Els nacionalistes catalans han buscat amb insistència que succeeixin totes les desgràcies possibles a la seva idealitzada Catalunya i sembla que, finalment, ho han aconseguit: hem entrat en decadència, tots els indicadors confirmen aquest diagnòstic.
El 1933, Josep Casals i Ramon Arrufat, membres d’Estat Català, un partit independentista d’ideologia semblant a l’actual ERC, van publicar un llibre amb el títol de Catalunya, poble dissortat, poble sense sort, desgraciat, malaurat. Consideraven que aquest trist destí era conseqüència del fet que els seus dirigents no havien aconseguit encara la indipendència de Catalunya. Jo coincideixo en el títol però les meves motivacions són les contràries: Catalunya és dissortada per l’afany d’alguns perquè sigui independent. Vegem dos d’aquests últims indicadors i traiem-ne conseqüències.
La jugada d’Isidre Fainé ha estat magistral i estic convençut que acabarà aviat i bé
El recent estudi de dos economistes de la London School ha reafirmat moltes de les qüestions que ja se sabien però ha donat a les seves conclusions la pàtina del seu prestigi. Potser la nota més rellevant és que en els darrers dos anys el PIB de Madrid ha superat el de Catalunya, tot i que aquesta té més població. Cal tenir en compte que ja es veia venir des de fa anys: el 1975 el PIB de Catalunya superava en un 25% el de Madrid, amb un sistema rígidament centralitzat i amb la capital on encara és ara.
A tot plegat cal afegir-hi que en aquests últims temps les inversions estrangeres s’orienten prioritàriament a Madrid, que atreu més talent. El clientelisme que exerceix la Generalitat sobre les empreses és una de les causes d’aquest declivi. No ho és, en canvi, assenyala l’estudi, el suposat centralisme de Madrid, atès que Espanya és un dels països més descentralitzats del món.
En un excel·lent comentari a aquest estudi, Francesc Moreno, al mitjà digital El Liberal, hi afegeix altres causes d’aquesta decadència catalana, entre les quals: més pressió fiscal, la corrupció, la barrera –gairebé aranzelària– que suposen les normes lingüístiques que afavoreixen desmesuradament el català (per cert, sense cap èxit) i la inseguretat jurídica que crea la situació d’incertesa política amb l’inici el 2012 de la fase final del procés.
Catalunya està seguint la via del Quebec. També allà va començar la decadència a partir del primer referèndum el 1980 i així ha continuat fins avui: Mont-réal es va anar descapitalitzant progressivament i avui no passa de ser una ciutat provinciana quan abans compartia capitalitat econòmica, social i cultural amb Toronto, Ottawa i Vancouver. També allà hi ha un problema nacionalista i lingüístic, també allà estan patint les conseqüències d’un nacionalisme virulent.
El ciutadà no s’adona de la magnitud de la tragèdia perquè els declivis són sempre molt lents
El segon indicador és la situació bancària. CaixaBank (l’antiga i tradicional Caixa de Pensions) ha absorbit Bankia (abans Caja Madrid) però el centre d’operacions del nou banc –que es converteix en el primer d’Espanya– serà a Madrid, com passa amb tantes empreses importants des de fa uns anys. Barcelona és una ciutat que s’està quedant petita, endarrerida i trista. A més de la incerta situació política catalana, l’actual Ajuntament, encapçalat pels Comuns i el PSC, també hi contribueix per la seva falta de projecte per a la ciutat i el seu entorn metropolità, així com per la seva ineptitud i incapacitat general en matèria de govern –especialment en seguretat ciutadana– i les seves estrambòtiques i pelegrines idees sobre els serveis viaris i l’urbanisme.
La jugada d’Isidre Fainé ha estat magistral i estic convençut que acabarà aviat i bé, però un altre centre de poder econòmic s’allunya de Catalunya per raons incontestables. En efecte, la culpa no és de CaixaBank, que hauria desitjat no abandonar Barcelona com a seu central sinó de la incompetència dels dirigents de la Generalitat, de la passivitat de les elits econòmiques i culturals catalanes, dels complaents amb el poder autonòmic dels mitjans de comunicació i del sector educatiu a tots els nivells que, amb la seva obsessió nacionalista identitària, aquest virus emocional que s’ha estès per Catalunya des de fa 40 anys fins a arribar al caràcter de pandèmia, i del qual encara no hem trobat la vacuna que el curi, està inclinant aquest país pel pendent de la decadència.
El ciutadà no s’adona de la magnitud de la tragèdia perquè els declivis són sempre molt lents, però quan el fred et porta cap avall és molt difícil remuntar. En sortirem més forts? Ni parlar-ne, ja som més febles.
Source link