Aquesta setmana el Diari de la llengua (digital engegat i mantingut per Raül Garcia i Aranzueque, sempre atent a l’actualitat lingüística d’abast mundial) portava una notícia d’allò més interessant: el ministre sud-coreà per la reunificació Lee In-young ha demanat la represa dels treballs d’elaboració del nou diccionari intercoreà, el qual es considera fonamental per a la reunificació del territori. Per a la pau no tan sols cal acordar les mesures militars, polítiques i socials que garanteixin la cohesió del país, sinó també construir una llengua compartida que permeti la comprensió mútua.
Hom dirà que no n’hi ha per tant, que 70 anys d’aïllament del nord no són suficients per dividir una llengua en dues comunitats lingüístiques diferenciades, però el cert és que no hi ha precedents moderns d’un aïllament tal ni podem determinar amb precisió a partir de quin moment ens trobem ja davant de dues llengües diferents. I no, no es tracta de dues llengües diferents, però sí prou distintes perquè els parlants percebin la seva pròpia pertinença i la dels altres a un determinat entorn lingüístic, i a partir d’aquí extreguin conclusions no sempre exemptes de prejudicis. Ja va passar una cosa sembla a l’Alemanya de l’Est quan la reunificació, en què el mer accent ja era delator de la procedència de cadascú i podia ser font de discriminació.
De fet, la pèrdua de comunicació interterritorial és un dels factors més decisius per a la deriva d’una sola llengua en diverses (ja li va passar al llatí després de la caiguda de l’Imperi romà), i en el cas coreà la partició del país amb una línia va llegar dos estats a mercè d’influències antagòniques: una variant, al sud, fortament accelerada pel contacte amb Occident, la tecnologia i la llengua anglesa; i una altra, al nord, menys evolucionada a causa de l’aïllament i marcada per les relacions amb l’URSS i la Xina i, per tant, amb influències del rus i el xinès. Per exemple al sud fan servir les expressions d’origen anglès dònut i xampú (amb la seva adaptació, esclar), mentre que al nord ho resolen amb expressions descriptives com rodona de pa o sabó dels cabells. I al nord fan servir el genèric amic (dongmu) amb el sentit ideològic de camarada, cosa que ha dut a la pràctica eliminació d’aquest mot al sud.
Els primers que van patir aquestes diferències van ser els dissidents del nord. Forçats a arribar al sud fent marrada a través de la Xina (impossible travessar el paral·lel 38), tot d’una es trobaven una barrera afegida i imprevista en l’idioma, amb conceptes dels quals no havien sentit parlar mai, com ara impostos, manca d’habitatge o preu del lloguer. Per resoldre aquests problemes i facilitar la inserció al sud, es va crear el centre per a desertors de Hanawon, per on han de passar obligatòriament tots els nouvinguts nord-coreans durant tres mesos, en els quals, a més d’explicar-los les bondats del nou sistema, els ensinistren en el vocabulari del sud. Allà descobreixen, per exemple, que titella significa alguna cosa més que polític sud-coreà.
Les diferències entre les dues variants eren prou grans perquè, dins els esforços negociadors per a una futura reunificació, el 2005 s’emprengués l’elaboració d’un diccionari conjunt, l’anomenat Gyeoreomal-keunsajeon (literalment, gran diccionari de coreà), que havia de recollir fins a 300.000 paraules de l’idioma a banda i banda de la frontera i servir per a la construcció d’un estàndard unificat. El projecte va tenir una arrencada potent els cinc primers anys amb 25 trobades dels equips de les dues Corees, però va ser interromput el 2010 a causa d’un atac del nord amb torpede contra un vaixell militar del sud. I després d’una represa el 2014, es va tornar a aturar l’any següent per l’augment de les tensions. És aquest, doncs, el projecte que vol reprendre el ministre Lee In-young.
Ara els treballs estan aturats, però la lexicografia coreana no ha perdut el temps: arran dels Jocs Olímpics de 2018 a la ciutat sud-coreana de Pyeongchang, la formació d’un equip unificat d’hoquei sobre gel femení va portar a l’elaboració d’un diccionari propi, precisament per facilitar l’entesa entre les jugadores i la retransmissió dels partits a totes dues Corees. Tota una demostració del poder de la paraula per lluitar contra els torpedes.
Source link