M. Lecour, va trobar que els fets exposats pel Tribunal de Garanties Constitucionals espanyol eren “objectivament connexos” als incidents polítics i que Dencàs no havia justificat l’ús al seu servei de 37.000 pessetes de l’Oficina de Beneficència de Barcelona, i tampoc de 80.000 pessetes dels serveis de seguretat. Per contra, va trobar que aquella actuació irregular no estava tipificada de la mateixa manera a la legislació francesa i no se’l podia extradir d’acord amb el tractat en vigor entre els dos països. D’aquesta manera, Dencàs va quedar en llibertat immediata.

Un pediatre a París

Una vegada superat el tràngol, Dencàs va continuar provant de resoldre les qüestions burocràtiques a les legacions colombiana i veneçolana. És a dir, no volia anar-hi només per escapar a l’extradició. Amb tot, va començar a treballar a l’Hospital d’Infants Malalts, un centre amb una llarga història, a cinc minuts del seu hotel. Passava consulta de dilluns a divendres, de nou a dos quarts de dotze. Els migdies, els ocupava amb gestions. Les tardes, les dedicava a reunir-se amb el nucli reduït i constant de les persones ja esmentades.

El 3 de març al vespre, Dencàs va celebrar a casa del doctor Groc, amb Henry Torres i Josep Rous, el refús del govern francès a l’extradició. El dia 6 van coincidir a la prefectura de policia amb Prieto i, en sortir-ne, el secretari del socialista va fotografiar-los davant de l’estació del metro Cité. Una imatge que no ha aparegut al fons de la Fundació Prieto. A més de seguir amb la rutina de vespres al cinema, amb la seva esposa els diumenges anaven al Louvre o al museu Cognacq Jay a contemplar la col·lecció d’art del XVIII.

El 10 de març, Dencàs va acudir al banquet que la colònia catalana donava a l’Hotel Lutetia. També alguns vespres va anar a escoltar conferències com Hongria i els problemes econòmics de la vall del Danubi, sobre l’organització de l’agricultura a Itàlia, o, fins i tot, a una conferència del professor Blasco Cabrera, antic rector de la universitat de Madrid, en la inauguració del Col·legi d’Espanya, sota la presidència de l’ambaixador espanyol.

A finals d’aquell març de 1935 va encarregar al pintor Henri Montassier un quadre per regalar-lo a Henry Torres. Precisament, el 25 de març va acomiadar a l’estació de Saint Lazare l’advocat que marxava per embarcar a Le Havre rumb a Bogotà. També aleshores Miquel Badia va marxar a Colòmbia. El govern francès el considerava un “home mancat de tot sentiment d’honor, a punt i apte per a totes les feines ombrívoles”, un “home d’acció disposat a tot”. Cansat del seu comportament, reiterant que era habitual de les “maisons de débauche”, que s’escapolia de la vigilància i es movia per França sense avisar, en va decretar l’expulsió.

El rastre desapareix

El 14 d’abril, la prefectura de policia va consultar Dencàs sobre la conveniència de continuar la vigilància protectora que s’exercia sobre ell. L’exconseller va respondre: “No m’importa”, i el ministre de l’Interior, Marcel Régnier, del grup parlamentari republicà, va donar-la per finalitzada. A partir de finals d’abril, per tant, desapareixen els informes diaris sobre Dencàs.

El ministre d’Exteriors, Pierre Laval, simpatitzant de Charles Maurras i de l’Action Française, va autoritzar-lo a deixar el país. El separatista va demanar un permís de viatge de sis mesos per a qualsevol país, però que li permetés de tornar en cas que volgués. Laval l’hi va denegar. Hi veia “serioses objeccions” perquè “l’activitat d’aquest refugiat polític escaparia del control dels nostres serveis de seguretat”. Per tenir-lo controlat, preferia que el demanés cada vegada per un país. En aquest moment, es desconeix la raó per què Dencàs va descartar marxar a Sud-amèrica. Va proposar-se, això sí, passar desapercebut.

ampliar foto

Segons la Sûreté Nationale, que no havia trobat els faistes, el separatista mantenia una estricta neutralitat política i no havia donat lloc a cap remarca desfavorable, al contrari que Badia. Per tant, ni tan sols se l’havia pressionat perquè abandonés la regió parisenca. Entre el 3 i 5 de maig, Dencàs va poder anar a Perpinyà per reunir-se amb familiars. A mitjans de juny, va demanar d’acompanyar la seva esposa a fer uns tractaments a Barbotan-les-Thermes, al departament de Gers, o a Saint-Martin-la-Méanne, a la Corresa. Laval, aleshores també president del consell, va trobar que era “delicat” de fer-li un favor perquè “el seu rol al moviment català d’octubre darrer va ser realment destacat”. No se’n refiaven.

Davant la negativa, el matrimoni Dencàs va passar l’agost al nord de París, a Senlis, Oise. En començar el setembre, ja tornaven a ser a París. A partir d’aquest moment la documentació sobre Dencàs s’interromp, per bé que se li va permetre romandre a la capital i se li va atorgar un títol d’identitat. La documentació apunta que podria haver-se traslladat a Bèlgica a treballar en un sanatori.

Més de mig any després, el 16 de febrer de 1936, la victòria del Front d’Esquerres a Catalunya i del Front Popular a la resta d’Espanya van obrir les portes a l’amnistia de Companys i el seu govern i al retorn dels fugits. Dencàs va tornar a Barcelona a finals de març. Un mes després va veure com els faistes assassinaven Miquel Badia, també retornat, i el seu germà. El que no havien sabut o gosat fer a França ho van fer a Catalunya. Sense ells, Dencàs va crear un nou Estat Català al marge d’ERC. Aleshores, però, ja era un àngel caigut.