Potser haver d’estar darrere d’una angoixant mascareta a causa del coronavirus acabi ajudant a aturar-se un moment i reflexionar sobre la pèrdua del nostre vincle amb l’exterior, el menyspreu humà cap a altres formes de vida o el sentit últim que té avui la paraula futur, si es pot donar ja més enllà de la distopia… Totes aquestes inquietuds suren i van aparèixer ahir dimarts a la plaça Joan Coromines de Barcelona, on 760 persones, en dues sessions amb les prescriptives mesures sanitàries, van assistir al primer dia de la Biennal de Pensament que promou l’Ajuntament, en una jornada que va cavalcar entre la profunditat, la poesia i la profecia.
La cita va arrencar amb l’itinerari Futurs, i ningú com l’autora de la reeixida distopia El conte de la serventa per traçar-lo. “La gent sempre havia pensat que aquesta trama era fantasiosa, llunyana, però amb l’arribada de Trump es va començar a percebre com un reality show”, va contextualitzar Margaret Atwood des del Canadà, via streaming, i va admetre que “la por, el caos i la falta de recursos materials per a molta gent són el motor d’aquests temps convulsos; el planeta està amenaçat com en la meva obra”. Però, tot i que “podria ser el comiat de l’ésser humà si no es canvia d’actitud”, es va mostrar esperançada amb “la igualtat que obtindran les dones, l’ecologisme, i els joves de vint anys, que mostren noves maneres d’organitzar-se”.
Atwood es va decidir a escriure, va confessar, després de compondre un poema als 16 anys. Perquè té una trajectòria lírica. Alguns dels seus versos posteriors van ser recitats per la poeta Maria Cabrera, en un acte que va enfilar l’estrena de la Biennal de Pensament amb la del Festival Barcelona Poesia. En aquesta línia, Enric Casasses va intervenir abans (“un és mil de caràcters en un de sol”), en clara sintonia espiritual i combativa amb la primera sessió.
I és que el to de la jornada, amb totes les localitats esgotades des de feia dies, va néixer des del primer minut. “Al principi només hi havia el vent… El vent va ensenyar els animals a cantar”, va arrencar la filòsofa de la ciència Vinciane Despret, de Bèlgica, sobre l’escenari posant veu a la seva lectura performance: acompanyant imatges sempre blaves de textures fluïdes que semblaven aigües, gel o núvols, amb un discurs entre l’aforisme i la prosa poètica, va aportar estudis científics sobre la importància del silenci i l’ensenyament que els humans poden obtenir dels ocells i el regne animal. “Els seus sons no es trepitgen mai perquè cada grup animal té les seves franges i freqüències sonores”. I a aquesta crítica velada al discurs humà, va afegir: “Amb el nostre confinament, els ocells van entendre que els vam cedir la paraula”, va dir. I va citar un estudi que demostra que a Barcelona les aus “van cantar més i en períodes més llargs” durant un silenciós confinament, i això la va portar a parlar de l’inici d’una “esperançadora època del fonocè”.
Conversant amb ella per streaming, Donna Haraway, la filòsofa i biòloga nord-americana, va ser més ideològica i directa: “Qui té avui el privilegi del silenci?”, posant com a exemples les dificultats dels líders demòcrates per fer-se sentir davant de les invectives dels republicans en els debats televisius de les eleccions presidencials dels EUA o les 20 vegades en vuit minuts que George Floyd li va cridar al policia que no podia respirar, “arrencant el silenci dins del silenci”.
“Vivim en un món amb els sons reduïts, no hi ha riquesa sonora”, va alertar. I va crear una imatge auditiva per als assistents: està estudiant el fenomen dels “ocells que, entre Mèxic i els EUA, cauen mentre volen; el so dels ocells que cauen morts”, desnodrits perquè han hagut d’avançar les migracions i anar a zones sense prou menjar, empesos pels grans incendis. Totes dues, abans d’acomiadar-se, van coincidir en la necessitat de construir “una narrativa del silenci” després que Despret reivindiqués la necessitat d’estendre els minuts de silenci més enllà de fer-ho per als morts: “Ens forcen a esperar, a reflexionar sobre el que es trenca, a honrar els altres éssers vius del planeta”.
Natura i cultura
I és que la suposada antinomia entre natura i cultura “és falsa, són termes siamesos”, va defensar el filòsof i antropòleg francès Bruno Latour a través de l’estimulant vídeo Natura, una de les 14 paraules que sota aquest format audiovisual analitzen altres pensadors, en una proposta que ha impulsat el CCCB i que anirà esquitxant les jornades. Va semblar donar motiu al joc que tot seguit van mantenir les escriptores Irene Solà i María Sánchez, acompanyades musicalment per Maria Arnal: donant-se peu amb textos entrellaçats, s’escoltaven parlant de geografies poderoses o amenaçades, però amb la premissa que “només des de l’escolta un pot submergir-se al fons del fons”. El públic, rere la mascareta, hi va pensar. I va aplaudir.
Source link