Ha tornat el futbol, i la ració serà pràcticament diària fins a mitjan juliol pel que fa a la Lliga. No és un cas estrany si es té en compte que s’ha reprès la Bundesliga i que també ho faran el calcio a Itàlia i la Premier a Anglaterra. L’únic torneig important que s’ha donat per acabat des de fa temps és el de França. Manen els interessos econòmics, molt ben explicats per Javier Tebas, el president de la Lliga de Futbol Professional, que ha xifrat en mil milions la quantitat que s’hauria perdut si s’hagués suspès el campionat –ara seran uns 400.
El futbol sempre torna; el que resulta més estrany és que s’aturi. Només cal recordar les jornades europees que s’han disputat en dies de dol mundial per atemptats com els de l’11-S o l’11-M. Hi ha gent que encara se’n fa creus, pel passat i pel present, farts de tanta insensibilitat i tabarra, com si no es pogués viure sense la pilota, i menys en el cas d’aquells equips que tenen una gran càrrega simbòlica, com és el cas especialment del FC Barcelona. Tots tenim coneguts que no els agrada el futbol i en canvi són uns fanàtics del Barça.
La indústria futbolística ha agafat una volada imparable perquè se sap vendre alhora com un producte d’entreteniment i de competició en directe inigualable, circumstància que afavoreix una audiència molt gran i pràcticament única per la presència de seguidors al camp i de teleespectadors que es reuneixen a casa, al bar o en centres d’una intensa activitat social, tots pendents del seu equip i del duel Barça-Madrid. La dosi de futbol a la premsa, la ràdio i la televisió arriba a ser tan forta que es pot entendre que hi hagi qui es queixi i digui que ja n’hi ha prou de futbol i del Barça.
La majoria de crítics entenen que hi ha una sobredimensió de continguts i una sobrevaloració professional periodística al voltant d’un esport que, d’altra banda, afavoreix la corrupció, com s’ha vist en casos com el Fifagate. I, encara que no es pot generalitzar ni homogeneïtzar —es fa també molt bona informació—, tenen raó quan demanen una mica de racionalització de l’emoció en una oferta que resulta barata i per tant accessible, en contraposició amb les fitxes milionàries que cobren els futbolistes, la majoria en mans d’intermediaris i comissionistes que fan i desfan a la vella Europa.
N’hi ha alguns que s’han fet milionaris i d’altres molt populars amb el futbol, i que per tant celebren que la Lliga hagi tornat i esperen amb ànsia la Champions. Ara bé: es preveu que res no torni a ser igual tampoc al futbol, com en tantes altres coses, després de la covid-19; aquesta vegada també s’haurà de reinventar per evitar que la pilota es rebenti, i això vol dir que els jugadors s’hauran d’abaixar el sou, els clubs reduiran els pressupostos, més que fitxatges s’intercanviaran futbolistes, i s’apostarà pel futbol base i per escoles com la Masia.
Tal vegada també se’n ressentirà la informació: és possible que no n’hi hagi tanta i que sigui més selectiva, dependrà del preu: si no hi ha calés i no s’inverteix, no hi ha bons periodistes, sinó que s’omplen les pàgines i els programes sense necessitat de notícies. Tant els defensors i com els detractors del futbol estarien d’acord que no tot s’hi val. Una cosa és que hi hagi gent que no li agradi el futbol i una altra és que no puguin veure la gent que viu del futbol. La pilota no en té cap culpa, sinó que la culpa és dels que l’inflen. I la pandèmia obligarà, de moment, a canviar la manxa.
Source link