Constitueixen un dels elements més emotius, si no el que més, d’una campanya que la covid ha convertit en freda i telemàtica. Però els presos del judici del procés, condemnats per delictes de sedició i malversació de fons, també són un arma de l’independentisme per contrarestar l’anomenat efecte Illa, que situa el PSC com a tercer en discòrdia en la lluita pel Govern de la Generalitat. Dilluns els empresonats, que gaudeixen de tercer grau penitenciari des de divendres, van llegir un manifest per escenificar una unitat sobiranista que ranqueja, i molt, des que fa un any el president Quim Torra va donar per acabada la legislatura per deslleialtats entre els socis. En un intent d’exhibir un projecte conjunt, el text llegit ahir advoca per “un Govern de la Generalitat que defensi un projecte de país inclusiu, al servei de la reconstrucció social i l’alliberament nacional”. “I per avançar cap a aquest horitzó comú és indefugible seguir construint una estratègia compartida”.
El document va ser impulsat per Òmnium, única entitat sota el paraigua de la qual es reuneixen sense reticències ERC i Junts per Catalunya. Cada pres i presa del judici del procés va llegir un paràgraf del manifest que demana l’amnistia, “el retorn dels exiliats” i el dret d’autodeterminació. Tot i això, els assistents i els organitzadors van tenir molta cura a l’hora de no trepitjar les línies vermelles imposades per la Junta Electoral Provincial de Barcelona i no convertir la trobada —que va ser presentada com una roda de premsa— en un homenatge “als presos polítics i exiliats”, en llenguatge de la mateixa Junta en la decisió en què vetava aquesta possibilitat explícitament.
La concessió del tercer grau penitenciari als líders independentistes presos els ha convertit en un actiu polític per als seus respectius partits, Esquerra Republicana i Junts per Catalunya. Aquest fet —no és trivial— els permet cohesionar un electorat no gaire motivat en temps de pandèmia i que ha presenciat les discrepàncies contínues entre els socis de la Generalitat. Per aquest motiu l’acte d’ahir volia ressuscitar l’esperança en una unitat que tant uns com altres donen per enterrada a causa del xoc d’estratègies dels dos grans partits sobiranistes.
Totes dues organitzacions proposen en públic un Executiu conjunt. Ho fan tant en actes de campanya com en el manifest llegit ahir. Però, tal com reconeixen dirigents d’ERC i de Junts en privat, és difícil casar la independència exprés que proposen els de Carles Puigdemont amb la “via àmplia” que suggereix en els seus cartells electorals el partit d’Oriol Junqueras. És veritat que Esquerra Republicana no renuncia a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) que defensa Junts passat el llindar del 50% dels vots per als partits secessionistes. Però els republicans hi posen moltes condicions —com una majoria aclaparadora de la societat favorable a la independència—, la qual cosa la fa gairebé inviable.
Ahir tocava escenificar unitat, com ja va passar divendres. Aquell dia, sobre dos quarts d’onze del matí, van mostrar concòrdia en deixar la presó de Lledoners tant els republicans Oriol Junqueras i Raül Romeva com el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, passant pels membres de Junts per Catalunya Jordi Sànchez, Josep Rull, Jordi Turull i Joaquim Forn. Tots ells semblaven conjurats a aprofitar cada minut de llibertat, com va sintetitzar Turull. Una mica abans de les nou del matí, la republicana Dolors Bassa, exconsellera, deixava la presó de Puig de les Basses. No seria fins dissabte quan la també republicana Carme Forcadell podria gaudir del tercer grau penitenciari.
L’espasa de Damocles que pesa sobre tots ells és el recurs de la Fiscalia. Una altra arma política per a aquesta campanya. Si l’assumpte es resol amb rapidesa —cosa no gaire probable, ja que estem davant d’un recurs d’alçada i no d’apel·lació, que tindria caràcter suspensiu de la mesura— i es revoca el tercer grau en plena campanya, els partits independentistes es bolcaran a presentar als seus líders com a “víctimes de la repressió”. Al contrari, si continuen amb el tercer grau, la seva presència es normalitzarà i és probable que amb el pas dels dies les formacions secessionistes passin de les el·lipsis al terreny de la concreció. Junqueras ja ha baixat en algunes de les seves intervencions a parlar de la corrupció, un dels talons d’Aquil·les de Junts, hereu majoritari de la Convergència del cas 3%. Mentrestant, Puigdemont demana el vot per a la seva formació i expressament no per a ERC, perquè Junts són “els que planten cara”.
Junqueras és el gran actiu d’aquesta campanya d’Esquerra. Si com a diputat solia dirigir-se sense papers a l’hemicicle del Parlament, en els actes electorals la seva presència i el to d’homilia que fa servir en les seves reflexions donen més vitalitat política a uns mítings en els quals el candidat, Pere Aragonès, aporta una visió més tecnocràtica i previsible. De fet, són molts els qui opinen que el líder republicà pres a Lledoners salva bona part dels actes electorals del seu partit. El més important en aquesta cursa electoral és arribar el primer i assegurar-se l’hegemonia de l’independentisme. Qui obtingui més diputats podrà triar aliances. En aquest sentit, l’aportació de Junqueras a la campanya d’ERC és fonamental, pensen en el partit republicà.
No passa el mateix a Junts per Catalunya, on sobren taules. Laura Borràs sap com acontentar el seu electorat i té un bon domini de les paraules. És del que es tracta. La volatilitat ideològica del partit de Puigdemont és compatible amb la seva proposta d’“independència màgica”, segons la definició del dirigent de la CUP Carles Riera. La falta de concreció en molts terrenys és compatible amb la duresa terminològica dels dirigents de la formació, la qual cosa permet una comunió perfecta amb el seu electorat. Entre els presos independentistes tenen el suport de Jordi Turull, un exconvergent històric. Turull, el cap de setmana passat, va fer una crida al secessionisme a reaccionar a les urnes amb el seu vot per “evitar la castració química” de les institucions catalanes.
El que es dirimeix en aquesta campanya —i els presos, sobretot en el cas d’ERC, poden contribuir a això— és l’hegemonia de l’independentisme. Qui arribi primer a la plaça de Sant Jaume serà qui decideixi. Mentrestant, Salvador Illa s’ha convertit en l’enemic a batre. No sigui que en el fragor de la batalla entre secessionistes un tercer en discòrdia se’ls anticipi.
Source link